Control

Director: Anton Corbijn

Intèrprets: Sam Riley, Samantha Morton, Alexandra Maria Lara, Toby Kebbell, Joe Anderson, James A. Pearson.

Gènere: Drama, biogràfic. Gran Bretanya, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Els biopics musicals acostumen a fer equilibris entre dos paranys als quals és fàcil que caiguin. El primer és convertir-se en un producte massa excloent, quedant reservat exclusivament als més puristes seguidors del cantant o de la banda; el segon és tot el contrari, tirar de recursos que atreguin a un públic més massiu i apartar aspectes més intimistes o essencials, cosa que acaba indignant aquests seguidors més fidels. Control és un dels paradigmes de com aguantar a la perfecció aquest equilibri de principi a fi, i no només a nivell narratiu, també pel que fa a qualitat cinematogràfica. És per això que ha valgut la pena esperar dos anys per veure-la per fi a les nostres sales, encara que només siguin tres les que la programin. Vist el que passa amb moltes altres pelis, prefereixo pensar que millor això que res.

Per començar, crec que és important subratllar que Control és un film sobre Ian Curtis, no sobre Joy Division. Evidentment que estem parlant de dues coses lligades de forma obligada i que s’alimenten mútuament, però en tot moment la figura de Curtis està per sobre de la banda. Una senyal força clara d’aquest aspecte és que el film mesura perfectament les actuacions de la banda, focalitzant-se només en aquelles més significatives. El mateix passa amb les cançons, incloses de forma molt sel·lectiva i donant gran sentit al moment del film en què sonen; per alguna cosa es subtitulen també les lletres de les cançons, perquè formen part de l’argument. Aquest fet fa que es visquin amb una intensitat especial, inclús de forma que les redescobreixis o simplement t’adonis que són més bones del que creies. Amb tot, resulta impossible estar a la sala i no seguir el ritme amb peus, mans o el que sigui.

Com ja he dit, el film gira a l’entorn de la persona i no de la banda, i això ens obre les portes a una vida tan precoç i meteòrica com obscura i turmentada. Per fer-nos una idea, només cal veure quines edats d’Ian Curtis comprèn el film (entre els 17 i els 23) i tot el que hi passa. Tal com podem extreure d’un fragment de veu en off del mateix protagonista, Control esdevé un títol perfecte pel que va ser la vida de Curtis, i no tant precisament perquè en fos la característica principal. No hi ha dubte que estem davant d’una personalitat molt complexa i de difícil tracte, però Control ens ensenya que no només això va influir a la seva existència. I és que el camí que li va deparar la vida seria difícilment processat per qualsevol persona, ja que resulta molt susceptible a cometre errors i prendre decisions equivocades. Sigui com sigui, no hi ha dubte que Ian Curtis es mereixia un film com Control.

El que no sabrem mai si hagués aprovat és l’actuació de Sam Riley posant-se a la seva pell, però crec que en aquest sentit les reaccions són força unànimes. L’actuació del fins ara desconegut actor britànic és brillant, no només per la magnífica adopció de l’aspecte físic i la gestualitat del cantant, sinó per saber fugir de les exageracions i aconseguir transmetre tant amb una simple mirada perduda o acotant el cap entre les cames. Al seu gran treball, cal afegir el de Samantha Morton a la pell de Debbie, que ens ofereix una actuació tremendament dramàtica i molt meritòria per la pressió que portava afegida tenint en compte que l’exdona de Curtis és una de les productores del film. De la resta de secundaris, cal destacar a Toby Kebbell com a mànager de la banda, responsable dels moments més divertits del film gràcies a la seva excentricitat i forma de parlar.

Al capdavant de tots ells, no es pot fer altra cosa que enaltir la figura d’Anton Corbijn. El director holandès realitza el seu debut cinematogràfic amb aquest film, i ho fa mostrant una immensa sensibilitat darrere la càmera. Corbijn havia dedicat la seva carrera a la fotografia i la direcció de videoclips, treballant amb bandes com U2, Nirvana, David Bowie, Depeche Mode o, naturalment, Joy Division. Quasi res. Un cop vist el resultat, s’ha de dir que, probablement, era la millor persona per a dirigir Control. A banda d’una excel·lent fotografia i treball de la llum (en certa manera, previsible per la seva experiència en aquest sector), Corbijn regala plans i escenes impressionants, i sap encarar cada moment amb la intensitat que requereix. La millor mostra és la subtilesa i el respecte amb què plasma uns minuts finals que ja coneixem, però que ens fa posar la pell de gallina (i ho dic literalment).

Control és d’aquelles pelis que marquen. Pot agradar-te més o menys Joy Division, tot i que no hi ha dubte que el nivell d’emoció és directament proporcional al fanatisme cap a la banda, però el film va molt més enllà. Les reflexions que genera, ja siguin formulades pel propi Ian Curtis en els petits fragments de veu en off o simplement a través de les imatges, no resulten tan llunyanes de les que qualsevol persona es pot fer al llarg de la seva vida. Aquesta és una de les raons per les quals crec que Control no es limita només a un públic tan específic com es podria pensar a priori, i per això crec que tots els tipus d’espectador la poden gaudir.

Els fans de Joy Division no se la poden perdre per res del món. Els que els agrada Joy Division sense considerar-se autèntics fans (servidor), descobriran moltes coses que no sabien i que, qui sap, potser els porten a convertir-se en alguna cosa més. Finalment, els que desconeixen Joy Division o no els agrada, els demano que s’atreveixin a conèixer la vida d’una de les persones que va marcar un abans i un després a l’escena musical mundial, i de pas, que gaudeixin d’una pel·lícula d’una altíssima qualitat.