A només set setmanes de l’inici de la 6a i última temporada de Lost, la cadena Cuatro ja s’ha encarregat de revifar el pessigolleig a l’estómac de tots aquells que esperem impacientment el principi del desenllaç de la sèrie. Tot i que, al contrari del que van vendre, tampoc ha tractat gaire bé el producte (desvetllant un munt de coses al principi i ventilant-se 5 temporades senceres en vuit mesos), no es pot negar que la promo és una de les millors i més suggerents que he vist mai de Lost.
Recordeu, el 2 de febrer s’emet el primer capítol (doble) de la temporada final, i per primer cop de forma simultània a tot el món. Molt atents al text de la promo:
Veus originals: Bill Hader, Anna Faris, James Caan, Andy Samberg, Bruce Campbell, Mr. T.
Gènere: Animació. USA, 2009. 80 min.
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Flint Lockwood és un jove científic que s’ha sentit incomprès tota la seva vida. Des de petit, els seus invents no han acostumat a funcionar del tot i per això el seu pare sempre ha renegat de la seva vocació i ha intentat que seguís la tradició familiar en una botiga d’esquers i sardines per a pescadors. No obstant, Flint no ha desistit i acaba d’inventar una màquina que canviarà la vida de la petita i avorrida illa on viu, situada al mig de l’oceà Atlàntic. Els menús a base de sardines s’han acabat.
Sé que no és fàcil anar pel món recomanant una pel·lícula que es titula Lluvia de Albóndigas (gràcies un cop més als traductors per carregar-se tota la gràcia del títol original), però haig de dir que m’he trobat amb una de les millors proves que hi ha vida més enllà de Pixar dins del cinema d’animació. En aquest cas, Sony Pictures Animation, força desafortunada fins ara amb Colegas en el Bosque i Locos por el Surf, presenta un producte valent i efectiu, que fuig dels objectius habituals del gènere actual. Valent perquè aposta per un estil que s’oblida del realisme en favor de la caricaturització, i efectiu perquè, tal com indica la pròpia paraula, la jugada li funciona. Tot això acompanyat d’un guió d’estructura clàssica, però molt original i farcit de temàtiques actuals i un munt de referències cinematogràfiques aplicades amb força gràcia. Tot això comprimit en 80 minuts escassos.
Gran part de culpa d’aquesta reduïda durada la té un inici tan elèctric com concís. Als pocs minuts, el film t’ha presentat els personatges principals, t’ha posat en situació i ja s’ha produït el fet inductor de tot l’argument. Aquest ritme endimoniat és un dels trets que defineixen l’humor de Lluvia de Albóndigas i també el seu protagonista, la ment del qual funciona molt més ràpid que la resta. Al mateix temps, el guió no es complica gens i es centra pràcticament en una sola trama, de forma que tot avança de la forma adequada. La relació de temes polèmics o controvertits de la societat actual que es toquen és molt àmplia, des del menjar porqueria i el sobrepès, passant per la frivolitat dels mitjans de comunicació o l’explotació turística, i acabant per la inadaptació dels adults a les noves tecnologies o els problemes de la fama i la popularitat. Llàstima que, en alguns d’ells, el missatge no acabi de ser prou contundent i es quedi en una simple pinzellada, cosa que deixa el film massa mancat de profunditat.
Com ja he citat anteriorment, el primer tret visible que caracteritza Lluvia de Albóndigas és un estil d’animació que, lluny de buscar textures, moviments i entorns que semblin reals, es basa en l’exageració i, fins i tot, l’autoparòdia. Això ajuda molt a definir els diferents personatges, ja que realça la personalitat de cadascun i potencia molt més la seva comicitat. D’altra banda, cal destacar un magnífic càsting de doblatge, especialment pel que fa als personatges secundaris (entre ells, el mític Mr. T com a policia), els quals tenen una gran i inesperada aportació en els moments més divertits del film. Les referències cinematogràfiques també hi juguen un paper força important, sobretot perquè, tot i ser un recurs molt usat en el gènere d’animació, no són les típiques i tòpiques, i estan introduïdes amb una gràcia especial i de forma molt poc previsible.
