Balada Triste de Trompeta

Director: Alex de la Iglesia

Intèrprets: Carlos Areces, Antonio de la Torre, Carolina Bang, Sancho Gracia, Fernando Guillén Cuervo, Santiago Segura, Raúl Arévalo.

Gènere: Drama, comèdia, acció. Espanya, 2010. 105 min.

Acostumo a defensar que els cineastes fan les seves millors pel·lícules quan realment troben l’oportunitat d’escriure i rodar simplement com els dóna la gana, de fer el que realment tenen ganes de fer, sense necessitat de preocupar-se per complaure uns o altres. Tinc la sensació que Alex de la Iglesia portava molt de temps reservant-se aquesta pel·lícula per quan aquest moment arribés i, en fer-ho, ho ha tret tot de cop i sense cap mena de mirament. El resultat no deixarà ningú indiferent: un explosiu i desmesurat còctel d’acció, violència, humor, suspens, història i també art, en la seva manera. Balada Triste de Trompeta va entusiasmar Quentin Tarantino en el passat Festival de Venècia (on es va emportar els premis a millor director i guió), i ara ja podem entendre per què.

Les sensacions que provoca aquesta pel·lícula són un pèl confuses i també oposades. La gran qualitat de la posada en escena de principi a fi i l’endiablat i incansable ritme narratiu xoquen amb el desvarieig de certs fragments del film i un muntatge no gaire precís ni cohesionat. Balada Triste de Trompeta és coherent dins del seu deliri i descontrol, però aquests excessos són una arma de doble fulla. D’una banda, desprenen autenticitat per part de les intencions del director i regalen moments veritablement genials, però de l’altra, dificulten l’assimilació de certes parts de la història, ja que dóna la sensació que són massa gratuïts. És una pel·lícula d’equilibri difícil, amb un pròleg brillant (immensos els títols de crèdit) i una seqüència de desenllaç espectacular, però una part central que fa divagar massa la trama.

En tot cas, posats a tenir defectes, millor que sigui perquè el director no ha frenat quan havia de fer-ho, i no per imposicions o retallades des de fora.  Balada Triste de Trompeta és una pel·lícula absolutament d’autor, així ho ha expressat el propi Alex de la Iglesia, al mateix temps que s’ha responsabilitzat de tot el que hi apareix, per tant és un producte arriscat, sense cap mena de concessió per l’espectador i difícil de digerir. El context històric, primer a la Guerra Civil i després als últims anys del franquisme, és utilitzat de forma paròdica, amb l’aparició especialment estel·lar (tot i que un pèl massa fosca, pel meu gust) de l’escenari del Valle de los Caídos. Globalment, la caracterització dels personatges i ambientació dels entorns és magnífica, amb una bona direcció artística darrere. També la banda sonora és impactant per la seva contundència i els seus contrastos.

El treball dels dos actors protagonistes és una de les joies d’aquesta pel·lícula. El duel interpretatiu entre Carlos Areces i Antonio de la Torre és d’un nivell altíssim, amb especial menció a aquest últim, que construeix un personatge sanguinari i pertorbador. Els dos encarnen als pallassos més temibles que recordo en una pel·lícula. Per la seva banda, Carolina Bang, força més fluixa, funciona bé en el seu paper, però al final és més recordada pel seu físic que per la profunditat del seu personatge. Pel que fa als secundaris, alguns són d’autèntic luxe, com Santiago Segura, que protagonitza els extraordinaris primers minuts del film, o Sancho Gracia en el paper de coronel franquista. La resta de personatges funcionen en millor o pitjor mesura, però alguns es veuen perjudicats per l’excés de caracterització o l’aparició en moments on són totalment innecessaris.

Amb Balada Triste de Trompeta, Alex de la Iglesia construeix un veritable circ, en què el surrealisme s’acaba apoderant de tot plegat i passen coses sense massa sentit. Amb clares reminiscències “tarantinianes”, la pel·lícula es desenvolupa sense cap mena de prudència o mirament, i això crea una balança de pros i contres que fa que no es gaudeixi tant com ens agradaria. No obstant, no hi ha dubte que és un dels títols més destacats del cinema espanyol durant aquest 2010 i que, si més no, marca un camí perquè els cineastes d’aquest país s’arrisquin a expressar-se lliurement, a tirar-se al buit. El resultat és imprevisible i probablement no agradarà a tothom, però les intencions darrere la càmera es perceben, i només per això ja cal celebrar-ho. No m’atreveixo a recomanar-la a tothom, però ningú discuteix que veure Balada Triste de Trompeta és tota una experiència.