Coupling

Creador: Steven Moffat

Intèrprets: Jack Davenport, Gina Bellman, Sarah Alexander, Kate Isitt, Ben Miles, Richard Coyle.

Gènere: Comèdia. Gran Bretanya, 2000-2004. 28 capítols de 30 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després que la probablement millor comèdia de situació de la televisió, Friends, va acabar la seva desena temporada, més d’un fan deuria pensar si mai trobaria una sèrie, no igual, però que s’hi acostés el màxim possible. Doncs bé, em veig en cor d’afirmar que, ara per ara, l’he trobat. Només cal veure el primer capítol de Coupling per captar les clares reminiscències que aquesta sèrie britànica presenta respecte la genial sèrie americana: sis protagonistes, tres homes i tres dones, un bar amb un sofà, diàlegs absurds i un no parar d’embolics entre ells. Fins i tot les personalitats dels diferents personatges es poden equiparar en certa forma a Chandler, Monica, Joey i companyia. No obstant, no penseu que ens trobem davant d’un plagi, ja que Coupling puja una marxa allà on Friends trepitjava sempre el fre.

I és que el tema principal de la sèrie és el sexe, directament i sense embuts. Tots els capítols parteixen d’un fet o d’un tema de conversa relacionat amb el sexe, explícita o implícitament, i el fil conductor ja no ho abandona fins el final. Els guions acostumen a presentar estructures força similars per a tots els episodis, ja que ens presenten l’element que genera la polèmica, a vegades insignificant, i a partir d’aquí com ho tracten els homes i com ho tracten les dones i com la bola es va fent cada cop més gran. Si no, tot pot sorgir, per exemple, a partir de la simple presència d’una dona molt guapa al bar o d’alguna anècdota explicada innocentment per algun dels protagonistes.

Si una cosa queda clara és que el punt fort de Coupling és la paraula i no l’acció. La major part de la mitja hora que dura cada capítol està ocupada pels diàlegs entre els personatges, plens d’estupideses, malentesos, dobles sentits i sorpreses. Això sí, encara que no ho sembli en aquell moment, tot el que es diu acaba tenint un sentit o un pes en l’argument. I com ja he dit, tot acaba girant a l’entorn del mateix. Si a això hi sumem la peculiar relació que hi ha entre els diferents protagonistes, tot plegat porta a situacions veritablement esperpèntiques i tronxants. Pel que fa a l’humor, també pot recordar de tant en tant al de Friends, però el costat britànic li dóna uns matisos molt característics i aquest toc irònic que només ells saben trobar.

Tal com he dit, la paraula té molt més pes que l’acció, i això fa que a vegades potser es trobi a faltar una mica més de varietat pel que fa a localitzacions (pràcticament es limita a dues o tres) i també més humor visual. Si bé l’expressivitat facial dels actors és remarcable, aquests passen força més temps asseguts que drets o movent-se, i si bé això no fa minvar el grau d’humor, sí que s’acaba percebent a vegades per part de l’espectador i fa pensar que una mica més d’acció no li faria cap mal. Una altra cosa que he trobat a faltar (almeny en els capítols que porto vistos) és algun secundari amb una mica de pes. A banda de tot això, la sèrie funciona i molt, i els capítols acaben passant volant tot i ser deu minuts més llargs de l’habitual en aquest tipus de sèries.

Què és el pitjor d’aquesta sèrie? Doncs que només es va emetre per un canal per satèl·lit d’aquest país, ni més ni menys que el perstigiós People&Arts, o sigui, que quasi ningú ho va veure. I ara mateix sembla improbable que es tornés a programar. Això sí, tot i tenir quatre temporades, només té un total de 28 episodis, no sé molt bé per què. Com a anècdota, i lligant-ho amb el que he dit just a l’inici del comentari, dir que es va fer una versió de Coupling a Estats Units, però es va cancel·lar al quart episodi per la seva “sexualitat massa explícita”… en fi, suposo que venint dels americans ja no estranya a ningú. Ells s’ho perden. Com ja he dit, a tots els fans de Friends que els agradaria veure la mateixa sèrie amb un extra de picant, aquesta és la idònia. Riure assegurat a tots els capítols, ho garantitzo.

Això sí, donat que aquí s’ha emès per un canal que no veu quasi ningú i que no s’ha editat en DVD, l’única forma d’aconseguir-la és mitjançant això tan maco anomenat “intercanvi cultural lliure” (gran eufemisme) i en VO subtitulada, lògicament. Insisteixo, val molt la pena.

Aquí teniu un fragment en què Steve fa un més que encertat resum de la condició masculina al llarg de la història de la humanitat: