Edgar Wright, Simon Pegg i Nick Frost ja s’han convertit en un trio britànic que atrau totes les mirades quan els seus tres noms apareixen junts en un mateix projecte. Per si a algú no els sona, podem citar Zombies Party (2004) i Arma Fatal (2007), dues comèdies que van deixar empremta durant la passada dècada, molt especialment la primera. Si la primera parodiava el cinema de zombis i la segona feia el mateix amb el gènere d’acció policíaca, ara completen la trilogia amb l’esperada The World’s End, que té com a referent la ciència-ficció apocalíptica. La comèdia es centra en la història de cinc amics que es reuneixen per aconseguir completar un “pub crawl” (ruta de pubs) que mai van poder assolir quan eren joves; el que sembla una missió bàsicament alcohòlica, pren un caire molt més transcendental de forma inesperada, i la humanitat acabarà depenent d’ells.
Cine – 2013
Els noms de Nicolas Winding Refn i Ryan Gosling quedaran per sempre lligats a una de les pel·lícules més excepcionals dels últims anys, Drive, per tant el fet que tornin a treballar junts no pot convertir-se en altra cosa que una de les grans atraccions d’aquest 2013. I encara més quan el tràiler de Only God Forgives evidencia que l’estil d’aquesta nova producció serà quasi idèntic al de Drive. Això també pot jugar en contra, ja que la percepció d’una espècie de Drive 2 propiciarà masses comparacions amb la primera quan en realitat són dos films que no tenen res a veure, però no podem fer res més que esperar-la impacientment. La pel·lícula es centra en la història d’un mafiós britànic que s’amaga a Bangkok i busca venjança contra un policia tailandès. I pel que es veu al póster, la cara de Gosling no en sortirà ben parada.
Tot el que fa Danny Boyle és motiu d’atenció. Pot funcionar més (Trainspotting, 28 Días Después, Slumdog Millionaire) o menys (La Playa, 127 Horas) però el director anglès imprimeix un estil molt personal a tot el que fa, i veient el que ens té preparat per aquest any, queda clar que aquesta tendència es mantindrà. La seva nova proposta és Trance, una thriller psicològic amb tocs de cinema negre que gira al voltant de la hipnosi, tant la de la trama com la que ens vol fer a nosaltres. La història gira al voltant d’un home que treballa en una casa de subhastes i planeja un robatori des de dins, però un cop al cap el fa oblidar on guarda el quadre que es volen emportar. Per aconseguir fer-lo recordar, el sotmeten a sessions d’hipnosi que trauran a la llum molts més secrets dels que esperaven.
A Good Day to Die Hard
Director: John Moore
Intèrprets: Bruce Willis, Jai Courtney, Sebastian Koch, Mary Elizabeth Winstead, Julia Snigir.
Gènere: Acció. USA, 2013. 95 min.
Quan el policia John McClane s’assabenta que el seu fill ha estat detingut a Rússia per un assassinat, viatja a Moscou per treure’l d’aquesta situació. Allà, es troba amb un atemptat als jutjats que acaba amb el seu fill i un important pres polític escapant, i perseguits pels homes d’un important oficial rus. John s’uneix a ells per salvar el seu fill i protegir el pres, qui té una informació molt valuosa.Tots ho sabíem. Sabíem que no era bona idea. Ja no ho va ser la quarta part, tot i que va resultar prou digna, i aquesta encara feia més por. La idea de tornar a veure John McClane a la gran pantalla era temptadora, però no podia ser de qualsevol forma i, en efecte, ho ha estat. La Jungla: Un Buen Día para Morir és una seqüela indigna i completament prescindible, sense cap mena de gràcia ni escena mínimament memorable, que es limita a agafar el personatge de John McClane i situar-lo en un entorn on suposadament pot explotar tot el seu carisma. Però la sensació és que res està a l’altura que es mereixeria el personatge; ni la història, ni l’adversari, ni els secundaris, ni els diàlegs, ni, per sobre de tot, la transcendència de la pel·lícula, que queda pràcticament en res. Espectaculars escenes d’acció, quatre frases enginyoses del bo de Bruce Willis i poc més.
La seva carrera cinematogràfica no és infal·lible, però qualsevol cosa que facin Joel Coen i Ethan Coen és motiu d’atenció. Després de quatre anys seguits estrenant pel·lícula (No Es País Para Viejos, Quemar Después de Leer, Un Tipo Serio, Valor de Ley), ara n’hem hagut d’esperar un parell fins que arribi la seva nova creació, que, com sol passar, no té res a veure amb el seu últim film. Inside Llewyn Davis explica les desventures d’un cantautor de música folk que recorre a la Nova York dels anys 60, i està lleugerament basat en les memòries del cantant Dave Van Ronk. Un drama farcit de música i amb la faceta més seriosa dels Coen, però amb l’inconfusible segell dels germans més genials del cine actual.












