Hereafter

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Matt Damon, Cécile de France, Frankie McLaren, George McLaren, Bryce Dallas Howard, Thierry Neuvic.

Gènere: Drama, fantàstic. USA, 2010. 130 min.

No és gaire habitual que Clint Eastwood flaquegi dues vegades seguides, però em temo que així ho hem d’anunciar. Si fa un any no m’atrevia a superar el 6,5 per puntuar Invictus, la pel·lícula del director americà sobre la sortida de la presó de Nelson Mandela i l’èxit de la selecció sud-africana de rugbi en el Mundial que el propi país va organitzar, ara la sensació és la mateixa. I és que Más Allá de la Vida s’ha quedat lluny d’entusiasmar-me i de transmetre’m les intenses sensacions a les que el mestre Clint ens tenia acostumats. Serà que el pas dels anys l’han estovat o l’han tornat benevolent amb les seves pel·lícules, però un cop més ens trobem amb un film que, tot i contenir tocs de geni al seu interior, resulta poc transcendent i destinat a passar fugaçment per la ment de l’espectador. L’impacte dels primers minuts dóna pas a dues hores en què les tres històries paral·leles que formen l’argument es dilaten sense que cap d’elles tingui la força suficient per aportar la substància que necessita el conjunt.

L’inici de Más Allá de la Vida és visualment espectacular, mereixedor sens dubte de ser vist en pantalla de cinema. Deu minuts de cinema catastròfic perfectament rodats i d’una intensitat molt alta, els quals han valgut l’única nominació als Oscars de la pel·lícula, en l’apartat d’efectes visuals. També la presentació de les altres dues trames és notable, aportant aquell grau de dramatisme tan natural i poc efectista habitual d’Eastwood. No obstant, és a partir d’aquí quan les històries comencen a avançar de forma estranyament feixuga, amb escenes massa dilatades o fins i tot irrellevants. D’acord que el to del film no dóna peu a un ritme trepidant, però la sensació general és que tot plegat se’ns hagués pogut explicar amb una mica més de dinamisme. En tot cas, l’arrel del problema és clarament un guió molt just, ple de tòpics i sense enginy, i que acaba recorrent massa descaradament a la casualitat com a factor que porta a un desenllaç final ensucrat i (ara sí) efectista, impropi del director.

Sota una direcció que demostra un cop més el seu gran talent, Clint Eastwood recupera el que es pot considerar la seva temàtica per excel·lència dels últims anys (Mystic River, Million Dollar Baby, Gran Torino): la mort i les seves conseqüències pels qui pateixen la pèrdua de prop. No obstant, en aquest cas presenta uns protagonistes que, tot i ser emocionalment molt transparents, presenten certa manca d’atractiu i resulten distants. La part central de la pel·lícula és un “impass” en què els personatges deambulen sense massa interès; presenta moments puntuals interessants, de força impacte dramàtic, però la resta és pràcticament un farciment que ben poca cosa aporta. Una evident irregularitat que fa que l’espectador no s’acabi d’implicar. Tampoc el contingut paranormal ajuda a aquesta connexió, segons la meva opinió, ja que, en el fons, la creença en el més enllà no és vàlida per a tothom, però això ja formaria part d’un debat molt més ampli.

El treball dels actors a Más Allá de la Vida no reserva gran cosa a destacar, però són els secundaris els qui sobresurten. Els bessons Frankie i George McLaren, que es reparteixen els paper de Marcus quan l’altre mor, construeixen el personatge més sincer de la pel·lícula, que al mateix temps és el més introvertit i subtil. D’altra banda, en els relativament pocs minuts seus en pantalla, Bryce Dallas Howard també ofereix un molt bon paper a nivell dramàtic. En canvi, els dos rols més importants no brillen per la seva qualitat interpretativa. Matt Damon segueix insuls en papers d’aquest tipus i manté una cara de pa durant tota la pel·lícula que no l’ajuda gaire i que subratlla els pocs matisos del seu personatge. Respecte a Cécile de France, està simplement correcta i tampoc transmet gaires coses, tot i protagonitzar els minuts més trepidants de la pel·lícula.

Si bé no es tracta d’una mala pel·lícula, no hi ha dubte que Más Allá de la Vida no és el que esperem de Clint Eastwood darrere les càmeres. Ningú discuteix el seu talent com a director, però sí que es troba a faltar la seva habilitat per triar històries molt més profundes i intenses, que acaben deixant empremta a l’espectador. Així com Invictus va caure ràpidament en l’oblit, almenys per un servidor, Más Allá de la Vida està destinada a la mateixa sort i es convertirà en un exemplar merament testimonial i prescindible en la seva filmografia. Tot i els seus venerables 81 anys, tots sabem que encara li podem exigir una mica més.