RocknRolla
Director: Guy Ritchie
Intèrprets: Gerard Butler, Thandie Newton, Tom Wilkinson, Idris Elba, Tom Hardy, Gemma Arterton, Jeremy Piven, Mark Strong, Karel Roden, Toby Kebbell.
Gènere: Acció, thriller, comèdia. Gran Bretanya, 2008. 110 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
La propietat immobiliària a Londres puja de preu a una velocitat de vertigen, cosa que atrau negocis de tota mena quan s’obre una gran operació. Quan Lenny Cole s’assabenta que el multimilionari rus Uri Obomavich està interessat en uns terrenys de gran valor, de seguida comença a moure tots els seus fils per a poder participar en l’operació i emportar-se 7 milions de lliures. Això mobilitza, al mateix temps, l’anomenat “Grupo Salvaje”, una colla de mercenaris que participa als negocis més bruts de Londres. En senyal de gratitud per facilitar l’operació, Obomavich regala a Lenny el seu quadre de la sort, el qual es convertirà en un veritable problema.Ja poden dir que està encasellat, que les seves pelis són totes iguals, que té un estil de “videoclipero” barat o que el seu cine és autocomplaent, però Guy Ritchie té la fórmula secreta per aconseguir allò que molt pocs poden: fer-nos gaudir com criatures. Ho va fer amb Lock&Stock, ho va fer amb Snatch, i després d’un desafortunat parèntesi (afectat per una mala influència anomenada Madonna), ho ha tornat a fer amb RocknRolla. Potser no trobem escenes tan absurdes i excèntriques com a la primera, potser els personatges no tenen tan de carisma com a la segona (qui no recorda Turco, Boris el Navaja o Mickey), però Ritchie ha sapigut retrobar el rumb correcte, el que el va fer triomfar, i això és una gran notícia pel cinema del segle XXI.
La peli comença com de costum, a tota llet, amb una rapidíssima seqüència d’imatges en que una veu en off planteja l’origen de tot plegat i aprofita per presentar-te tots els personatges que hi prendran part. Tot sembla massa accelerat i confús, tens la sensació que t’has perdut la meitat de la informació i que ja no seràs capaç de seguir la història, però poc a poc tots els punts comencen a acostar-se els uns als altres, per una i per altra banda, i finalment tot es tanca com per art de màgia. RocknRolla és com si et tiressin de mala manera les peces d’un puzzle sobre una taula, però mica en mica aconsegueixes encaixar-les fins que el puzzle s’ha completat. I la imatge que en resulta és d’aquelles que no oblidaràs fàcilment.
Pel camí, Ritchie fa gala un cop més dels seus genials diàlegs, les seves insospitades situacions i la seva grandíssima habilitat narrativa. No li fa por seguir introduint nous personatges al llarg de la història, ja que tots juguen el seu paper, encara que sigui extremament puntual, i abandonen la trama quan han acabat la seva aportació. I si això serveix, per exemple, per veure un negre de més de 150 quilos que passa per ser el cap del sistema de revenda il·legal d’entrades de tot Londres, però que està impressionat per la qualitat de la remasterització del DVD de Lo Que Queda del Día, doncs benvingut sigui. En realitat, les seves pelis són com una xarxa en què tots els personatges tenen alguna cosa a veure entre ells, directa o indirectament, per això un sol fet pot arribar a implicar tanta gent.
Si ens parem a les actuacions, cal destacar per començar a un Gerald Butler que resol molt positivament un paper al qual, a priori, costava veure’l. Com a tio dur no hi ha problema, però a l’hora de les escenes més ridícules (i vaja si ho són), també se’n surt magníficament bé. Pel que fa a Tom Wilkinson, crec que ha estat un dels millors actors de l’últim any, i a RocknRolla no baixa gens el llistó i segueix imposant respecte cada cop que apareix en pantalla. Finalment, citar a Thandie Newton, realment molt convincent en el seu paper, i en general el magnífic treball de tot el repartiment de secundaris. Ah, i no puc deixar de subratllar la “sospitosa” semblança física, entre altres, del multimilionari rus amb Roman Abramovich.
A tot això s’hi ha d’afegir una genial banda sonora, que no només brilla per la qualitat (amb actuació en directe del “Rock’n’Roll Queen” de The Subways inclosa), sinó també per com porta el ritme del film i quadra amb l’acció en tot moment. El muntatge, trepidant, incansable i perfectament estudiat perquè tot avanci i conclogui com cal, deixa seqüències genials, com la persecució o la mateixa resolució de la peli. No hi ha dubte, els qui van gaudir amb Snatch i Lock&Stock tenen en RocknRolla un film imprescindible. No, no és perfecte, però és que tampoc està fet per ser-ho, simplement per fer cine d’una forma diferent, sense complexes i divertidíssima. Tant de bo que Guy Ritchie no abandoni aquest rumb ara que l’ha retrobat.
Un consell, no marxeu de la sala just quan comencin els crèdits finals, o us perdreu una de les millors escenes de la peli…
Martí
M.A.Confidential 
gran peli, molt divertida
jo crec que no es tan bona com snatch, pero si que es millor que lock and stock.
banda sonora fantastica
M'agradaM'agrada
Doncs no se què dir-te eh… jo crec que Lock&Stock segueix estant una mica per sobre també. M’agrada més la trama i també les situacions que es creen.
Crec que Snatch i Lock&Stock són de 9, i aquesta és de 8/8,5. Pero vaja, ja firmaria poder veure una peli com RocknRolla cada any…
M'agradaM'agrada
És una comèdia d’acció que no està malament dins del gènere. En destacaria el ritme, sobretot; la banda sonora, per a mi especialíssima l’escena del fill ionqui amb la cançó del Lou Reed de fons; i el punt de comicitat, però simple i tòpic. De totes maneres em solen carregar, tret d’algunes excepcions on ho veig necessari -a RocknRolla potser sí que calia una mica- les pel·lícules amb la veu del narrador en off. Crec que hauria de ser un recurs molt poc utilitzat, el cinema ja té les seves estratègies narratives i no li haurien de caldre ajudes. Jo la puntuaria més baixet que tu, però en fi.. vaig passar una bona estona, que ja és… 🙂
Petonets!
M'agradaM'agrada
La veu en off de l’inici té els seus pros i contres. D’una banda, no és una narració passiva, s’implica amb el que veiem i es fa còmplice de l’espectador, a més contribueix en l’aspecte humorístic. D’altra banda, com tu dius, córre el risc de fer-se pesat; potser si l’hagués fet callar una mica abans no hagués passat res.
De totes formes, crec que on millor funciona el recurs de la veu en off és precisament en pelis com aquesta. On NO funciona és a Vicky Cristina Barcelona, per exemple.
Possiblement molta gent la puntuaria més baix que jo, i ho entenc, però suposo que han pesat les ganes que ja tenia de veure una peli com aquesta al cine i disfrutar com ho vaig fer, jeje.
M'agradaM'agrada
Yo debo reconocer que al principio estaba bastante mareado. No entendía nada y mientras aparecían más personajes me sentía aún más perdido en un Londres oscuro. Pero poco a poco el ritmo parecía recobrar sentido. Me gustó mucho la banda sonora, pero inolvidable la escena final de los créditos…jeje!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: SHERLOCK HOLMES: Primer tràiler « maconfidential
Retroenllaç: THE GENTLEMEN | M.A.Confidential