Fish Tank

Director: Andrea Arnold

Intèrprets: Katie Jarvis, Michael Fassbender, Kierston Wareing, Rebecca Griffiths, Harry Treadaway.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2009. 120 min.

Un aquari no ha de ser un lloc molt agradable per viure. Per molt espaiós que sigui i per moltes voltes que puguis donar-hi, sempre t’acabes topant amb una paret que no et permet avançar més enllà. Aquesta és la sensació frustrant que pateix la protagonista de Fish Tank (“aquari” en anglès) i possiblement la intencionalitat que la directora Andrea Arnold volia inculcar al títol del film. I si no ho era, és la que hi he trobat jo i ha quedat prou apanyat per començar el comentari. En tot cas, ens trobem davant d’una d’aquelles joies independents (independents de veritat) del cinema europeu que, sota criteris més qualitatius que comercials, gaudirien de molta més difusió i temps en cartellera del que tristament tenen. Una història dura, de caire pessimista i sense gaires concessions, però que, per sobre de tot, desprèn una autenticitat i una honradesa enormes.

L’escenari no és nou per qui estigui acostumat, per exemple, a la filmografia de Ken Loach o altres exponents d’un cinema britànic molt avesat a tocar els barris problemàtics de les seves principals ciutats, però Fish Tank de seguida t’acosta als personatges i forja la seva pròpia personalitat. Tot i la seva personalitat esquiva, la protagonista se’ns mostra com una víctima de “l’aquari” on està ficada i la seva voluntat per sortir-ne de seguida ens genera empatia cap a ella, ganes que se’n surti. Al seu costat, una mare no gaire maternal i una germana petita de costums molt avançades per la seva edat i vocabulari genial formen un nucli dispers que es veu trastocat amb l’arribada de Connor (Michael Fassbender). Aquí, la relació entre Mia i Connor passa a centrar el film, sempre envoltada de cert misteri. En tot cas, l’argument sap portar-nos quasi sempre per camins gens previsibles i impactants, sobretot durant la mitja hora final.

Tot i pertànyer a aquest subgènere de cinema social, que a vegades pot resultar tendenciós, Fish Tank s’allunya completament d’aquesta condició i presenta una història davant la qual no cal fer cap esforç per creure’s tot el que passa. L’ús de la càmera a l’espatlla en pràcticament la totalitat del film, amb diverses seqüències en què seguim o correm darrere la protagonista, encara hi afegeix més veracitat. Un altre fet important és que la pel·lícula es va rodar sense que els actors coneguessin el guió amb antelació, ja que la directora buscava que aquests expressessin el primer que els suggeria el personatge en aquella escena, sense estudiar-s’ho ni preparar-s’ho, buscant la màxima naturalitat i espontaneïtat. Situació que encara aporta més valor a l’extraordinari treball de Katie Jarvis i Michael Fassbender, per raons molt diferents.

I és que Jarvis no és actriu i aquesta era la primera ocasió en què es posava davant d’una càmera. L’equip la va contractar després de veure-la pel carrer i a la noia ni tan sols li agradava ballar, un aspecte molt important del personatge de Mia. No obstant, el risc va acabar sortint-li de meravella a Andrea Arnold, qui va aconseguir també que Michael Fassbender (un dels “bastardos” de Tarantino) s’afegís al repartiment tot i treballar en unes condicions molt diferents. A les seves grans actuacions, s’afegeixen les de Kierston Wareing (mare) i Rebecca Griffiths (germana), en especial aquesta última, qui aporta els millors moments humorístics de la peli, vitals perquè el dramatisme dominant respiri una mica. Fish Tank és clarament una pel·lícula femenina, però sense caure en grans estereotips. Una història que es nota que ha estat escrita i rodada amb passió.

Tot i que la història s’endureix especialment cap a la part final i algunes escenes semblin un pèl fora de lloc, és un film molt constant, que no decau tot i les seves dues hores de duració i que no només cuida el guió (que tampoc és perfecte, tot sigui dit) i la direcció. La fotografia regala algunes escenes molt ben aconseguides i plenes de significat, en què la llum juga un paper molt important, i contribueix a l’ambientació grisa del barri. D’altra banda, la música hi té un paper crucial, el mateix que té per la vida de la protagonista, ja que és allò que li permet trobar-se amb si mateixa i alliberar-se per un moment de les parets de l’aquari del qual vol fugir. Tot plegat fa de Fish Tank una pel·lícula per no perdre’s mentre duri en cartellera, que serà molt poc. Un premi BAFTA a Millor pel·lícula britànica de 2009 i el Premi del Jurat al Festival de Cannes semblen ser insignificants. I així anem.