Pride and Glory

Director: Gavin O’Connor

Intèrprets: Edward Norton, Colin Farrell, Noah Emmerich, John Voight, Jennifer Ehle, John Ortiz.

Gènere: Drama, policíac, thriller. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Orgullo y Gloria, o si vols Gloria y Orgullo, mira que era fàcil traduir el títol… però no, Cuestión de Honor. A mi que m’ho expliquin. En fi, un cop fet aquest apunt sobre el títol, passo a parlar de la pel·lícula en si, i haig de dir que esperava més del que ofereix. Tot i que aconsegueix construir uns personatges potents, amb unes conductes molt ben definides i amb una bona evolució al llarg de la peli, no pot amagar una trama exposada de forma no gaire hàbil, un ritme massa descompensat i un final que quasi sembla de broma. Gavin O’Connor demostra bones maneres com a director i domina a la perfecció un repartiment de luxe, però descuida aspectes massa importants que acaben perjudicant en excés a la peli.

Edward Norton, Colin Farrell, Noah Emmerich i John Voight formen un quartet de luxe i completen grans actuacions, destacant especialment el primer i el tercer (sí, Farrell segueix caient-me fatal). El millor de la peli és la contraposició de les actituds de cadascun, les prioritats per les quals actua i la seva visió sobre el bé i el mal, tot això tenint en compte que els quatre formen part de la mateixa família. En aquest sentit, Cuestión de Honor recorda una mica a La Noche es Nuestra, tot i que aquesta última és un pèl superior, per mi. Naturalment, quan es barreja família i justícia, com és el cas, un ha de definir què posa per davant i les conseqüències que això tindrà, i aquest és el dilema sobre el qual s’aguanta el film.

Ara bé, a banda d’això, és important també plantejar la trama de forma clara i fer-la avançar amb agilitat, cosa que la peli no sap fer del tot. Tampoc aconsegueix aprofundir suficientment en la part més familiar dels personatges, només ho fa per sobre i de forma inacabada, cosa que segur que hagués donat més força a la peli. Està molt bé definir uns personatges amb força com aquests, però explicar allò que els envolta és vital per entendre’ls i donar sentit al que fan. Per aquesta raó, i també per la innecessària complicació a nivell narratiu, Cuestión de Honor no arriba a enganxar. Tampoc ajuda que les escenes d’acció siguin tan confuses i obscures, i amb una càmera una mica massa inquieta.

Fins aquí, podríem considerar Cuestión de Honor una peli digna dins de la seva imperfecció, però arriben els deu últims minuts del film i ho maten tot. Quan ens havíem de trobar amb el clímax del conflicte entre les diferents parts, l’esperat enfrontament quasi fraternal, ens trobem amb una resolució sense cap ni peus i completament inadequada per la sobrietat que havia mostrat la peli fins llavors. A partir, qualsevol intent de tancar un final emocional ja és impossible i el film acaba per terra de forma inexplicable.

La veritat és que, tot i que els intèrprets el fan superior a la gran majoria de films d’aquest estil que s’han estrenat últimament, Cuestión de Honor prometia molt més i s’ha convertit en una certa decepció.