El Orfanato

Director: Juan Antonio Bayona

Intèrprets: Belén Rueda, Fernando Cayo, Géraldine Chaplin, Montserrat Carulla, Roger Príncep.

Gènere: Terror, intriga. Espanya, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La opera prima del director català Juan Antonio Bayona ha estat l’encarregada d’innaugurar el Festival de Sitges 07 i també ha estat recentment designada per a representar a Espanya als Oscars. Tot i el que pugui semblar al trailer o pels detalls que es donen a la sinopsi, El Orfanato no és una peli més de terror i en cap cas s’assembla a les típiques pelis d’aquest gènere que ens arriben des de Hollywood, on per cert, ja n’han comprat els drets per fer-ne un remake. D’acord que la peli presenta certs elements una mica massa estereotipats com la gran casa fantasmagòrica i un nen petit amb veu misteriosa que veu coses rares (son imprescindibles els nens per fer pelis de terror?), però la història té personalitat pròpia i t’enganxa de principi a fi.

Un aspecte a destacar, i que m’ha agradat, és q El Orfanato no és la típica “peli de sustos” ni tampoc la típica d’angoixa contínua amb un fil musical que et va indicant constanment q algo passarà, i no ho és bàsicament gràcies a un fet: la protagonista no té por. I si ella no té por, vol dir que no la transmet al públic, sinó al contrari, q tens la sensació que té prou força per controlar la situació en tot moment i això et dóna confiança a tu per acompanyar-la per la casa sense estar patint constanment. A nivell de direcció, la veritat és que només es pot elogiar, i més tenint en compte que es tracta d’un director novell, pq la peli ens deixa grans, grans escenes.

Tot i que no li tinc gaire predilecció, s’ha de reconèixer l’immens paper de Belén Rueda en aquesta peli. No és agosarat dir que ella és, bàsicament, qui concentra tota la força de El Orfanato. Com ja he dit, el personatge fuig de la típica dona amb cara aterroritzada que no para de xisclar en tota la peli, ja que es manté ferma en tot moment, segura dels seus actes i disposada a participar en aquest “joc” en q es converteix la major part de la història. I és que la peli té un important component infantil, lo qual resulta molt coherent amb la seva temàtica. Pel que fa al final, és realment impactant i inesperat i inclús deixa alguna imatge en q cadascú pot interpretar el que cregui.

Tot plegat et fa sortir molt satisfet de la sala. No sé si la nominaran als Oscars o no, però El Orfanato és cine de molt bona qualitat (en certs moments de la peli, és fàcil equiparar-la amb Darkness, un altre gran film espanyol de terror) i val la pena veure-la i viure-la. Diria que a Sitges encara es pot veure algun dia durant la pròxima setmana, o si no, s’estrena l’11 d’octubre als cines. Acabo amb una frase: “un, dos, tres, toca la pared”.