También la Lluvia

Directora: Icíar Bollaín

Intèrprets: Luis Tosar, Gael García Bernal, Juan Carlos Aduviri, Karra Elejalde, Raúl Arévalo, Carlos Santos.

Gènere: Drama, social. Espanya, 2010. 100 min.

L’anunci de la pel·lícula escollida per a representar Espanya als propers Oscars va despertar certa fredor i sorpresa. Un cop més, Celda 211 (podia ser presentada perquè a Estats Units es va estrenar el 2010) s’havia quedat fora i tampoc Balada Triste de Trompeta, de la qual tothom parlava perquè acabava de triomfar a Cannes i tenia tots els números per arribar lluny, havia estat la predilecta de l’Acadèmia Espanyola de Cine. El títol triat era También la Lluvia, d’Icíar Bollaín, un film llavors desconegut i que no veuríem fins el 2011. Ara que ja l’hem vist, tot pren més sentit. Estem davant d’un notable drama social amb una estructura complexa, però perfectament resolta, i una bona capacitat per emocionar l’espectador sense caure en la sobre-dramatització o la llagrimeta fàcil. Un retrat sincer, magníficament rodat i que corrobora la bona salut del cinema espanyol de caire més comercial

El drama social no és un gènere fàcil. L’alt risc de caure en l’excessiu posicionament per part del director sol portar a una distorsió o manipulació d’algun punt vista i la conseqüent imposició d’una visió partidària dels fets i poques pel·lícules aconsegueixen esquivar-ho. A También la Lluvia no direm que el posicionament és inexistent, però els fets formen part d’un relatiu segon pla respecte la trama principal, actuen com a context (basat en fets reals, per cert), i tot i que influeixen de forma clau en el desenllaç, no són el focus central del film. Bollaín introdueix una història de ficció de forma metalingüística, una pel·lícula dins la pel·lícula, per presentar-nos el veritable problema: la realització del rodatge. D’aquesta forma, es creen tres línies argumentals (context social, integrants del rodatge i pel·lícula rodada) que la directora madrilenya fa avançar amb molta habilitat i establint paral·lelismes molt significatius entre elles.

El pes de cadascuna d’aquestes capes es reparteix al llarg de la pel·lícula, començant per la història de Colom que roden els protagonistes, després els problemes del rodatge i finalitzant amb la revolució social. En tot cas, la correlació entre les tres va sent cada cop més intensa. No és arbitrari que Bollaín hagi volgut recuperar la colonització de les Amèriques com a història per explicar juntament amb aquesta revolució del poble de Bolívia, i també afegint la relació entre els integrants espanyols del rodatge amb els actors autòctons contractats. És inevitable reflexionar sobre si aquests 500 anys de diferència suposen realment tanta diferència. A nivell dramàtic, También la Lluvia avança de forma inicialment subtil en la relació entre els que acabaran sent els dos principals protagonistes, però la intensitat augmenta ràpidament cap al final. Llàstima que un parell de decisions poc convincents i massa efectistes del guió a l’últim tram no ens permetin parlar d’una pel·lícula rodona del tot.

A nivell interpretatiu, el film no es caracteritza per grandíssimes actuacions. Tot i transmetre la sobrietat i contundència habituals, Luis Tosar no ofereix res que es pugui considerar extraordinari (i menys si recordem el “Malamadre” de Celda 211) i fa de la nominació al Goya una decisió més mediàtica que res. Gael García Bernal està simplement correcte amb un personatge, tot sigui dit, que tampoc permet gaires registres. En canvi, sí que s’ha de destacar el gran paper de Juan Carlos Aduviri, actor bolivià debutant, que construeix el que realment és el personatge sobre qui gira tot. Tot i les seves limitades dots interpretatives, Aduviri aconsegueix transmetre moltes emocions i molt honestes, sobretot a través de la seva mirada. Pel que fa als secundaris, s’ha de subratllar Karra Elejalde, responsable d’alguns dels millors diàlegs de tot el film gràcies al seu turmentat personatge.

También la Lluvia és d’aquells casos en què, a partir de cert punt i amb el pas dels minuts, et vas adonant que estàs davant de cinema de gran qualitat. La pel·lícula es viu amb una intensitat creixent, sobretot durant la segona meitat, on cada dilema i cada decisió tenen un pes i unes connotacions darrere molt importants. L’habilitat narrativa d’Icíar Bollaín (que ja va demostrar a la notable Mataharis) queda una vegada més al descobert i fins i tot va un pas més enllà quant a nivell d’exigència. Tot i els detalls discutibles que presenta, l’adjudicació de la plaça en la carrera cap a l’Oscar queda justificada i es converteix, juntament amb Pa Negre, en una de les meves predilectes als premis Goya, on té un total de 13 nominacions. La indústria cinematogràfica espanyola ja té un altre bon referent per identificar el camí a seguir.