M.A.Confidential

Celda 211

Director: Daniel Monzón

Intèrprets: Luis Tosar, Alberto Ammann, Marta Etura, Antonio Resines, Carlos Bardem, Manuel Morón.

Gènere: Drama. Espanya, 2009. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La primera incursió al Festival de Cinema de Sitges 2009 va deixar bones sensacions. Per fi una mica de cinema espanyol amb cara i ulls, sense necessitat que provingui d’un dels suposats grans directors del país ni que compti amb un pressupost desorbitat (això sí, amb l’aportació econòmica de certa cadena de televisió, que arrencava els xiulets i posteriors riures del públic cada cop que apareixia durant els crèdits d’entrada). A Celda 211 no hi trobem un prodigi de pel·lícula, no presenta una història excessivament trencadora ni un repartiment espectacular, però el seu contingut està molt ben treballat, té un ritme trepidant, uns personatges molt ben definits i ens regala una actuació que fa olor a Premi Goya. Feia molt que no vèiem a Luis Tosar en un paper que el portés a extreure el millor de si mateix, però quan l’ha tingut, ha desplegat tota la seva potència i energia, omplint la pantalla i empetitint la resta de personatges.

El film de Daniel Monzón comença sense pensar-s’ho gaire, directe a l’acció i sense perdre el temps. De seguida tenim el conflicte generat i poc a poc anem endinsant-nos en els personatges, i a partir d’aquí el ritme ja no decau fins el final. Celda 211 demostra que no sempre cal tenir l’argument més original i intel·ligent del món per fer les coses bé, es pot partir d’una idea ja utilitzada (no és el primer cop ni serà l’últim que veiem un motí a la presó) i no anar més enllà d’una trama principal per obtenir una bona peli, si es sap construir i desenvolupar correctament. En aquest cas, una gran capacitat per mantenir un grau d’intensitat constant, una ambientació molt ben aconseguida i un personatge que ens fa emmudir cada cop que parla. I és que qualsevol no callaria si aquest ens parlés cara a cara a la vida real. El seu contrast amb l’altre protagonista i l’engany existent sobre la seva veritable identitat, que ens acompanya durant tot el film, manté a l’espectador expectant en tot moment.

Luis Tosar és, indubtablement, la gran estrella i el motor de la peli. El seu personatge de “Malamadre” és un dels més contundents i temibles que he vist mai. La imponència del seu físic es combina amb una veu greu que domina per complet cada acció i davant la qual no queda altre remei que fer el mateix que la resta de presos del film: callar, escoltar i obeir. Tosar es menja amb patates la resta d’actors, però troba una rèplica a estones força acceptable per part del debutant Alberto Ammann, qui té el paper quasi impossible de plantar cara als bíceps i la mirada de Tosar. Traient un discret Antonio Resines (d’acord, potser li tinc una mica de mania), la resta de repartiment compleix de forma notable, ajudant a crear una atmosfera molt realista. Això sí, Celda 211 té alguns detalls de guió que porten a situacions de credibilitat una mica dubtosa, ja que no sé jo si podrien passar a la vida penitenciària real.

El final tampoc és un dels forts de la peli. El vaig trobar una mica massa precipitat i fruït d’un gir argumental que queda escassament explicat, amb la qual cosa pot deixar algú amb cara d’haver-se perdut alguna cosa. Celda 211 afegeix realisme a l’acció situant-la en un context totalment actual dins d’Espanya. Des dels problemes amb les condicions de vida dels presos i les actuacions “de tota mena” de la policia i les autoritats, fins a les referències a bandes terroristes de veritat. Tot i això, s’ha de dir que l’acció té lloc de forma quasi íntegra dins de la presó, un espai que es converteix en un personatge més. Tot i que al referència és inevitable pels seguidors de la sèrie, no crec que es pugui considerar un Prison Break a l’espanyola, com he llegit a algun lloc. Aquí no hi ha superdotats ni ningú vol escapar, al contrari, tothom és conscient que passarà la resta dels seus dies tancat i l’únic que vol és fer-ho de la forma més digna possible.

Amb això, tampoc considero que Celda 211 vulgui apiadar-se dels presos, però sí humanitzar-los i denunciar certes arts rebutjables per part de guardes i funcionaris. Naturalment, els mitjans que utilitzen els reclusos no és justificable (per això són a la presó, clar), però a vegades no s’ha de desmerèixer el que demanen. Si més no, la peli dóna a entendre que en una presó tothom té les idees força clares i que els dos teòrics bàndols que hi conviuen es confonen més del que pot semblar a primera vista. És més, algun cop és pitjor el que hi ha fora que el que hi ha tancat. Tot i faltar-li una mica de risc i embolicar-se innecessàriament amb algun aspecte del guió, Celda 211 és una de les pelis espanyoles més dignes que he vist en els últims anys i crec que presenta una bona recepta per agradar a una gran majoria de públic. Recomanable a tothom.

S’estrena als cinemes el 6 de novembre. Podeu veure el tràiler a l’apartat d’Estrenes a la vista de la columna dreta del blog.