M.A.Confidential

Appaloosa

Director: Ed Harris

Intèrprets: Ed Harris, Viggo Mortensen, Renée Zellweger, Jeremy Irons. Ariadna Gil, Gabriel Marantz, Lance Henriksen.

Gènere: Western. USA, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

M’alegra molt la creixent tendència de fer arribar nous westerns a les nostres pantalles, i no només per la meritòria voluntat d’intentar reanimar un gènere que portava moribund des de la magistral Sin Perdón (1990), també perquè la qualitat de la gran majoria d’aquests films és més que digna. A més a més, totes tenen trets definitoris propis, des de l’exotisme de La Propuesta, passant pel dinamisme de El Tren de las 3:10 o el cuidadíssim poetisme de El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, i acabant amb el carisma que desprèn Appaloosa. Cap d’elles es pot equiparar a l’anteriorment citada Sin Perdón o als grans clàssics del gènere, però en totes es poden trobar clares reminiscències cap a ells, i Appaloosa destaca especialment en aquest sentit.

Escriure aquest comentari el dia següent d’haver-la vist em confirma que es tracta d’un film que cal digerir per llavors adonar-te que realment t’ha agradat i t’ha deixat més empremta del que podies pensar quan surts del cine. No és una peli rodona, no és un argument complet, no tots els seus components són encertats, però l’atmosfera que generen les seves imatges i el magnetisme dels seus protagonistes és clau. Per molt que sigui només la seva segona direcció, Ed Harris demostra que té la sensibilitat adequada per rodar un western. Sap anar a ritme dels personatges i sap com situar-los en cada pla per explicar-nos més d’ells, la seva relació i inclús els seus sentiments. Aquesta circumstància és clau tenint en compte que la relació entre els dos protagonistes és el pilar principal d’Appaloosa.

A banda d’una petita presentació en veu en off, Virgil Cole i Everett Hitch són dos complets desconeguts per nosaltres quasi al llarg de tota la peli. Naturalment, el decurs de la història ens va descobrint les diverses característiques que defineixen un i altre, allò que els uneix i que els compenetra, però també allò que els diferencia. I aquesta acaba sent la clau i la veritable gràcia de la peli. Els diàlegs entre Harris i Mortensen són brillants, deixant un bon nombre de frases antològiques i sentències que firmaria el mateix Clint Eastwood de la mà de Sergio Leone. La peli evidencia que els dos protagonistes es coneixen a la perfecció i que es tenen un immens respecte mutu i una confiança i lleialtat quasi cega, però en cap moment es percep això de forma tancada, sempre es té la sensació que no tot entre ells és tan perfecte, i en aquest sentit el film dóna molt i molt de joc.

L’aparició d’elements que s’interposen entre els dos, com l’arribada del personatge de Renée Zellweger a la ciutat, de seguida ho mostra. No obstant, aquest és un aspecte de l’argument que no m’ha acabat de convèncer i suposo que la meva aversió a aquesta actriu tampoc haurà ajudat. A banda que la trobo rematadament dolenta a nivell interpretatiu, bàsicament perquè sempre posa la mateixa cara (la que té), no ajuda a fer gaire creïble que dos homes s’enamorin d’ella només veure-la. Més endavant potser es veu recolzada pel paper que fa, però, sincerament, segueix sense convèncer. No hi ha dubte que és un dels punts febles d’Appaloosa. Un altre seria l’avanç una mica atropellat de l’argument en alguns moments del film, que pot desorientar una mica.

Si hagués escrit el comentari ahir, probablement hagués posat un 7 de nota, però, tal com he dit, el fet de repassar-la i recordar-ne les virtuts m’ha fet pujar-la un punt. De ben segur que la tornaré a veure d’aquí un temps i intentaré gaudir-la encara més. No ens enganyem, és una peli pausada, que s’ha de saber apreciar com requereixen els westerns de sempre, sense donar-li pressa, i això pot tirar enrere a més d’un, però a banda d’això és una proposta molt sòlida en la cartellera actual. Està clar que els amants del gènere no se la poden perdre. Esperem que en segueixin arribant més.