M.A.Confidential

Star Trek: Into Darkness

Director: J.J. Abrams

Intèrprets: Chris Pine, Zachary Quinto, Zoe Saldana, Benedict Cumberbatch, Karl Urban, Simon Pegg, John Cho, Anton Yelchin, Alice Eve.

Gènere: Ciència ficció, acció, drama. USA, 2013. 130 min.

Mai he estat un especial devot de Star Trek. Mai m’he endinsat amb massa profunditat en les diferents edicions de la sèrie televisiva, i com a conseqüència les múltiples pel·lícules estrenades durant els 80 i els 90 no han suposat un gran reclam per mi. Ni tan sols la represa de la saga cinematogràfica el 2009 em va despertar l’interès suficient per anar al cinema a veure-la, tot i que em picava la curiositat. Però l’arribada de Star Trek: En la Oscuridad ho ha acabat de revolucionar tot i fer-me decidir, no només pel ‘hype’ generat al seu voltant des de fa diversos mesos, també per la unanimitat de reaccions positives entre el públic. Vaig haver de mirar la primera part abans, per posar-me en situació, i ja em va semblar molt entretinguda i totalment accessible per a un ‘no-trekkie‘ com jo, però la veritat és que aquesta seqüela la supera. J.J. Abrams cuina una mescla d’acció espacial, força visual, èpica futurista i tocs d’humor que sembla incapaç d’avorrir ningú.

Així doncs, analitzo la pel·lícula des d’un punt de vista força neutre, ja que la meva vinculació amb el món de Star Trek no em permet parlar de la falta o no d’essències en relació al producte original, ni tampoc establir massa comparacions pel que fa a personatges o entorns. En tot cas, crec que a ningú se li escapa que aquest nou arrencament de la saga espacial busca de forma clara l’entreteniment i la massificació, però en aquest cas ho fa en la seva vessant més positiva. Star Trek: En la Oscuridad és, per sobre de tot, un entreteniment molt ben parit, on J.J. Abrams demostra un cop més tenir un immens control del ritme i l’acció, i una clara consciència de què busca el públic en una pel·licula com aquesta. L’obertura del film, que en pocs minuts ja conté tota l’acció, suspens, espectacularitat visual i humor que podríem demanar, ja ens deixa les coses ben clares. El resultat: dues hores llargues que passen d’una revolada i un dels ‘blockbusters’ més efectius dels últims anys.

Entenc que els més acèrrims a Star Trek no els agradi gens la idea que el seu estimat univers s’hagi convertit en això, i que probablement aquesta revisió moderna descuidi molts aspectes (que d’altra banda, és el que passa sempre quan s’adapta una sèrie a la gran pantalla), però la sensació és que tots els personatges estan molt ben treballats, no només per la seva caracterització i personalitat, sinó pel paper que juga cadascun d’ells a la història. Kirk i Spock se situen per sobre, no hi ha dubte, però Star Trek: En la Oscuridad té la seva força en el conjunt, i crec que Abrams ho ha sabut interpretar molt bé. I tot això millora encara més quan es compta amb un enemic amb la potència de John Harrison (potser no cal, però l’anomenarem així per evitar desvetllar res), qui es converteix en la gran arma de la pel·lícula. D’altra banda, la trama, amb els seus detalls discutibles, també resulta globalment molt efectiva, enginyosa i equilibrada, i fins i tot els diàlegs estan especialment treballats.

Pel que fa al repartiment, segurament ha de resultar estrany veure Spock, Kirk i companyia amb cares tan noves, però m’ha convençut bastant. Chris Pine supera el seu posat de jove ‘guaperes’ i ofereix un Kirk que va guanyant cada cop més carisma, a més de funcionar molt bé en el seu apartat més rebel o descarat. La contraposició és Zachary Quinto, amb la difícil missió de fer oblidar Leonard Nimoy (qui torna a tenir un paper breu, però destacat), que tot i posar molt bé de manifest l’extrema seriositat i rigor de Spock, deixa el personatge massa fred i insípid. En tot cas, la química entre el binomi protagonista funciona, però no supera la força de Benedict Cumberbatch cada cop que apareix o obre la boca; sens dubte, un dels actors més genuïns i amb una major presència en pantalla de l’actualitat. Els secundaris també funcionen, destacant sobretot els tocs còmics de l’infal·lible Simon Pegg, responsable de la immensa majoria de rialles que provoca la pel·lícula.

Darrere de tot, i sense deïficar-lo com s’havia fet erròniament després de Lost, hi ha un incansable J.J. Abrams que demostra entendre millor que ningú l’entreteniment cinematogràfic actual, i que quan vol se’ns fica a la butxaca sense dificultat. Star Trek: En la Oscuridad és, juntament amb Super 8, del millor que aquest senyor ha aportat al cinema comercial. La direcció no té grans floritures, però és exemplar i ens permet gaudir visualment de principi a fi, però la seva mà es nota sobretot a l’hora de fer un ‘remake’ que combina un gran sentit del divertiment i una gran sinceritat com a producte de masses amb una no banalització de l’univers original. Star Trek: En la Oscuridad no és ciència ficció de focs artificials i trama per a estúpids, però tampoc es fica en complicacions que podrien espessir-la o fer-la aspirar a altres pretensions. Mai he estat partidari de ‘remakes’ ni reciclatges, i ho segueixo pensant, però donat que és inevitable, almenys que siguin com aquest.