The Road to Guantanamo
Director: Michael Winterbottom
Intèrprets: Rizwan Ahmed, Farhad Harun, Wagar Siddigui, Arfan Usman.
Gènere: Drama, documental. Gran Bretanya, 2006. 90 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Quatre amics britànics d’origen àrab viatgen a Pakistán per celebrar-hi la boda d’un d’ells i estar uns dies de vacances amb la seva família. Un dia, decideixen viatjar cap a Afganistan, simplement per conèixer el país, però es troben en ple conflicte amb els Estats Units i són capturats per l’Aliança del Nord, que els pren per talibans. Després d’estar tancats i maltractats en una base a Kandahar, tres d’ells són enviats a la base de Guantánamo, on són mantinguts en condicions infrahumanes i sotmesos a humiliacions i tortures.Peli força angoixant la que ens presenta el director britànic Michael Winterbottom. Amb una estructura i aparença molt semblants a una altra obra seva com In This World, el director torna a plantejar-nos un documental amb un estil molt peculiar. La mescla entre imatges de ficció que reprodueixen fets reals, imatges reals en si i declaracions dels propis protagonistes fan de Camino a Guantánamo un document força inusual i q pot despertar diverses reaccions. Una d’elles és creure que tot el q veus concorda amb el q va passar de veritat (opció que, a priori, es surt amb la seva) i l’altra posar en dubte la autèntica veracitat de les escenes de ficció i la presumpta intervenció del director per posar-hi de la seva part i augmentar-ne el dramatisme.
Sincerament, jo em quedo més amb la primera. Les imatges que tots hem vist per televisió de la base d’Estats Units a Guantánamo on hi ha tancats centenars de sospitosos -sense que es tinguin proves contra ells ni se’ls pugui acusar de res- coincideixen lamentablement amb el que ens presenta la peli. La capacitat de transmetre el sofriment i la impotència dels presos a l’espectador fa que aquest es posicioni de seguida. Un pèl pretensiosa o fins i tot manipuladora? Potser sí, però com ja he dit abans, dubto que els casos reals en difereixin gaire.
La veritat és q la peli no és apta per a estómacs dèbils, no pq mostri escenes especialment dures, si no per la cruesa amb què se’ns mostra l’existència d’aquests presos. Winterbottom encerta no abusant en cap moment del morbo visual i ens mostra una evolució de la situació dels protagonistes, sobretot mental, perfectament estudiada. Com es pot constatar, Camino a Guantánamo té un fortíssim component de denúncia cap als Estats Units i la política de prevenció del terrorisme de Bush, i realment toca la fibra i aconsegueix que un es posi al costat d’aquestes persones que han vist com, per un malentès, la seva vida quedava en no res només pel seu aspecte i religió. Els testimonis dels protagonistes reals de la història donen encara més força al missatge.
Tot i això, la sensació de ràbia que queda en acabar de veure-la no ha de ser definitiva, pq després hi ha força més coses q plantejar-se, encara q el director no vulgui q es faci aquest pas més enllà. Recomanada a tothom, aguanteu-la pq val la pena.
Martí
M.A.Confidential 