Un dels punts que demostra el bon treball de guió és la continuïtat de molts elements que són presentats a l’inici del film de forma aparentment anecdòtica, però que acaben jugant un paper més o menys important (allò que, a nivell acadèmic pels que hem estudiat audiovisuals, i perdoneu-me la llicència, s’anomena “MacGuffin”). Per això, Lluvia de Albóndigas, tot i presentar inevitablement certs convencionalismes, aconsegueix sorprendre. Les contínues referències a l’àmbit alimentari també estan incloses de forma original i gens gratuita. A més a més, presenta un tipus d’humor una mica més passat de voltes del que és habitual, a joc amb aquesta exageració de la que fa gala, ja sigui a nivell de diàlegs o de gags visuals. Es percep menys por a passar-se de la ratlla, més irreverència, i això s’agraeix.
No obstant, no deixa de ser una peli per a tota la família, d’aquelles en què els nens riuran per uns motius i els adults probablement per uns altres. En tot cas, l’entreteniment està garantit i, des del meu punt de vista, poques vegades tens la sensació d’estar veient un producte infantil en el fons. Juntament amb Up i Los Mundos de Coraline, la consideraria de les millors pel·lícules d’animació d’aquest any.
Intèrprets: Peter Capaldi, Tom Hollander, James Gandolfini, Gina McKee, Chris Addison, Anna Chlumsky, Mimi Kennedy.
Gènere: Comèdia. Regne Unit, 2009. 110 min.
Valoració:ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Un descuit del Ministre de Desenvolupament Internacional britànic quan és preguntat sobre la guerra en una entrevista radiofònica provoca una reacció en cadena. D’una banda, li cau una bronca monumental des de dins del propi govern britànic, però de l’altra, desperta cert interès a Estats Units, que demanen comptar amb ell en un projecte que porta en secret. Així doncs, el Ministre és inclòs a la delegació britànica que acudirà a Washington per reunir-se amb els seus homòlegs americans.
Lamentablement, la poca repercussió mediàtica d’aquesta pel·lícula farà que passi sense pena ni glòria per les nostres sales i que poca gent la consideri una opció. Una llàstima, perquè deixaran passar una de les comèdies més irreverents i intel·ligents de l’any. In The Loop és un exponent exemplar del més pur humor anglès aplicat a la política, una mescla entre la mítica sèrie Sí, Ministre i la genial Teléfono Rojo, Volamos Hacia Moscú de Kubrick. Ningú s’escapa de la seva afilada sàtira, ni britànics, ni americans, ni tan sols la mateixa ONU. Tot plegat, per oferir una versió cínica i despiadada, però també absurda i plena de subtileses, de les relacions polítiques entre el Regne Unit i Estats Units, i en general de la diplomàcia a nivell internacional.
El film té un ritme endimoniat des del principi, tant per la ràpida successió dels fets com pels accelerats diàlegs i la presentació de tota la relació de personatges. Situar-se pot no resultar fàcil al principi, però de seguida es capta el plantejament inicial i les conseqüències que va desencadenant a nivell diplomàtic, estratègic, mediàtic i, fins i tot, militar. A partir d’aquí, tot un seguit de situacions paròdiques van deixant en evidència figures polítiques de molt alt nivell i mostren la cara més fosca i humiliant del poder. En joc, una declaració de guerra per unes suposades armes de destrucció massiva, us sona? A ningú se li escapa que Iannucci fa clares referències a certa controvertida operació comandada per aquestes dues grans potències mundials, i ho reflecteix amb un nivell d’estupidesa equivalent a la de l’operació real a la qual es refereix.
Els actors tenen un mèrit increïble a In The Loop, no només per les seves excel·lents i divertides interpretacions, sinó per com treballen els personatges per treure’ls tot el suc. I és que és sabut que el director va donar via lliure als actors per improvisar i fer les seves aportacions a un guió que, originàriament, era força rígid. Entre ells, destaca Peter Capaldi, que encarna un Responsable de Comunicació del govern britànic tan genial com obsessiu i malparlat. Pocs personatges han dit tants insults en una peli i han generat tan magnetisme cada cop que sortien en pantalla. A les seves antípodes, Tom Hollander es posa a la pell d’un Ministre de Desenvolupament Internacional totalment inútil i inconscient, que, naturalment, rep per tot arreu. Cal citar també la inestimable aparició de Steve Coogan, en un paper secundari, però amb força pes. Al bàndol americà sobresurt James Gandolfini (el coneixereu si dic Tony Soprano) com a general de la marina americana.
