Conèixer la mort d’un famós acostuma a impactar de forma momentània i només per la simple popularitat d’aquest, però en el fons no deixa de generar certa indiferència. No obstant, hi ha casos en què la reacció va una mica més enllà i un sent que realment li sap greu la desaparició d’aquesta persona. No tinc cap dubte que la mort de Paul Newman haurà propiciat un d’aquests casos. Sense anar més lluny, jo m’he assabentat de la notícia rodejat de gent i la reacció en forma de comentaris de decepció ha estat generalitzada.

I és que hi ha actors que tenen aquella capacitat de ser admirats per tothom, no només pel seu magnífic talent artístic, sinó per la simpatia, amabilitat o bondat que fan arribar a la gent, i Paul Newman era un d’aquests actors. Als 83 anys d’edat, un càncer de pulmó ha pogut amb ell i ha posat punt final a una exitosa carrera, tant a la seva joventut com rondant la vuitantena d’anys, quan ens va regalar una imponent actuació a Camino a la Perdición.

Dels seus clàssics, només dir que els anys 60, 70 i 80 en van plens, però jo em quedo amb dues de les seves peripècies amb la seva parella cinematogràfica de sempre, Robert Redford, que són El Golpe i Dos Hombres y Un Destino. Ningú dubta que no era aquest el destí que realment li tocava…