Super Size Me

Director: Morgan Spurlock

Intèrprets: Morgan Spurlock, Dr. Daryl Isaacs, Dra. Lisa Ganjhu, Dr. Stephen Siegel.

Gènere: Documental. USA, 2004. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Aquest és d’aquells documentals que tenia curiositat per veure, però que mai es donaven les circumstàncies per fer-ho, fins avui. La veritat és que Super Size Me parteix d’una idea tan original com fora de qualsevol lògica per part del seu creador, però tot plegat fa que sigui un film que entra molt fàcilment i que desperta interès només pel simple fet de comprovar en quin estat pot acabar el sonat de Spurlock en acabar el seu experiment. Com a entreteniment està bé, però, com a documental, tinc els meus dubtes sobre fins a quin punt ens l’hem de prendre seriosament o agafar al peu de la lletra el que ens transmet.

L’objectiu genera pocs dubtes: mostrar en primera persona els perjudicis de menjar massa “fast food” i ratificar-ho mitjançant proves mèdiques. El problema és que el cas que se’ns presenta és massa extrem com per poder prendre’l de referència. La idea d’estar 30 dies menjant només del McDonald’s està tan fora del pensament de qualsevol persona, que resulta un pèl difícil veure’ns reflectits en el personatge i fa que sovint ens preguntem si realment és necessari que faci tot allò. Que el “fast food” destaca per les seves mancances nutritives ho sap més o menys tothom, però també sap tothom que passar-se un mes menjant sempre el mateix no pot ser gens bo per la salut, sigui “fast food”, sigui pizza, sigui paella o siguin macarrons.

El que vull dir és que Super Size Me posa com a motiu principal de la seva denúncia uns fets que serien vàlids per a pràcticament qualsevol tipus d’aliment, i això fa que el missatge perdi una mica de força. Per mi, l’aspecte més rellevant del documental no és tant l’evolució mèdica del protagonista al llarg de tots els dies en que porta a terme el repte, sinó un parell de temes secundaris que tracta pel mig, que són la incidència de la publicitat sobre “fast food” en els nens i la nul·la voluntat d’un país per intentar canviar una gravíssima situació de sobrepès entre la seva població.

Tal com explica el film, els nens d’Estats Units reben tal magnitud de publicitat i són habituats al “fast food” des de tan petits, que després resulta totalment lògic que la seva dieta es compongui bàsicament d’aquest tipus d’aliments i aparegui la obesitat de forma tan prematura. I quan parlem d’un problema de salut tan greu com aquest, llavors sí que és el moment de posar-se seriosos. No obstant, l’immens poder econòmic de les grans cadenes i la poca conscienciació per part de l’administració fa que ara mateix es vegi molt lluny una possible solució. Spurlock segurament busca portar a l’extrem aquest fet mostrant en certa manera com ell pot anar tants cops com vulgui al McDonald’s sense que ningú li ho impedeixi ni l’avisi que la seva salut pot córrer perill. Com ja he dit, per mi exagera una mica massa i fins i tot converteix el missatge en un pèl demagògic.

Naturalment, el gran alicient de Super Size Me és veure l’evolució del protagonista durant els 30 dies del seu experiment, però al final ens quedem amb més resultats numèrics d’anàlisis mèdiques vàries que res. Així doncs, el canvi hi és i de forma molt important, però com a espectadors tampoc és que veiem gran cosa; no sé si ell s’esperava més canvis a nivell d’aparença. En resum, podem dir que assistim a un experiment curiós i força impactant, però que més que posar de relleu la porqueria que porta el “fast food” (al cap i a la fi, difícil que no acabis el film amb certa sensació de fàstic cap al Big Mac), es converteix en una dura crítica cap a la societat nordamericana, tant a les empreses com als consumidors.

Super Size Me intenta conscienciar-nos d’aquesta situació de perill, això sí que no se li pot retreure, i espera que la nostra reacció sigui evitar igual o més que abans entrar a un McDonald’s i convertir-lo en un dels nostres establiments habituals. No ens passarà el mateix que ell, però recordarem tota la resta d’informació que ens dóna al respecte d’aquest tipus de menjar. Això sí, potser no feia falta portar-ho a l’extrem al que ho porta Morgan Spurlock; espero que després de quatre anys, el seu fetge ja estigui millor.