M.A.Confidential

Deux Jours à Touer

Director: Jean Becker

Intèrprets: Albert Dupontel, Marie-Josée Croze, Pierre Vaneck, Alessandra Martines.

Gènere: Drama. França, 2008. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Impactant pel·lícula francesa, que no necessita més d’hora i quart per deixar-nos atònits i commocionats. El director Jean Becker presenta una història simple, lineal i amb un sol protagonista com a centre de l’acció (diria que apareix quasi a tots els plans de la peli), però amb una intensitat que t’atrapa des del primer moment i ja no et deixa fins al final. El cert és que no és un film molt agraït de veure, ja que l’actitud del personatge principal incomoda fins al punt d’arribar a indignar-te amb ell, però aquesta voluntat de saber les raons et manté expectant constantment. A més a més, Dejad de Quererme és una pel·lícula amb un missatge controvertit, que genera reflexió al final, i això, agradi o no, ja és una virtut més.

El film comença a l’atac des del primer minut, sense donar cap mena de treva, amb un Albert Dupontel que fa un treball impressionant de principi a fi a la pell d’aquest home al qual se li ha girat completament el seny i es converteix en un personatge odiós. No obstant, és important fixar-se en el seu comportament en tot moment i amb cada persona, ja que tots els detalls tenen importància. En general, la direcció d’actors és molt bona, hi ha escenes durant la primera part de la peli que són quasi teatrals, sempre girant a l’entorn del personatge d’Antoine, això sí. En la segona part del film, el panorama canvia per complet, però aconsegueix no perdre gens d’aquest magnetisme que havia pres fins llavors. La interiorització del personatge és cada cop més forta i poc a poc anem comprenent tot el que ha passat anteriorment.

Que ho comprenem no vol dir que ho compartim, i aquest és un altre aspecte molt important de Dejad de Quererme. En primera instància, la intensitat dramàtica amb què la gran majoria d’espectadors hauran viscut el film farà que la reacció sigui una, però és el propi film qui ho acaba posant en dubte, cosa que l’honora. En tot cas, és difícil no quedar commocionat un cop acaba l’hora i quart de durada, un cop veus les coses amb amplitud, i notar que realment el que acabes de veure t’ha tocat la fibra, encara que sigui només per l’estona en què hauries volgut trencar la cara al protagonista. El film evoluciona constantment, i també ho fa l’espectador.

Dejad de Quererme és d’aquells films singulars, que no es queden com a “un més” perquè no deixen indiferent a ningú. I això és gràcies al dramatisme que desprèn, massa i tot, i la capacitat que té per implicar-nos en el que passa. Tot i amagar “dosificar” la informació, no cau en l’engany a l’espectador. En realitat, la història està explicada de la única forma possible perquè el film tingui sentit. Molt recomanable, però no apta per a moments d’ànims crispats, negatius o decaiguts, perquè durant una estona podria tenir uns efectes no gaire profitosos al respecte.