RocknRolla

Director: Guy Ritchie

Intèrprets: Gerard Butler, Thandie Newton, Tom Wilkinson, Idris Elba, Tom Hardy, Gemma Arterton, Jeremy Piven, Mark Strong, Karel Roden, Toby Kebbell.

Gènere: Acció, thriller, comèdia. Gran Bretanya, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ja poden dir que està encasellat, que les seves pelis són totes iguals, que té un estil de “videoclipero” barat o que el seu cine és autocomplaent, però Guy Ritchie té la fórmula secreta per aconseguir allò que molt pocs poden: fer-nos gaudir com criatures. Ho va fer amb Lock&Stock, ho va fer amb Snatch, i després d’un desafortunat parèntesi (afectat per una mala influència anomenada Madonna), ho ha tornat a fer amb RocknRolla. Potser no trobem escenes tan absurdes i excèntriques com a la primera, potser els personatges no tenen tan de carisma com a la segona (qui no recorda Turco, Boris el Navaja o Mickey), però Ritchie ha sapigut retrobar el rumb correcte, el que el va fer triomfar, i això és una gran notícia pel cinema del segle XXI.

La peli comença com de costum, a tota llet, amb una rapidíssima seqüència d’imatges en que una veu en off planteja l’origen de tot plegat i aprofita per presentar-te tots els personatges que hi prendran part. Tot sembla massa accelerat i confús, tens la sensació que t’has perdut la meitat de la informació i que ja no seràs capaç de seguir la història, però poc a poc tots els punts comencen a acostar-se els uns als altres, per una i per altra banda, i finalment tot es tanca com per art de màgia. RocknRolla és com si et tiressin de mala manera les peces d’un puzzle sobre una taula, però mica en mica aconsegueixes encaixar-les fins que el puzzle s’ha completat. I la imatge que en resulta és d’aquelles que no oblidaràs fàcilment.

Pel camí, Ritchie fa gala un cop més dels seus genials diàlegs, les seves insospitades situacions i la seva grandíssima habilitat narrativa. No li fa por seguir introduint nous personatges al llarg de la història, ja que tots juguen el seu paper, encara que sigui extremament puntual, i abandonen la trama quan han acabat la seva aportació. I si això serveix, per exemple, per veure un negre de més de 150 quilos que passa per ser el cap del sistema de revenda il·legal d’entrades de tot Londres, però que està impressionat per la qualitat de la remasterització del DVD de Lo Que Queda del Día, doncs benvingut sigui. En realitat, les seves pelis són com una xarxa en què tots els personatges tenen alguna cosa a veure entre ells, directa o indirectament, per això un sol fet pot arribar a implicar tanta gent.

Si ens parem a les actuacions, cal destacar per començar a un Gerald Butler que resol molt positivament un paper al qual, a priori, costava veure’l. Com a tio dur no hi ha problema, però a l’hora de les escenes més ridícules (i vaja si ho són), també se’n surt magníficament bé. Pel que fa a Tom Wilkinson, crec que ha estat un dels millors actors de l’últim any, i a RocknRolla no baixa gens el llistó i segueix imposant respecte cada cop que apareix en pantalla. Finalment, citar a Thandie Newton, realment molt convincent en el seu paper, i en general el magnífic treball de tot el repartiment de secundaris. Ah, i no puc deixar de subratllar la “sospitosa” semblança física, entre altres, del multimilionari rus amb Roman Abramovich.

A tot això s’hi ha d’afegir una genial banda sonora, que no només brilla per la qualitat (amb actuació en directe del “Rock’n’Roll Queen” de The Subways inclosa), sinó també per com porta el ritme del film i quadra amb l’acció en tot moment. El muntatge, trepidant, incansable i perfectament estudiat perquè tot avanci i conclogui com cal, deixa seqüències genials, com la persecució o la mateixa resolució de la peli. No hi ha dubte, els qui van gaudir amb Snatch i Lock&Stock tenen en RocknRolla un film imprescindible. No, no és perfecte, però és que tampoc està fet per ser-ho, simplement per fer cine d’una forma diferent, sense complexes i divertidíssima. Tant de bo que Guy Ritchie no abandoni aquest rumb ara que l’ha retrobat.

Un consell, no marxeu de la sala just quan comencin els crèdits finals, o us perdreu una de les millors escenes de la peli…

Pride and Glory

Director: Gavin O’Connor

Intèrprets: Edward Norton, Colin Farrell, Noah Emmerich, John Voight, Jennifer Ehle, John Ortiz.

Gènere: Drama, policíac, thriller. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Orgullo y Gloria, o si vols Gloria y Orgullo, mira que era fàcil traduir el títol… però no, Cuestión de Honor. A mi que m’ho expliquin. En fi, un cop fet aquest apunt sobre el títol, passo a parlar de la pel·lícula en si, i haig de dir que esperava més del que ofereix. Tot i que aconsegueix construir uns personatges potents, amb unes conductes molt ben definides i amb una bona evolució al llarg de la peli, no pot amagar una trama exposada de forma no gaire hàbil, un ritme massa descompensat i un final que quasi sembla de broma. Gavin O’Connor demostra bones maneres com a director i domina a la perfecció un repartiment de luxe, però descuida aspectes massa importants que acaben perjudicant en excés a la peli.

Edward Norton, Colin Farrell, Noah Emmerich i John Voight formen un quartet de luxe i completen grans actuacions, destacant especialment el primer i el tercer (sí, Farrell segueix caient-me fatal). El millor de la peli és la contraposició de les actituds de cadascun, les prioritats per les quals actua i la seva visió sobre el bé i el mal, tot això tenint en compte que els quatre formen part de la mateixa família. En aquest sentit, Cuestión de Honor recorda una mica a La Noche es Nuestra, tot i que aquesta última és un pèl superior, per mi. Naturalment, quan es barreja família i justícia, com és el cas, un ha de definir què posa per davant i les conseqüències que això tindrà, i aquest és el dilema sobre el qual s’aguanta el film.

Ara bé, a banda d’això, és important també plantejar la trama de forma clara i fer-la avançar amb agilitat, cosa que la peli no sap fer del tot. Tampoc aconsegueix aprofundir suficientment en la part més familiar dels personatges, només ho fa per sobre i de forma inacabada, cosa que segur que hagués donat més força a la peli. Està molt bé definir uns personatges amb força com aquests, però explicar allò que els envolta és vital per entendre’ls i donar sentit al que fan. Per aquesta raó, i també per la innecessària complicació a nivell narratiu, Cuestión de Honor no arriba a enganxar. Tampoc ajuda que les escenes d’acció siguin tan confuses i obscures, i amb una càmera una mica massa inquieta.

Fins aquí, podríem considerar Cuestión de Honor una peli digna dins de la seva imperfecció, però arriben els deu últims minuts del film i ho maten tot. Quan ens havíem de trobar amb el clímax del conflicte entre les diferents parts, l’esperat enfrontament quasi fraternal, ens trobem amb una resolució sense cap ni peus i completament inadequada per la sobrietat que havia mostrat la peli fins llavors. A partir, qualsevol intent de tancar un final emocional ja és impossible i el film acaba per terra de forma inexplicable.

La veritat és que, tot i que els intèrprets el fan superior a la gran majoria de films d’aquest estil que s’han estrenat últimament, Cuestión de Honor prometia molt més i s’ha convertit en una certa decepció.