Alice in Wonderland
Director: Tim Burton
Intèrprets: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham-Carter, Anne Hathaway, Crispin Glover, Matt Lucas.
Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2010. 100 min.
Amb 19 anys a punt de fer, Alícia acudeix a una multitudinària festa on un “lord” anglès li demanarà per casar-se amb ella. No obstant, Alícia és una noia imaginativa i independent que es distreu amb facilitat, la qual cosa fa que segueixi un conill que veu entre la gent. Això la fa arribar al peu d’un arbre on hi ha una gran llodriguera, a la qual acaba caient quan li rellisca la mà mentre intenta mirar què hi ha dins. Quan arriba al final, es troba en un món pintoresc, ple de peculiars criatures que es pregunten si és l’Alícia que buscaven.Quan vam saber que Tim Burton s’encarregaria de versionar Alicia en el País de las Maravillas, la gran majoria va expressar que era el director ideal per oferir un nou enfoc d’aquest clàssic dels clàssics literaris de Lewis Carroll. No obstant, aquest entusiasme, que ja es va anar apaivagant quan van aparèixer les primeres crítiques, es converteix en certa fredor quan acabes de veure el resultat. I és que Alicia en el País de las Maravillas, tot i comptar amb un bon ritme i espectacularitat a nivell visual, es converteix en una experiència que no deixa pràcticament rastre. Un argument entrebancat i explicat massa superficialment, a banda de previsible, i una Alícia sense gràcia, quasi inexpressiva, converteixen el conte en entretingut i pintoresc, però a anys llum de la profunditat i el rerefons de la novel·la original.
Alicia en el País de las Maravillas és un film que basa el seu potencial en aquells elements característics que sempre podem esperar del cinema de Tim Burton: el disseny de tota l’ambientació de la història fantàstica, els petits gags inserits amb força enginy al llarg de la peli i la caracterització dels diferents personatges. I és que cap director com Burton sap atorgar als seus personatges aquesta bogeria tan delirant, però ambigua al mateix temps. El Barreter boig i la Reina Vermella en són els màxims exponents, reservats pels dos actors fetitxe del director, Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, però aquest cop també ha aprofitat la creació de personatges totalment per ordinador per explotar encara més aquest sentit. Així doncs, trobem a Tweedledum i Tweedledee, inspirats en Matt Lucas (Little Britain), el Gat de Cheshire amb la veu de Stephen Fry, la Llebre de Març amb la de Paul Whitehouse o l’Oruga Blava amb la d’Alan Rickman. En canvi, Mia Wasikowska es mostra força discreta com a Alícia, personatge que, crec jo, li va massa gran.
El problema és que els personatges, per molt atractius i divertits que siguin, formen part d’un guió que no està a l’altura. Els fets es van succeint per inèrcia, sense massa cohesió ni, a vegades, massa lògica. D’acord que és un conte fantàstic i que el concepte de lògica és molt relatiu, però la sensació general és que el comportament dels personatges és massa confús i poc matisat. D’altra banda, tot el que va passant resulta massa previsible i cau en massa convencionalismes; a la peli li manca impacte, capacitat de sorprendre, d’emocionar, amb la qual cosa resulta molt difícil implicar-te amb el que passa. Com he dit al principi Alicia al País de las Maravillas és un film que es viu de forma massa superficial, que t’alegra la vista pels seus colors i et fa somriure pels seus personatges, però que acaba i et permet posar-te a a pensar en una altra cosa amb molt més facilitat del que seria desitjable. És exactament el mateix que passava amb Charlie y la Fábrica de Chocolate, pel·lícula força equiparable a aquesta.
Pel que fa al tema del 3D, mereix un post exclusiu que ja porto temps pensant en escriure i que ara veig encara més motiu per fer-ho, però començaré a dir algunes coses aquí. Per començar, m’atreviria a dir que Tim Burton li ha tret més partit a Alicia en el País de las Maravillas que James Cameron a Avatar. Si més no, ho he trobat molt més notori. No obstant, haig de dir que també es fa evident que el 3D té inconvenients. Un d’ells és la poca nitidesa dels contorns de les imatges més “properes”, algunes fins el punt de ser indistingibles, provocada pel fet que no som capaços d’enfocar amb tanta rapidesa. Un altre és l’excessiva brillantor de la pel·lícula que provoca el fet de veure certs objectes o personatges de més a prop. Tot plegat fa que les ulleres t’acabin molestant, i ho dic perquè, a part de mi, vaig veure com la gent del meu voltant també se les treia, posava i recol·locava. Tal com vaig dir amb Avatar: sí, és curiós i augmenta l’espectacularitat d’algunes escenes, però la sensació final és que el valor afegit tampoc és tant.