L’argument no destaca tant pel seu recorregut, sinó per les embolicades situacions que van tenint lloc en tot el seu transcurs. A vegades semblen diferents gags que es van connectant, sempre basats en la interacció entre els diferents protagonistes i jugant amb les seves dobles cares i aparences. Entre els temes que explota In The Loop, no podien faltar les diferències entre britànics i americans, els odis i les enveges interns de cada departament, els petits secrets personals de cadascú i, per sobre de tot, una sàtira sense concessions del funcionament de la política en general. La sensació és que, tot i ser conscient de la caràcter humorístic i lliure del que veig, dubto que s’allunyi tant de la realitat en segons quines ocasions.
Els britànics són únics a l’hora de fabricar productes d’aquest tipus. Veig impossible un film com aquest a Hollywood, ja que, per defecte, acabaria caient en algun tipus de missatge per escudar-se de la resta i acabar sent políticament correcte. En canvi, els britànics s’ho carreguen tot. In The Loop no només és una comèdia brillant i treballada que ens desperta la rialla en innombrables ocasions, també un exercici de reflexió sobre la funció dels nostres representants en què podem arribar a preguntar-nos fins a quin punt hi ha similituds amb el que acabem de veure. No és un film fàcilment digerible, no accepta espectadors passius que només volen que els facin riure, s’ha de veure amb disposició a interpretar i a captar el que ens mostra. Crec no equivocar-me si afirmo que tanquem l’any amb una de les seves millors comèdies.
Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:
1.-Els drets d’autor no poden situar-se per damunt dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2.-La suspensió de drets fonamentals és, i ha de seguir sent, competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3.-La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4.-La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics, s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen majoritàriament de les indústries culturals tradicionals, sinó de múltiples fonts diferents.
5.-Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de cercar un altre model.
6.-Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles, i que s’adeqüin als nous usos socials, enlloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.
7.-Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques protegides per sectors que pretenen perpetrar models de negoci obsolets i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8.-Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, enfront de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9.-Proposem una veritable reforma del dret de la propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10.-En democràcia, les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és admissible que es realitzin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.
M.A.Confidential s’uneix incondicionalment a aquest manifest, redactat pels principals creadors culturals a Internet del país en motiu d’aquesta informació publicada avui. Dirigit a tots aquells qui prefereixen tallar les mans al progrés, abans que adaptar-s’hi.
Després de la bona acollida del post sobre Les 10 icones cinematogràfiques de la dècada, on, per cert, el Joker s’ha imposat clarament a l’enquesta, era pertinent fer el mateix amb l’altra gran part de contingut d’aquest blog. Realment, es podria dir que aquesta ha estat “la dècada de les sèries”, no tant per la seva qualitat, sinó per com s’ha disparat el seu consum. La indústria televisiva cada cop és més gran i més forta en aquest sentit, i en aquests deu anys ha aconseguit fabricar personatges que s’han convertit en veritables icones.
Tot i que aquella també ho era, crec que aquesta llista és encara més subjectiva. I ho és pel fet que hi pot haver més d’un personatge que per molta altra gent hauria de ser a aquesta llista, però per mi no, ja que pertany a una sèrie “massiva” que jo mai no he vist o que mai m’ha cridat l’atenció. Així doncs, vull remarcar que aquestes són les meves deu icones televisives d’aquesta dècada:
Dr. Gregory House (Hugh Laurie, House M.D.)
És, indubtablement, l’antipàtic per excel·lència de la televisió. Ha revolucionat per complet el gènere de les sèries de metges, habitualment amables, simpàtics i guapos. El seu insòlit menyspreu de cara als pacients, i a tothom en general, el seu humor àcid i el seu inigualable talent mèdic li han donat un magnetisme increïble, propi d’un geni. Això sí, que no li retirin el Vicodin.
