M.A.Confidential

Amour

Director: Michael Haneke

Intèrprets: Jean-Louis Trintignant, Emmanuelle Riva, Isabelle Huppert, William Shimell.

Gènere: Drama. Àustria, 2012. 125 min.

L’esbufec generalitzat quan apareixen els títols de crèdit (acompanyats d’un complet silenci, com sempre) denota les intenses sensacions que Michael Haneke ens acaba de transmetre una vegada més. Qui coneix el director ja sap que les concessions a l’espectador no són precisament el seu tret característic, i no hi ha dubte que Amor és una de les pel·lícules més crues i dures que ha fet mai. Si La Cinta Blanca es centrava en la infantesa i la pèrdua de la innocència per culpa de l’odi inculcat a través d’una educació repressiva, ara Haneke ens trasllada a la vellesa i a una perspectiva completament diferent, però igual de desoladora, del cicle vital. Amor basa la seva contundència en quelcom tan simple com la naturalitat, el mostrar les coses tal com són, sense reserves ni tampoc dramatitzacions de més. La ficció desapareix i qualsevol espectador s’hi pot veure reflectit, ja sigui per experiència o com a visió de futur. I això cala més que cap altra cosa.

Amb Amor, Haneke manté la seva essència, però fa un cert gir al seu estil de fer cinema. La provocació i l’agressivitat visual queden enrere, així com qualsevol estratègia narrativa, i donen pas a una completa transparència i humanitat. Una història de degradació, però al mateix temps de fortalesa, que va quallant dins la ment de l’espectador degut a aquest enorme realisme, i que Haneke ens apropa en el que uns es poden prendre com un advertiment, altres com un retret, altres com una lliçó. La pel·lícula de seguida deixa clar que el que importa al director és el seu transcurs, el minut a minut, ja que el primer que fa és desvetllar el final de la història sense cap mena de contemplació. I el camí per arribar-hi és realment dur, amb un dramatisme que no deixa de créixer i unes escenes i diàlegs cada vegada més significatius. Haneke aconsegueix aquesta estranya sensació d’estar passant-ho malament, però al mateix temps estar veient una pel·lícula magistral.

La millor qualitat del film és la gran intensitat que transmet a través d’una total simplicitat. A banda dels dos protagonistes, amb prou feines hi ha tres o quatre personatges secundaris més que tinguin cert pes. A més a més, exceptuant el primer pla de la pel·lícula, l’acció no abandona en cap moment les parets de la casa; unes parets que, tot i formar un ampli i lluminós pis parisenc, acaben adquirint un caire gairebé opressiu cap als personatges, i també cap a nosaltres. Haneke ens atrapa dins aquest espai i ens fa desitjar el mateix alliberament que desitgen els protagonistes. Encara que el títol pugui semblar irònic, Amor és, en efecte, una de les històries romàntiques més autèntiques que s’han vist al cinema, ja que planteja una situació on l’amor es posa a prova de veritat, encara que sigui en la seva vessant més tràgica. El més terrible no és el que passa, és quan ens adonem que tots ens podríem trobar en aquesta mateixa situació.

Els dos grans responsables de l’immens realisme de tota la història són Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. Els dos actors fan un paper extraordinari, interpretant a la perfecció els sentiments de cada personatge i exterioritzant-los amb una naturalitat impressionant. Les mirades entre els dos desprenen una tendresa i una sinceritat insuperables, fins i tot en situacions conflictives. Mentre Riva ens deixa a tots colpits amb l’agreujament de l’estat del seu personatge, sense cap mena d’exageració, però amb una credibilitat admirable, Trintignant se’ns fica a la butxaca per la soledat i desesperació que transmet només amb la seva expressió facial. Són exactament el que Haneke necessitava per explicar aquesta història. Les aparicions de secundaris com Isabelle Huppert o William Shimnell són quasi testimonials, tot i que la primera, que interpreta la filla dels protagonistes, té força més pes i aporta una part important en el missatge de la pel·lícula.

Com és habitual en Haneke, la pel·lícula no té cap mena de banda sonora, més enllà de la música que es toca o es reprodueix en la pròpia acció (i que genera una de les escenes més maques del film, per cert). No la necessita, és un element afegit que distorsionaria el realisme del conjunt. El director torna a demostrar que és una figura cabdal del cinema contemporani, capaç d’explicar les coses com ningú més s’atreveix, amb una convicció absoluta del que vol i com ho vol. Amor no és una pel·lícula fàcil (quina de Haneke ho és?) i susceptible de no ser compresa de la mateixa forma per tothom. Els qui només hi vegin dolor o patiment, no entenen la veritable història d’amor, entrega i generositat que se’ns presenta. Penso en què hi hagués afegit o què hagués eliminat, i no se m’acudeix res. Arriba, et colpeja i marxa, però tu ja no te la pots treure del cap.