Burn After Reading

Directors: Joel i Ethan Coen

Intèrprets: Brad Pitt, George Clooney, Tilda Swinton, John Malkovich, Frances McDormand, Richard Jenkins, J.K. Simmons.

Gènere: Comèdia. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Decididament, em reafirmo en el meu fanatisme cap als germans Coen. Després de la magistral No Country For Old Men, aquests dos petits genis del cinema contemporani són capaços d’inventar-se una pel·lícula totalment a les antípodes de la guanyadora de l’Oscar d’aquest any i demostren un cop més una versatilitat inigualable. Hi ha qui es queda amb els Coen més obscurs i seriosos (Sangre Fácil, Fargo, El Hombre Que Nunca Estuvo Allí, No Country For Old Men), hi ha qui es queda amb els Coen més delirants i esperpèntics (El Gran Lebowski, Crueldad Intolerable, Ladykillers, i la pròpia Quemar Después de Leer), però jo em quedo amb el conjunt sencer. I és que gaudeixo de la mateixa forma una faceta com l’altra, perquè en les dues saben el que es fan i demostren un talent genuí que es reflecteix de forma inconfusible en totes les seves obres.

Si heu llegit el paràgraf que resumeix el plantejament de la peli, haureu intuït que Quemar Después de Leer no presenta un argument precisament simple. Efectivament, però això no fa que es perdi el fil de tot el que passa de principi a fi, sobretot gràcies a un muntatge perfectament planificat i unes trames argumentals que es van trobant entre elles de forma progressiva. Finalment, tot encaixa. No obstant, això no significa que tot plegat tingui algun sentit o finalitat, i no intenteu trobar-ho perquè no hi és. I no ho dic jo, ho diuen els propis creadors i de forma realment brillant, demostrant una honorable capacitat de riure’s de si mateixos, però al mateix temps de reivindicar-se. És per això que un acaba de veure Quemar Después de Leer sabent que no n’ha de treure cap conclusió, simplement haver gaudit d’un cúmul d’embolics i rareses que l’han fet desfogar-se a gust durant hora i mitja.

Una dels aspectes que millor defineixen els Coen és que són uns magnífics creadors de personatges, i no hi ha dubte que Quemar Después de Leer és un film que se sustenta plenament en això, en els seus personatges. Si a aquest fet li sumes un repartiment d’autèntic luxe (acord amb el prestigi dels directors, tot sigui dit), el resultat no pot ser altre que aquest. Crec que ningú em discutirà que Brad Pitt és qui s’emporta la palma, gràcies a una genial i descollonant interpretació d’un entrenador de gimnàs totalment infantil, hiperactiu i passat de rosca. Quan es posa a ballar, és impossible no partir-se de riure. Tot seguit, destacar un cop més el magnífic treball de la musa dels Coen, Frances McDormand, que borda un cop més el seu paper i ens presenta un personatge realment entranyable, d’aquells amb qui et seria impossible enfadar-te.

En un segon pla (quin luxe dir això d’ells), trobem a George Clooney i John Malkovich. Del primer haig de dir que cada cop em convenç més en els papers de comèdia que no en els típics de “galán”, tot i que a vegades se’l nota un pèl forçat; del segon, comentar que segueix tenint una presència increïble en pantalla i que era la cara perfecte pel personatge més dramàtic de tots. La resta de secundaris, amb Tilda Swinton al capdavant, contribueixen a construïr aquesta genial bogeria i continu anar i venir de personatges. I és que Quemar Después de Leer té un ritme trepidant, amb seqüències molt curtes i personatges que sempre s’estan movent d’un lloc a l’altre, per tant no cal dir que passa volant.

Es podria dir que els Coen basen l’humor més en el guió, els diàlegs, els tics dels personatges, per això un surt de la sala recordant les millors frases de la peli, però a nivell visual sempre tenen amagats detalls molt i molt divertits. Tot plegat pot semblar enredat, confús, però, quasi sense saber com, s’acaba captant amb relativa facilitat tot el que passa, senyal de com controlen en tot moment el pols narratiu de la peli. Pot semblar una estupidesa, una anada d’olla, un deliri, però Quemar Después de Leer és una comèdia amb un rerefons molt intel·ligent i que també amaga una subtil crítica als serveis d’intel·ligència d’Estats Units i en general al funcionament de la diplomàcia nordamericana.

Què aprenem d’una pel·lícula així? Res, però esperem que ho tornin a fer…