Generation Kill

Creadors: David Simon, Ed Burns, Evan Wright

Intèrprets: Alexander Skarsgård, James Ransone, Lee Tergesen, Billy Lush, Rey Valentin, Jon Huertas, Kellan Lutz, Pawel Szajda.

Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2008. 7 capítols de 65 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Estats Units és una autèntica planta de producció de sèries televisives, però algunes d’elles aconsegueixen diferenciar-se de la resta per la seva extraordinària qualitat, donada per la disposició d’uns recursos superiors a la resta. Roma, A Dos Metros Bajo Tierra, The Wire, Sexo en Nueva York o Hermanos de Sangre són alguns d’aquests exemples i tots presenten un element comú, unes incials que acostumen a ser un autèntic segell de qualitat: HBO, el canal de cable més important d’Estats Units. L’últim gran producte sortit d’aquesta sel·lecta casa, que s’ha emès durant aquest estiu, és Generation Kill, una mini-sèrie (7 capítols de poc més d’una hora) centrada en la guerra d’Irak i d’una qualitat impressionant.

El primer referent que ve al cap és, precisament, Hermanos de Sangre, però tot i presentar forces elements en comú, no crec que arribi al mateix nivell que la grandíssima sèrie de Tom Hanks i Steven Spielberg. No obstant, tampoc se n’allunya gaire. Generation Kill ens introdueix de ple a la última gran guerra (ni tan sols ha acabat encara) a nivell mundial i ho fa d’una forma més transparent i sincera que mai. Basada en fets reals de principi a fi, no ens explica la història d’una guerra, sinó la història d’un grup de persones que hi participen, la seva convivència, l’efecte que té en cadascuna tot el que passa. I això no significa que sigui una sèrie emotiva, al contrari, moltes vegades és la fredor amb què transcorre tot plegat la que realment impacta i et fa reflexionar sobre el que veus.

Sense anar més lluny, aquest aspecte concorda perfectament amb el personatge que es podria considerar més protagonista de tots, a qui diuen “Iceman”, però amb el qual no costa gaire agafar afinitat, així com amb la resta del seu equip, el cotxe del qual es converteix pràcticament en el nostre transport també. Tal com passa amb Hermanos de Sangre, la sèrie de seguida va adoptant els seus personatges principals, però en aquest cas es fa de forma bastant més progressiva, de forma que no els arribes a conèixer bé fins al cap d’uns quants capítols. D’altra banda, no hi ha dubte que el xoc de personalitats, creences i races entre els diferents soldats és un dels altres punts forts de la sèrie. A banda dels que tenen més protagonisme, cal destacar, per exemple, el carisma del comandant del batalló, anomenat “El Padrino” per una raó que de seguida es pot percebre.

Pel que fa a l’acció, cal avisar que Generation Kill no és, ni molt menys, un intercanvi constant d’artilleria. Una guerra comporta moltes més coses que el propi combat, i la sèrie sap passar per totes elles i tractar-les amb la importància que convé. És per això que el producte final és tan complet i tan ric. Com és obvi, no poden faltar els conflictes interns, accidents domèstics, tota mena d’imprevistos o situacions que simplement serveixen per il·lustrar-nos una mica millor com és la vida al batalló en plena guerra. Això sí, quan arriba l’hora de narrar l’acció de veritat, la sèrie fa gala de la seva qualitat i ens regala seqüències realment trepidants i espectaculars.

Com no podia ser d’altra forma, una sèrie amb aquesta temàtica conté un important missatge darrere. En aquest cas, lluny de posicionar-se descaradament, Generation Kill deixa que siguin els diferents personatges qui deixin anar les seves impressions, els seus motius, etc. per comprovar les diferències existents entre ells i poder pensar un mateix amb qui s’està més d’acord. No obstant, queda clar que la sèrie es decanta per la veritable realitat, que és l’estupidesa i la injustícia d’aquesta guerra. En aquest sentit, les escenes amb iraquians són força reveladores. Sobretot als dos capítols finals, hi ha diverses frases o diàlegs que deixen en evidència el sentit de tot el que acabem de veure fins llavors.

I entre tot això, trobem al reporter, la posició del qual seria la més semblant a la nostra si fóssim allà, ja que, en certa manera, representa la mirada civil enmig d’aquell entorn militar. El personatge no és altre que Evan Wright, l’escriptor del llibre en el qual es basa la sèrie i un dels responsables de l’adaptació. Així doncs, difícil trobar un testimoni més directe de tot plegat i, per tant, un major nivell de confiança amb la veracitat de les imatges. I aquesta veracitat és probablement el gran mèrit de Generation Kill, una excel·lent producció bèl·lica que val la pena gaudir, bàsicament pels amants del gènere.

Per més informació, es passarà a l’octubre per Canal +.