Precious
Director: Lee Daniels
Intèrprets: Gabourey Sidibe, Mo’Nique, Paula Patton, Mariah Carey, Lenny Kravitz, Chyna Layne.
Gènere: Drama. USA, 2009. 110 min.
Clareece Precious Jones és una adolescent de 16 anys analfabeta, embarassada del seu segon fill i amb un pronunciat sobrepès que viu al barri de Harlem amb la seva mare, que l’odia i la maltracta. Quan a l’escola s’assabenten que tornarà a ser mare, decideixen expulsar-la i enviar-la a un centre d’educació especial, on es troba amb un grup de noies en una situació semblant per diversos motius. Allà, la seva nova professora intentarà ajudar-la.La gran triomfadora del passat festival de Sundance es presentava com la gran referència del cinema independent d’aquest últim any (tot i que el terme “independent” cada cop es posa amb més llibertat) i disposada a remoure les nostres consciències amb una història plena de realisme i dramatisme. En el meu cas, el fet que aquestes pel·lícules s’autoproclamin tantes coses abans d’arribar (el tràiler així ho feia) fa que les encari amb un cert recel, perquè tinc la sensació que t’estan dient que t’has d’emocionar amb ella per nassos o seràs una mala persona. Un cop vista, i tot i aquest condicionant, haig de dir que el resultat potser no ha respost del tot als meus temors, però també que Precious tampoc aconsegueix tot el que vol i no s’escapa de la seva condició de pretensiós i reiteratiu.
La història de Precious parteix de posar la seva protagonista en la més negativa de les situacions. Tots els mals van cap a ella: Obesa, pobra, maltractada, mare adolescent de dos fills -un amb Síndrome de Down-, analfabeta, víctima de certs abusos, traumatitzada. El problema principal d’això és que, de tant exagerar el dramatisme a l’entorn del personatge, la recerca de compassió per part de l’espectador acaba caient en certa incredulitat. En tot cas, no nego que hi pugui haver algú que aglutini totes aquestes dificultats (el guió està basat en un llibre que relata fets reals), però la sensació és que estem davant d’un cas massa extrem, que no pot ser que absolutament tot vagi tan, tan malament. Tot i aquest plantejament tan fatalista, s’ha de dir que l’evolució del film no està malament i que encara es pot digerir fins el final. De totes formes, sempre de forma més distant que el que voldria la peli.
Quan dic distant, vull dir que Precious acaba sent una història intensa, dura, però que no et deixa tocat, ni conscienciat pel seu realisme. I crec que la culpable és la pròpia peli i el seu excés de ganes de fer-ho. Perquè al final ja no et prens seriosament les sobrereaccions de la mare o l’aparició d’un nou problema pel camí. Sincerament, penso que, per sentir-se completament atret per Precious fa falta tenir una certa dosi de morbositat cap a les desgràcies de la protagonista que jo no tinc. D’altra banda, quan el film pot agafar un camí diferent, sobretot en les escenes de teràpia de grup de Precious amb les altres noies, no s’acaba de decidir i acaba sent un aspecte desaprofitat del film (això, sense tenir en compte que és una còpia descarada de El Club de los Poetas Muertos).
Les actuacions són, decididament, el millor de Precious. La recent guanyadora de l’Oscar a millor actriu secundària, Mo’Nique, deixa una descàrrega de talent brutal al llarg de tot el film i construeix un dels personatges més odiosos que he vist en força temps. La seva última aparició ja val el premi per si sola. No hi ha dubte que es menja amb patates a la debutant Gabourey Sidibe, que està més que correcta en un paper gens fàcil per ser el del seu salt a la gran pantalla, tot i que l’expressivitat no seria precisament el seu punt fort, però que en ocasions no se la veu natural. D’altra banda, esmentar els petits papers de dos cantants famosos com Lenny Kravitz, purament testimonial, i Mariah Carey, la qual no ho fa malament però que, si per alguna cosa destaca, és per com de lletja surt.
En resum, Precious és un film que requeria una mica més de moderació en el seu conjunt per funcionar millor. Per implicar el públic, per emocionar-lo, no es tracta de bombardejar-lo amb tots els motius de cop, sinó proporcionar-los de forma mesurada i amb criteri. Crec que la pel·lícula corre massa risc de generar rebuig per part del públic i que, tot i estar ben feta i tenir bon ritme, és víctima dels seus excessos. No me la carrego del tot, però tinc bastant clar que no és la peli imprescindible que ens venen.
“tot i que el terme “independent” cada cop es posa amb més llibertat”
+++ Totalment d’acord. A l’àmbit de la música la cosa ja porta anys passant ‘de castaño oscuro’ i venent-se com a artista/grup indie qualsevol bajenada inventada a la subsidiària de qualsevol major…
M'agradaM'agrada
A mi no em va convèncer. Com bé dius, tot i ser dura la història no és propera. El millor el paper de la Mo’nique i els ‘cameos’ de Maria Carey i Leny Kravitz, a banda dels moments ‘musicals’ de la Precious. Per cert, he vist ‘The blind side’ i és la versió masculina de ‘Precious’. Home jove, gras, inadaptat, de mala familia que intenta progressar als estudis. La Sandra Bullock, que l’adopta, no ho fa gens malament. Paraula de blogger. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Albert, en aquest cas és la sra. Oprah Winfrey la que està darrere i la que ha posat la pasta… igual que passa amb la música, el que fan és que les grans majors creen sub-productores que es fan dir independents. En fi, el cas és que no ens deixem enganyar…
Jordicine, vaig veure el tràiler de The Blind Side i és com si ja hagués vist la peli, i més encara després del que has dit, o sigui que no és gaire probable que la vegis comentada per aquí. De la Sandra Bullock no puc opinar (tot i que encara estic alucinant amb l’Oscar, ¿realment ha estat la MILLOR actuació femenina de l’any?) i, tot i que em fio totalment del teu criteri, de moment la deixaré apartada, que tinc moltes altres pendents… Gràcies i una abraçada!
M'agradaM'agrada
Gràcies Martí per comentar Precius. Ara ja m’en faig una idea de com és i crec que sí, que m’agradará anar a veure-la però sense espererar-me’n molt. Per cert, el que no entenc és de qui es queda embarassada? Del pare? Hi ha pare?
Bé, ja la veuré…
M'agradaM'agrada
Home, pensa que intento fer els comentaris pensant en que ho llegeix gent que no ha vist la pel·lícula (com tu en aquest cas), per tant hi ha detalls que no explico per no desvetllar masses coses sobre l’argument.
Així doncs, deixo la teva pregunta a l’aire…
M'agradaM'agrada