Die Fälscher

Director: Stefan Ruzowitzky

Intèrprets: Karl Markovics, August Diehl, Devid Striesow, Martin Brambach, August Zirner, Veit Stubner, Andreas Schmidt.

Gènere: Drama, històric. Àustria, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La recent guanyadora de l’Oscar a Millor Pel·lícula Estrangera és un film que sembla realment fet a mida perquè els americans li donin un premi. No només per la temàtica, respecte la qual sempre han mostrat una especial sensibilitat, sinó també pel seu estil més aviat poc europeu. Amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, perquè el cert és que m’ha agradat força, simplement que m’esperava un enfoc una mica més profund de tot plegat. Això sí, tenint en compte que l’holocaust nazi és un tema més que prolífic en l’àmbit cinematogràfic i en el que es corre el risc de caure en la repetició, s’ha de dir que Los Falsificadores aconsegueix configurar un argument original i molt interessant, i que evita que et vinguin a la ment altres pelis del gènere mentre la veus.

La història, basada en el llibre que va escriure un dels testimonis de la situació real, t’enganxa de seguida, sobretot perquè et mostra una cara que fins ara no havíem vist gaire (tot i que coneixíem) dels camps de concentració. I és que els nazis no només exterminaven els jueus, sinó que també explotaven les aptituds dels més vàlids en benefici propi. Perdre la vida o mantenir-la, però perquè se n’aprofitin els que te l’acaben de destrossar, aquest és el dilema amb què vivien els presoners que ens mostra la peli. Naturalment, el trasbals a nivell psicològic era enorme i la presa de decisions depenia molt de les prioritats i la personalitat de cadascún. Tot això queda magníficament reflectit a Los Falsificadores.

Com ja he dit, el punt fort de la peli està en l’argument, però també en els personatges. El protagonista, Salomon Sorowitsch, és un home misteriós, força tancat i molt poc expressiu, a qui mai tenim la sensació de conèixer del tot o de saber què pensa en cada moment. A més, té una cara molt especial, d’aquelles que desperten desconfiança i distanciament. Tot això el converteix en un personatge molt interessant i gens previsible, sobretot tenint en compte les situacions en què es troba, on es posa a prova els seus valors morals i la seva veritable forma de pensar. Tot això fa que el concepte de “bo de la pel·lícula” quedi una mica a judici de l’espectador. D’altra banda, alguns dels secundaris també resulten interessants, però sabem més aviat poc d’ells i costa una mica identificar-s’hi. Aquest és un dels aspectes poc cuidats de la peli.

Concordant amb la grisor del protagonista, la fotografia presenta en tot moment aquests tons com a difuminats i quasi sense saturació, cosa que ajuda a realçar l’ambient enrarit que envolta tota la peli. No obstant, tal com he dit al principi, en ocasions crec que l’enfoc d’alguns dels aspectes més importants de la història queda una mica superficial i crec que la peli ho acusa en tant que aquesta temàtica no mereix ser tractada superficialment. Es nota que s’intenta crear moments emotius, posar en boca dels personatges frases solemnes i fer pujar el nivell dramàtic d’algunes escenes, però no sempre els surt bé i crec que la peli transmet només de forma intermitent la intensitat requerida. Qui sap, potser en aquest cas no haguessin fet mal 15 o 20 minutets més, enlloc de quedar-se amb l’hora i mitja pelada.

De totes formes, crec que la peli, tot i no estar a l’altura dels grans films sobre l’holocaust nazi, mereix ser vista, sobretot pel seu interès en recordar un cop més aquesta tràgica etapa de la Història en una vessant que fins ara no havíem vist excessivament en pantalla.