Changeling

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Angelina Jolie, John Malkovich, Jeffrey Donovan, Amy Ryan, Colm Feore, Michael Kelly, Devon Conti.

Gènere: Drama, suspens, policíac. USA, 2008. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ha hagut de ser deu dies abans d’acabar el 2008 quan per fi m’he trobat amb una pel·lícula d’aquest any que aconseguís superar un cert especticisme previ. No puc dir que esperés poca cosa d’un film de Clint Eastwood perquè els precedents no ho permeten, però sí que tenia els meus dubtes de si una història com aquesta mantindria la intensitat i dramatisme a què ens té acostumats el director americà. Doncs sí, El Intercambio torna a ser una obra (quasi mestra) que transmet a l’espectador un cúmul de sensacions de les quals és impossible desprendre’s, fins i tot un cop acabat el film. El cartell inicial que anuncia “basat en fets reals” pràcticament es podria obviar per la impressionant veracitat de tot allò que veiem durant les següents dues hores i quart. I no, no es fa llarga en cap moment.

Clint Eastwood segueix demostrant, als 78 anys, qué probablement és el director amb més classe del cinema actual. I si no, repasseu les seves pel·lícules dels últims cinc anys. No només fa gala d’una qualitat immensa, si nó d’una versatilitat admirable: des de l’impressionant retrat del dolor de Mystic River, passant per la capacitat d’enfocar el cine bèl·lic amb una profunditat mai vista a Cartas desde Iwo Jima, i acabant amb aquest trasllat al millor cine clàssic policíac dels anys 30. La seva habilitat per a mantenir la tensió en tot moment i per fer que l’espectador s’impliqui en el que veu, i s’indigni o s’alegri al mateix temps que els personatges, dóna a El Intercambio aquest magnetisme que, sincerament, no pensava trobar, i que al final acaba sent suficientment fort per tapar alguns dels punts febles de la peli.

D’acord que la dona treu una interpretació més que digna i que es nota el seu esforç darrere, però costa veure Angelina Jolie en un paper com aquest. El problema no és tant l’actuació d’ella, sinó que el personatge de Kristin Collins es veu constantment com “Angelina Jolie fent tot el possible per posar cara dramàtica”, i aquest és un aspecte que potser s’hauria d’haver tingut en compte a l’hora d’escollir la protagonista d’El Intercambio. Naturalment que t’uneixes a la seva causa durant la pel·lícula, però segurament una altra actriu encara hagués donat més autenticitat al personatge. Pel que fa a John Malkovich o Amy Ryan, interpretacions més aviat curtes, però amb molt d’ofici i contribuents a l’entorn dramàtic de la peli; en canvi, les actuacions infantils no m’han acabat de convèncer per massa “adultes”, inclús alguna sobreactuada i tot.

A nivell tècnic, El Intercambio és una meravella. Sense fer-ne ostentació, el film presenta una ambientació dels anys 20 a Los Angeles realment espectacular (i em consta que sense ni un croma), amb un treball de vestuari i atrezzo impressionant, tant per qualitat com per quantitat. Pel que fa a la banda sonora, Eastwood no baixa el llistó i torna a deleitar-nos amb unes peces tan bones com ben posades. I què dir de la direcció, a banda de suposar un gran esforç per comptar amb una actriu poc acostumada a papers semblants, torna a deixar-nos imatges memorables i carregades de sentit. A tot això, s’afegeix un muntatge cuidat al més mínim detall i, en general, una veritable lliçó narrativa.

Finalment, no podem oblidar-nos del potent rerafons crític d’El Intercambio, el qual, a pesar de desenvolupar-se entre els anys 20 i 30, té una validesa quasi permanent. En realitat, moltes coses de les que veiem a la pantalla les podríem veure adaptades al nostre temps a qualsevol canal de televisió. Tot plegat converteix El Intercambio en allò que els americans anomenarien “must see movie”, és a dir, una peli que s’ha de veure. Aprofiteu per acabar bé un any que cinematogràficament ha estat bastant fluixet, sobretot aquests últims mesos.