Malauradament, Tim Burton no serà recordat per la seva esperada versió d’Alícia. No transmet els sentiments a flor de pell de Big Fish o Eduardo Manostijeras, ni arriba a la genuïnitat de Pesadilla Antes de Navidad, per posar un exemple. Fins i tot Sweeney Todd em va deixar clarament més satisfet que aquesta. No és fàcil dir això, però crec que ara mateix no és una pel·lícula imprescindible. Si més no, per aquell que s’esperi un Tim Burton mostrant la seva màxima qualitat. Tot i que has passat una estona entretinguda, Alicia en el País de las Maravillas és massa volàtil un cop abandones el cinema i el director californià és capaç de fer-ho molt millor. Ho sabem perquè ens ho ha demostrat.
Em vaig sobar… No hase falta disir nada más.
A més, em reafirmo en la meva animadversió al 3D. I en que Tim Burton s’està tornant moooolt previsible.
M'agradaM'agrada
Ufff… a mi ja el trailer m’ha fet vaticinar lo pitjor… Com a molt, a llogar-la al vídeoclub.
M'agradaM'agrada
Lídia, pel que sé, no ets la única que s’ha adormit veient-la. El problema és que, inclús havent-te adormit, probablement no t’has perdut res gaire significatiu. Jo també vaig sortir convençut que no m’enganyarien més amb això del 3D…
Albert, com acabo dient al post, és una pel·lícula prescindible, i amb el temps encara ho serà més, o sigui que no et preocupis gaire…
M'agradaM'agrada
fins i tot amb el tema del 3D no vaig poder apreciar bé i tots els detalls de l’ambientació i tot plegat. La pantalla del cine se’t fa més petita xq tot succeeix a un pam de la teva cara.
jo trobo k has sigut molt generós amb la puntuació i pots fer inclinar als teus lectors a veure-la.
M'agradaM'agrada
estoy de acuerdo con edu , la puntuación puede hacer que la gente se anime a verla.
Para mi ha sido el gran desastre de la temporada pq reunía Disney con Tim Burton pero weno a ver si disney lo mejora con Toy Sory. Rspecto al 3d yo me pase casi toda la pelicula sin gafas pq habia trozos que se veia igual , leí en algú sitio que estágrabada en 2d y postproducida a 3d , vosotros que sois los entendidos ya me explicareis las diferencias jajaja
M'agradaM'agrada
Home, jo veig una nota de 6,5 i moltes ganes de veure la peli no m’entren… tot i que un 6 tampoc hagués estat fora de lloc. De totes formes, la intenció és que els lectors valorin a partir del que escric, no només de la nota…
Respecte el que dius, Edu, jo em vaig fixar que la pel·lícula es projecta en un format menys panoràmic que l’habitual. Sobrava pantalla pels dos costats. Entre això i el que dius, és veritat que es perd amplitud.
Andrea, que Disney esté detrás de una película no supone ninguna garantía para mí, casi te diría que todo lo contrario. Efectivamente, la peli fue rodada en 2D (la parte ‘humana’, por así decirlo) y luego convertida a 3D en postproducción. Cómo se hace esto, no tengo demasiada idea. La cuestión es si se rodó con la conciencia de que luego sería en 3D o fue una decisión posterior, entonces llega el problema porque se modifican muchos planos a la fuerza para tridimensionarlos y el resultado no funciona.
M'agradaM'agrada
Carai… quina destrempera al llegir-vos a tots! La meva parella i jo teníem pensat anar a veure-la però després de l’Oscar que li otorgueu tots potser que m’ho pensi!
Per cert, estic d’acord amb tots vosaltres amb el tema de 3D… Amb Avatar diguin el que diguin les 3D poca influència hi tenien i més amb una pantalla de projecció habitual en 2D. Ah, jo també m’havia d’anar traient i posant les ulleres. Veig que s’està posant de moda el tema… mal rollo si continuen les crítiques qu fa el meu germà com aquesta! jejeje. Però clar… ja sabem que la pela és la pela. Què en penses Martins, hi haurà un boom de les 3D o les veurem quan valgui la pena?
M'agradaM'agrada
A veure, personalment no arribo al punt de NO recomanar a la gent que la vagi a veure, però és important saber amb què es trobaran. El que és evident és que tothom coincideix, tant en els comentaris del blog com les opinions que he copsat fora. En tot cas, jo passaria del 3D si hi vas…
M’agrada que em facis aquesta última pregunta, jeje. El boom ja existeix i ens vindrà a sobre a partir de la segona meitat de 2010. Pel que s’ha publicat fins ara, durant els pròxims dos o tres anys hi haurà 3D per donar i vendre. Això sí, els títols anunciats no fan presagiar res gaire encoratjador.
M'agradaM'agrada