El Secreto de sus Ojos

Director: Juan José Campanella

Intèrprets: Ricardo Darín, Soledad Villaamil, Guillermo Francella, Pablo Rago, Javier Godino, José Luis Gioia.

Gènere: Drama, thriller. Argentina, 2009. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Hi ha pel·lícules que semblen realitzades a partir d’una fórmula magistral i que realment fan suar a l’hora de buscar-hi algun defecte que pugui fer ombra al conjunt. El Secreto de sus Ojos és una d’aquestes pel·lícules. Juan José Campanella és capaç de crear una història amb tants ingredients, però tan ben equilibrats i combinats que és quasi improbable que l’espectador no acabi satisfet. Trama policíaca, drama romàntic, humor argentí marca de la casa i fins i tot la contextualització històrica; totes les vessants del film evolucionen agafades de la mà i sense entorpir-se unes a altres gràcies a un guió perfectament construït, tot i la seva complexitat, i un muntatge escrupolosament estudiat. Tot a càrrec del propi Campanella. Sense que molta gent ho sàpiga, estem davant d’una de les millors pelis de l’any.

Crec que un gran encert amb El Secreto de sus Ojos ha estat anar-la a veure sense saber pràcticament res de l’argument (tot i que molta gent me l’havia recomanat enèrgicament). L’inici pot resultar un pèl confús, però la peli de seguida t’agafa i et va dirigint cap al seu camí, vas coneixent els personatges, les seves interioritats i el seu veritable paper a la història. El film té espai per l’humor, pel drama, pel romanticisme, pel suspens, per l’acció, però en cap moment hi ha la sensació del “això no toca”, tot arriba al seu temps i sense trencar la cohesió. Els personatges destaquen pel seu rerefons i la seva profunditat, és allò que pensen de forma més interioritzada, el seu secret, el que els porta a actuar. I l’única via per la qual poden delatar el seu secret són els seus ulls, d’aquí el brillant títol de la peli. El Secreto de sus Ojos és d’aquells films on vas descobrint de què va a mida que avança i no ho saps amb certesa fins el final.

Un dels trets característics d’aquest film és la constància. Excepte en dues escenes comptades, no té un ritme trepidant, al contrari, més aviat tranquil i pausat, però la intensitat no decau gairebé en cap moment. És una peli amb un munt de grans moments i escenes, molt grans, però no viu només d’ells, ja que no té altibaixos. Campanella ofereix una direcció genial, ja siguin espectaculars plans seqüència o enquadraments plens de subtilesa i detalls (no sempre fàcils d’apreciar) aparentment arbitraris, però amb un gran significat. També presenta un munt de matisos el guió, un dels més rotunds i sòlids que he vist fins el moment, capaç de mantenir l’interès fins el final, literalment fins el final, que la peli resol de forma impactant, commovedor i que tanca perfectament el cercle. Al sortir de la sala, la sensació es que acabes de veure gran cine.

L’atmosfera de cine clàssic present durant bona part de El Secreto de sus Ojos, sobretot quan entra al terreny del cine negre, és una de les causes d’aquest bon gust de boca. Fins i tot les actuacions ens remeten a anys enrere. Ricardo Darín torna a demostrar el tros d’actor que és i el seu magnetisme, sense necessitar una gran expressivitat, amb la càmera i l’espectador. L’acompanya una impassible Soledad Villaamil, un genial Guillermo Francella en el paper de Sandoval (culpable dels principals moments d’humor), un misteriós Pablo Rago i un perturbador Javier Godino. Personatges que t’atrapen i dels quals tens la constant sensació que no n’arribes a saber-ho tot. I és que el film es basa en allò que amaguen els personatges, ja sigui física o intel·lectualment, i ja sigui per por, per amor o per odi.

Per què no és un 10? Doncs potser per algunes escenes de l’inici poc clarificadores i, un cop vist el film, poc substancials, i perquè en un parell de moments potser no li hagués fet mal un pèl més de dinamisme. Per la resta, res a dir. La fotografia és també per treure’s el barret i l’ús que fa de la música en les escenes clau té una aportació dramàtica molt important. El Secreto de sus Ojos presenta una increïble solidesa com a conjunt i, a més a més, introdueix aquells petits detalls (aquells que queden tan forçats i falsejats a tants i tants guions escrits a partir d’un manual) de forma intel·ligent i perfectament acurada. Juan José Campanella ha tornat a demostrar la seva immensa qualitat i sensibilitat com a cineasta i ha fabricat un producte de luxe, dels que ben poques vegades trobem a les sales de cinema.