Funny Games
Director: Michael Haneke
Intèrprets: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Arno Frisch, Frank Giering, Stefan Clapczynski.
Gènere: Drama, thriller. Àustria, 1997. 90 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Després d’un plàcid viatge per carretera, Georg, Anna i el seu fill arriben a la seva casa d’estiueig, situada a la vora d’un gran llac, per passar-hi les vacances. Allà, es troben amb els seus veïns, Fred i Eva, amb qui ja havien quedat per jugar un partit de golf l’endemà. Mentre Georg i el nen preparen el veler per sortir a navegar, Anna es posa a preparar el sopar. De cop, apareix un jove aparentment molt educat que diu venir de part dels veïns per demanar quatre ous a Anna, la qual accedeix. De totes formes, el jove comença a comportar-se de forma molt estranya i Anna comença a cansar-se i a desconfiar. Més tard apareixen Georg i el fill, però l’arribada d’un segon jove encara posa més nerviosa la família i fa pujar encara més la tensió.Donat que demà s’estrena el remake nordamericà d’aquesta pel·lícula, he decidit tornar a veure l’original i comentar-la, ja que el primer cop que la vaig veure, farà 4 o 5 anys, recordo que em va impactar moltíssim. A banda d’això, estic llegint crítiques nefastes del citat remake, en què Haneke ha fet una còpia, pla per pla, de l’original amb l’únic canvi de posar-hi les caretes conegudes de Hollywood. Doncs bé, la veritat és que el segon visionat del film austríac, l’autèntic, tot i eliminar el factor sorpresa, ha servit per corroborar les fortes sensacions que recordava.
Els que coneixen Michael Haneke ja saben que les seves pelis no es caracteritzen precisament per tranquilitzar gaire l’espectador (només cal veure Caché o La Pianista), però jo crec que Funny Games fins i tot va un pas més enllà. I és que aquesta és una peli on l’espectador juga un paper importantíssim, ja que, a banda de participar-hi de forma explícita, és el veritable motiu de tot el que es veu. A través d’un dels protagonistes, Haneke dirigeix el seu costat més provocatiu directament cap a nosaltres i posa a prova la nostra moralitat.
Tot el que passa a Funny Games resulta tan descerebrat, irracional i rebutjable que ens haurien d’entrar ganes d’aixecar-nos i marxar, però en canvi ens quedem totalment enganxats. I Haneke ho sap perfectament, per això vol preguntar a l’espectador si realment li sembla bé, no l’actitud dels personatges de la peli, sinó la seva pròpia, i que en busqui una explicació. La violència que ens mostra és deliberadament extrema i s’allunya del que, per dir-ho d’alguna forma, podem trobar quotidianament, però tot plegat és per accentuar i inclús ironitzar el que passa realment: la violència genera atenció, curiositat, morbo; no aprovem el que veiem, però, tot i això, sovint tenim ganes de veure-ho.
Haneke no només amaga aquesta intencionalitat, sinó que també ens presenta una peli impecable a nivell visual i narratiu. Ja començant per l’impressionant canvi de banda sonora del principi i seguint per la subtilitat de molts detalls que acabaran sent importants. D’altra banda, la presentació dels personatges dels dos joves és realment impactant, sobretot pel vestuari i per la manera d’actuar. Vaja, que l’antipatia s’agafa a l’instant. Pel que fa al ritme, ens deixa uns moments de tensió i patiment quasi insuportables, amb algun dels seus habituals llarguíssims plans fixes.
La veritat és que Funny Games no és una peli fàcil de veure per la injustificable violència dels fets, però, com ja he dit, resulta difícil evitar aguantar davant la pantalla i saber com acabarà tot. I quan arribem al final, un es queda amb les ganes que volia exactament el director. Gelats, perplexos, fins i tot tocats anímicament, però, si ens oferissin més… ¿tothom podria resistir-se a mirar un altre cop? Sí, Haneke, ho has aconseguit. Mireu aquesta, perquè em sembla que el remake no serà més que una clonació defectuosa.
Martí
M.A.Confidential 