M.A.Confidential

La Isla Mínima

Director: Alberto Rodríguez

Intèrprets: Javier Gutiérrez, Raúl Arévalo,  Nerea Barros, Antonio de la Torre, Jesús Castro, Jesús Carroza, Manolo Solo

Gènere: Thriller, policíac, drama. Espanya, 2014. 100 min.

Coneixent els clixés que històricament han envoltat -i amb raó- la indústria cinematogràfica espanyola, sempre ha resultat difícil no donar un mèrit extra a les pel·lícules que han aconseguit allunyar-se’n. Tot i que encara costa treure’s de sobre allò de “tenint en compte que és espanyola…” com a frase inicial a l’hora de valorar-la, poc a poc ens estan ajudant a fer-ho, ja que sortir satisfet d’una producció estatal ja no resulta tan excepcional. I és especialment satisfactori que això passi cada cop més en el cinema de gènere. En aquest sentit, La Isla Mínima serà possiblement el paradigma a seguir; la constatació que també a Espanya es poden rodar thrillers policíacs de gran nivell. La sisena pel·lícula del sevillà Alberto Rodríguez no només enganxa amb una trama policíaca molt ben trenada, sinó que demostra un gran sentit del suspens i sap submergir l’espectador en un entorn inhòspit que juga un paper molt important.

La Isla Mínima aposta per una narrativa intel·ligent i estudiada, on destaca la paciència del guió per anar introduint poc a poc els elements necessaris per evolucionar de forma progressiva en l’apartat més purament policíac. Alberto Rodríguez no necessita dreceres ni tampoc grans explicacions per a estúpids, però sí que sap complaure l’espectador deixant anar detalls que ens donen l’oportunitat d’avançar-nos als protagonistes si hem estat prou atents a l’hora de percebre’ls. A la vegada, sap racionar a la perfecció les anades i vingudes dels diferents personatges, sense que en cap moment tinguem la sensació que anem d’una banda a l’altra. No hi ha revelacions inconsistents ni asos trets de la màniga. Això se suma a la construcció dels diferents personatges, a qui poc a poc anem traient la màscara per descobrir què amaguen realment, i també al gran retrat del poble com a comunitat tancada on l’aparent vida rural calmada té un subsòl força més agitat.

A banda de la seva eficàcia com a thriller policíac, el que realment apuja la pel·lícula a un nivell superior dins del seu gènere és la talentosa mirada d’Alberto Rodríguez darrere la càmera. El director es mou pels camps, maresmes i aiguamolls del Guadalquivir de forma clau per a transmetre’ns la opressió, incomoditat i fins i tot vulnerabilitat de la parella protagonista, que juga totalment en camp contrari. Els plans oberts, les espectaculars imatges zenitals i la constant presència de la vegetació, la pols i la càrrega de l’ambient sempre aporten un sentit més a cada acció; per no parlar de la potència de la pluja quan aquesta fa acte de presència. El treball fotogràfic de La Isla Mínima aconsegueix fer-nos sentir l’atmosfera del film, i a la vegada és d’una elegància excel·lent. Fins i tot en les comptades escenes d’acció -una d’elles és un dels grans moments de la pel·lícula-, el director andalús demostra que té un pols magnífic.

Com passa en bona part dels integrants al gènere de thriller policíac, La Isla Mínima es presenta com una “buddy movie”, tot i que en aquest cas de forma força arcaica, ja que és precisament la falta de complicitat entre els dos policies protagonistes la que defineix el film. Raúl Arévalo i Javier Gutiérrez funcionen amb gran solidesa, tot i que el segon és realment l’ànima de la pel·lícula. Gutiérrez dibuixa un policia que combina una contundència i efectivitat com a tal amb un apartat personal totalment oposat, i el millor és que sap sostenir-lo en ambdues vessants. Aconsegueix que hi empatitzem, tot i que sabem que no és en cap cas una persona de fiar. Arévalo hi posa un contrapunt interessant, però es veu perjudicat per l’escàs rerefons que ens donen del seu personatge. La resta de càsting no ofereix un nivell d’encert massa homogeni, sobretot pel que fa al repartiment més jove, que és força fluix, però globalment contribueixen a crear el singular entorn del poble.

No ens podem oblidar tampoc de la importància del context històric i social de la pel·lícula, ja que la encara recent sortida del període franquista té un pes important, així com les reivindicacions socials dels jornalers de la zona en època de collita, les activitats il·legals i també la frustració de les generacions més joves davant la possibilitat de sortir d’aquell entorn. Tot i que alguns apartats semblen més anecdòtics que res, Alberto Rodríguez dóna rellevància al fet que la història tingui lloc als inicis dels 80 i no en una altra època, ja que el passat hi té força pes en més d’un aspecte. Tot i que el guió no és del tot rodó i s’arrisca amb una certa manca d’explicitat en alguns detalls al tram final, La Isla Mínima és un thriller que serà recordat per la seva personalitat -encara que les comparacions amb True Detective siguin inevitables- i la seva inigualable qualitat dins de la indústria espanyola. Amb títols com aquest, acabarem d’enterrar tots els clixés.