Després de la bona acollida del post sobre Les 10 icones cinematogràfiques de la dècada, on, per cert, el Joker s’ha imposat clarament a l’enquesta, era pertinent fer el mateix amb l’altra gran part de contingut d’aquest blog. Realment, es podria dir que aquesta ha estat “la dècada de les sèries”, no tant per la seva qualitat, sinó per com s’ha disparat el seu consum. La indústria televisiva cada cop és més gran i més forta en aquest sentit, i en aquests deu anys ha aconseguit fabricar personatges que s’han convertit en veritables icones.

Tot i que aquella també ho era, crec que aquesta llista és encara més subjectiva. I ho és pel fet que hi pot haver més d’un personatge que per molta altra gent hauria de ser a aquesta llista, però per mi no, ja que pertany a una sèrie “massiva” que jo mai no he vist o que mai m’ha cridat l’atenció. Així doncs, vull remarcar que aquestes són les meves deu icones televisives d’aquesta dècada:

Dr. Gregory House (Hugh Laurie, House M.D.)

És, indubtablement, l’antipàtic per excel·lència de la televisió. Ha revolucionat per complet el gènere de les sèries de metges, habitualment amables, simpàtics i guapos. El seu insòlit menyspreu de cara als pacients, i a tothom en general, el seu humor àcid i el seu inigualable talent mèdic li han donat un magnetisme increïble, propi d’un geni. Això sí, que no li retirin el Vicodin.

John Locke (Terry O’Quinn, Lost)

Només de Lost ja en podrien sortir deu icones, però m’he decantat per Locke perquè és qui sempre ha demostrat una mentalitat diferent a la resta i qui ha jugat un paper més important a la sèrie. A més, segueix sent el personatge de qui menys coses sabem i qui més misteri genera al seu voltant. És molt probable que ell tingui la clau, o una de les claus, del desenllaç de Lost.

Horatio Caine (David Caruso, CSI Miami)

L’univers de CSI ha monopolitzat el gènere policíac durant tota la dècada, i d’entre els seus protagonistes, Horatio és qui més personalitat ha demostrat. Amb un caràcter una mica proper al de House, inflexible, sobri i sense temps per bromes, ha aconseguit un carisma molt especial i s’ha consolidat com a emblema de la sèrie, fent oblidar els pioners Grissom i companyia.

Peter Griffin (Seth McFarlane, Padre de Familia)

La gran icona de l’animació del s.XXI. La genial creació de Seth McFarlane ha demostrat que els límits de l’humor i la mala llet són molt més lluny del que es pensava fins fa un temps. Peter Griffin és un dels personatges més imprevisibles, corrosius, surrealistes i desfasats que s’han vist mai a la televisió. En el fons, representa tot allò que tots, algun cop, hem tingut ganes de fer.

Sheldon Cooper (Jim Parsons, The Big Bang Theory)

La última icona personal de la dècada, ja que el vaig descobrir fa pocs mesos, però no per això menys rellevant. I és que cada frase de Sheldon Cooper a The Big Bang Theory és tan inesperada com brillant. En un parell de temporades, aquest súmmum del frikisme ha deixat anar unes quantes sentències senzillament genials. No voldria ser com ell, però voldria conèixer algú com ell.

Dexter Morgan (Michael C. Hall, Dexter)

Possiblement el personatge més fascinant de la televisió actual. Arropat per l’altíssima qualitat global de la sèrie, Dexter Morgan ens ha fet treure, metafòricament, l’assassí que tots portem dins. I si no, com és que generalment costa tant retreure el que diu o el que pensa? La seva esgarrifosa doble vida és tan rebutjable com aprovada per tothom, per alguna cosa serà…

Phillip J. Fry (Billy West, Futurama)

Té la virtut que el seu paper en si és el d’una icona. La que il·lustra la societat americana actual si la transportessin mil anys endavant. El relleu de Homer Simpson encarna un model que defineix i al mateix temps ridiculitza a molts. Ignorant, patós, innocent, immadur, però noble i sensible, ha encarnat bona part de les extraordinàries subtileses de la gran sèrie Futurama.

Benjamin Linus (Michael Emerson, Lost)

Pocs em negaran que s’ha convertit en la veritable ànima de Lost. L’oposat al citat Locke té una de les mirades més inquietants de la televisió, combinada amb un to de veu totalment desconcertant. L’home de qui menys ens fiaríem d’aquest món, tot i l’ambigüitat de les intencions, encara té molt a dir a la sèrie. I pensar que es deia Henry Gale i venia de Minnesotta…

Michael Scofield (Wentworth Miller, Prison Break)

Fa quatre anys, el crit de “Scofield!” i la imatge del seu cos completament tatuat es van escampar com la pólvora. Bàsicament perquè Wentworth Miller ens deixava sense alè a cada final de capítol de la 1a temporada de Prison Break. Tot i que el personatge i la sèrie han anat perdent força, crec que mereix formar part de la llista com un dels noms que més va córrer de boca en boca.

Shinosuke Nohara (Akiko Yajima, Shin Chan)

No m’he tornat boig. El cert és que no sabia si posar-lo, però, pensant-ho fredament i des d’un punt de vista purament teòric, Shinosuke Nohara seria la gran icona televisiva del s.XXI. El seu impacte social va ser tan brutal que ara mateix costaria trobar algú que no ha fet mai allò de “trooompa” algun cop en els últims deu anys. En el fons, una icona és qui és capaç de provocar això.

Un cop més, espero l’opinió i crítica dels lectors sobre les deu icones proposades i també el seu vot. En aquest cas, per intentar fer-ho una mica menys difícil, es poden votar fins a tres personatges de la llista: