Océans

Directors: Jacques Perrin, Jacques Cluzaud

Intèrprets: Jacques Perrin, Lancelot Perrin.

Gènere: Documental, naturalesa. França, 2009. 100 min.

Probablement no guanyaran el Mundial, però de fer documentals en saben una estona. Desenes d’organismes francesos han participat en aquest documental, considerat un dels més grans realitzats mai vist el seu pressupost (més de 50 milions d’euros) i l’espectacularitat de les seves imatges. Océanos és un retrat increïblement divers de tot el que passa a les profunditats marines, combinant els animals més coneguts per tothom, amb alguns que veiem per primer cop. A banda d’evidenciar la immensa riquesa animal que es pot trobar sota l’aigua, consciencia l’espectador que molts d’ells tenen comportaments més humans del que sembla. És llavors quan el documental ens recorda que tot allò està en veritable perill i que hem de lluitar per a preservar-ho.

En efecte, el missatge ecologista pot sonar a disc ratllat, però també és veritat que, si no el transmeten aquest tipus de productes, els quals ens mostren de forma immillorable què està en joc, no ho farà ningú més. No obstant, a nivell global, Océanos és un documental que busca clarament el component poètic abans que l’acadèmic. Amb un narrador que intervé de forma breu i molt intermitent, i simplement per deixar anar petites metàfores o frases més aviat abstractes, la principal força del producte està en les imatges i en la impressionant qualitat del so “en directe”. En realitat, no trobo gaire sentit al narrador perquè la majoria de vegades no aporta pràcticament res a banda de dir quatre frases per fer-ho tot més bonic. I és que el guió del documental divaga completament, ja que no hi ha un fil argumental ni una successió clara de les diferents escenes. El film canvia d’una situació a l’altra així com així.

El principal problema (o no, segons com es miri) que genera aquest tipus de muntatge és que observem, però moltes vegades no sabem què estem observant. Els animals queden en l’anonimat, no es cita ni una espècie ni s’explica el per què d’un comportament o altre, cosa que, personalment, vaig trobar a faltar en algun moment. De totes formes, Océanos triomfa en el seu plantejament d’oferir imatges impactants, curioses i espectaculars. Imatges tremendament difícils de rodar, d’altra banda, ja que l’aproximació als animals i la capacitat de no interferir en el seu comportament natural és admirable. Entre les millors i més significatives imatges que ens regala, la que he escollit per il·lustrar el post, un exemple insuperable de la convivència entre l’home i la natura.

La part més orientada cap a la denúncia de caràcter ecològic de Océanos, tot i no encaixar gaire amb el que havia estat el documental fins llavors, no escatima detalls a l’hora de mostrar (o recrear, cosa que no queda molt clara) les atrocitats que es duen a terme amb els animals marins. Uns minuts que fan reflexionar, sens dubte. Amb tot, em quedo amb una de les imatges finals: un lleó marí, o semblant, banyant-se amb la seva cria en la mateixa posició que ho faria una mare humana aguantant el seu fill.

No ens enganyem, els documentals semblen tenir el seu lloc reservat els migdies a La 2, però us puc assegurar que l’entrada per veure aquestes fantàstiques imatges en pantalla gran val molt més la pena que ficar-se en qualsevol mediocritat que et pots trobar aquests dies en cartellera. Ja ho vaig fer amb la meravellosa Tierra, ara farà un any, i ara ho he repetit sense penedir-me’n ni un segon. Per tots els amants de la naturalesa o simplement pels que tenen ganes de veure imatges inèdites i conèixer una mica més el nostre planeta, Océanos és una recomanació més que sòlida.