John Locke (Terry O’Quinn, Lost)
Només de Lost ja en podrien sortir deu icones, però m’he decantat per Locke perquè és qui sempre ha demostrat una mentalitat diferent a la resta i qui ha jugat un paper més important a la sèrie. A més, segueix sent el personatge de qui menys coses sabem i qui més misteri genera al seu voltant. És molt probable que ell tingui la clau, o una de les claus, del desenllaç de Lost.
Horatio Caine (David Caruso, CSI Miami)
L’univers de CSI ha monopolitzat el gènere policíac durant tota la dècada, i d’entre els seus protagonistes, Horatio és qui més personalitat ha demostrat. Amb un caràcter una mica proper al de House, inflexible, sobri i sense temps per bromes, ha aconseguit un carisma molt especial i s’ha consolidat com a emblema de la sèrie, fent oblidar els pioners Grissom i companyia.
Peter Griffin (Seth McFarlane, Padre de Familia)
La gran icona de l’animació del s.XXI. La genial creació de Seth McFarlane ha demostrat que els límits de l’humor i la mala llet són molt més lluny del que es pensava fins fa un temps. Peter Griffin és un dels personatges més imprevisibles, corrosius, surrealistes i desfasats que s’han vist mai a la televisió. En el fons, representa tot allò que tots, algun cop, hem tingut ganes de fer.
Sheldon Cooper (Jim Parsons, The Big Bang Theory)
La última icona personal de la dècada, ja que el vaig descobrir fa pocs mesos, però no per això menys rellevant. I és que cada frase de Sheldon Cooper a The Big Bang Theory és tan inesperada com brillant. En un parell de temporades, aquest súmmum del frikisme ha deixat anar unes quantes sentències senzillament genials. No voldria ser com ell, però voldria conèixer algú com ell.
Dexter Morgan (Michael C. Hall, Dexter)
Possiblement el personatge més fascinant de la televisió actual. Arropat per l’altíssima qualitat global de la sèrie, Dexter Morgan ens ha fet treure, metafòricament, l’assassí que tots portem dins. I si no, com és que generalment costa tant retreure el que diu o el que pensa? La seva esgarrifosa doble vida és tan rebutjable com aprovada per tothom, per alguna cosa serà…
Phillip J. Fry (Billy West, Futurama)
Té la virtut que el seu paper en si és el d’una icona. La que il·lustra la societat americana actual si la transportessin mil anys endavant. El relleu de Homer Simpson encarna un model que defineix i al mateix temps ridiculitza a molts. Ignorant, patós, innocent, immadur, però noble i sensible, ha encarnat bona part de les extraordinàries subtileses de la gran sèrie Futurama.
Benjamin Linus (Michael Emerson, Lost)
Pocs em negaran que s’ha convertit en la veritable ànima de Lost. L’oposat al citat Locke té una de les mirades més inquietants de la televisió, combinada amb un to de veu totalment desconcertant. L’home de qui menys ens fiaríem d’aquest món, tot i l’ambigüitat de les intencions, encara té molt a dir a la sèrie. I pensar que es deia Henry Gale i venia de Minnesotta…
Michael Scofield (Wentworth Miller, Prison Break)
Fa quatre anys, el crit de “Scofield!” i la imatge del seu cos completament tatuat es van escampar com la pólvora. Bàsicament perquè Wentworth Miller ens deixava sense alè a cada final de capítol de la 1a temporada de Prison Break. Tot i que el personatge i la sèrie han anat perdent força, crec que mereix formar part de la llista com un dels noms que més va córrer de boca en boca.
Shinosuke Nohara (Akiko Yajima, Shin Chan)
No m’he tornat boig. El cert és que no sabia si posar-lo, però, pensant-ho fredament i des d’un punt de vista purament teòric, Shinosuke Nohara seria la gran icona televisiva del s.XXI. El seu impacte social va ser tan brutal que ara mateix costaria trobar algú que no ha fet mai allò de “trooompa” algun cop en els últims deu anys. En el fons, una icona és qui és capaç de provocar això.
Un cop més, espero l’opinió i crítica dels lectors sobre les deu icones proposades i també el seu vot. En aquest cas, per intentar fer-ho una mica menys difícil, es poden votar fins a tres personatges de la llista:
Martí
M.A.Confidential 