M.A.Confidential

There Will Be Blood

Director: Paul Thomas Anderson

Intèrprets: Daniel Day-Lewis, Paul Dano, Kevin J. O’Connor, Ciarán Hinds, Russell Harvard, Barry Del Sherman.

Gènere: Drama. USA, 2007. 155 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tot i ser un director no gaire prolífic (tot just és la seva cinquena direcció), Paul Thomas Anderson ens regala noves mostres un cop més del seu enorme talent a l’hora de fer cine i a l’hora de no deixar a ningú indiferent. Pozos de Ambición s’afegeix a aquesta nodrida llista de grandíssimes pel·lícules que ens han deixat els últims mesos, però, sobretot, afegeix a la història del cine contemporani un dels personatges més sensacionals que he vist últimament. Aquest personatge es diu Daniel Plainview i darrere seu hi ha un Oscar a millor actor que ja té nom i cognoms: Daniel Day-Lewis. Molta gent ja parla del Charles Foster Kane (Ciudadano Kane) del segle XXI, però, si bé existeixen clars paral·lelismes en l’evolució decadent d’ambdós personatges, jo crec que el que ens atén va molt més enllà, ja que el seu humanisme acaba desapareixent per complet. Entre actor i director construeixen un personatge d’un magnetisme extraordinari, d’aquells que tens ganes de veure en tot moment, de qui no et vols perdre ni una paraula, ni un moviment, ni un gest.

L’avarícia, la fredor, la maldat, l’odi, el rencor, la nul·la compassió, tot el que representa Daniel Plainview és negatiu, no obstant, et captiva de forma inevitable. Daniel Day-Lewis és amo i senyor de la peli. Al seu costat, Paul Dano és, per mi, una de les grans sorpreses de la peli. Després de veure’l a Pequeña Miss Sunshine (el noi que no parla), Dano es fica a la pell d’un personatge molt i molt difícil, i aconsegueix un resultat digníssim al costat de Day-Lewis. Té una expressivitat facial molt especial, desconcertant, incòmoda, i això li dóna molta personalitat i també credibilitat a l’hora d’enfrontar-se al protagonista. Els dos simbolitzen aquest enfrontament entre el bé i el mal, un creu en el que ve del cel i l’altre en el que hi ha sota terra, una convivència realment difícil. Sens dubte, dues interpretacions que ja fan que la peli valgui la pena.

No només d’actuacions viu Pozos de Ambición, també fa gala d’una brillant direcció, en què es podria dir que són els personatges qui guien a la càmara i no al revés, i una factura visual i sonora admirable. Pel que fa a la fotografia, s’ha de dir que en alguns moments és una peli més aviat fosca, tan sols aprecies el contorn de les cares o els objectes, però també té imatges en ple desert que semblen veritables postals. Si ens fixem a la banda sonora, jo l’he trobat en ocasions un pèl excessiva, en el sentit que té masses ganes d’enfatitzar alguns aspectes que no ho requereixen, i també poc cohesionada amb la resta, però en general és majestuosa i es converteix en un canal més per definir el protagonista i la seva forma d’actuar. Ara bé, si hi ha algun punt controvertit en aquesta peli, aquest és sens dubte el final. A la sala, em va semblar desmesuradament violent i sobreactuat, quasi tragicòmic (en realitat més d’una persona reia), però a mida que hi he anat pensant, m’he adonat que respon perfectament a l’evolució del personatge i en realitat no és més que un desfermament de tot el que porta a dins. De totes formes, crec que difereix massa amb l’estil de la resta de la peli i queda massa brusc i desconcertant.

Finalment, un cop més crec que es van reprimir massa a la sala de muntatge i no van retallar els 25-30 minuts que li sobren a la peli, i que serveixen per extendre’s en qüestions en què no caldria fer-ho i arribar a uns 155 minuts, per mi, innecessaris. És per aquestes imperfeccions, que Pozos de Ambición, tot i ser una gran, gran peli, no supera a No Es País Para Viejos, la qual, un cop vistes les cinc nominades, és indiscutiblement la meva preferida.