Pushing Daisies
Creador: Bryan Fuller
Intèrprets: Lee Pace, Anna Friel, Chi McBride, Ellen Greene, Swoosie Kurtz, Kristin Chenoweth, Field Cate.
Gènere: Fantàstic, comèdia, intriga. USA, 2007. 40-43 min. per capítol
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Ned és un jove amb una habilitat especial: és capaç de ressucitar a qualsevol ésser mort només tocant-lo. Això sí, un cop viu, si Ned torna a tocar-lo, aquest tornarà a morir i ara ja de forma definitiva. Quan fa reviure a algú, disposa d’un minut per tornar-lo a tocar i que mori de nou, ja que si no ho fa, algú altre morirà en el seu lloc. Ned va descobrir aquesta habilitat als 6 anys i, malauradament, amb conseqüències no gaire bones i que l’han estat turmentant des de llavors. En l’actualitat, Ned treballa com a pastisser i també colabora amb Emerson Cod, un investigador privat i la única persona q coneix la seva habilitat. A canvi de guardar el secret, Cod rep l’ajuda de Ned en la seva feina. Com? Doncs està clar q és més fàcil descobrir qui és l’assassí si la pròpia víctima pot dir-t’ho. Ara bé, ¿i si la víctima no és algú qualsevol?Cada any, entre setembre i octubre, s’estrenen un munt de sèries noves a Estats Units. De totes elles, n’hi acostuma a haver una que genera una expectació especial i acaba considerant-se com la producció estrella de la temporada. Si al 2004 va ser Lost, al 2005 Prison Break i al 2006 Heroes, aquest any tots els ulls estan posats en Pushing Daisies. Després d’haver vist els primers tres capítols, un fet es pot constatar sense cap dubte: aquesta sèrie no té res a veure amb les tres que he citat ni segurament amb cap altra que hagi vist fins ara. En un moment en què surten tantes i tantes sèries q al final no poden evitar assemblar-se entre elles, això ja és un mèrit a destacar per part dels creadors d’aquesta original producció.
Els primers segons del primer capítol ja deixen al descobert el gran referent de la sèrie: Tim Burton. Quasi diria q és improbable que la introducció de la història no faci venir a la ment la pel·lícula Big Fish, i a mida que va avançant també descobrim estètiques molt semblants a les de Charlie y la Fábrica de Chocolate del mateix Burton. Un altre referent força evident és Amélie. Tot això evidencia que es tracta d’una sèrie eminenment creativa, original, imaginativa, surrealista i, pq no dir-ho, un punt paranoica. Pocs personatges, però perfectament caracteritzats i interpretats, i un humor intel·ligent amb alguna que altra anada d’olla bastant genial. Caldrà veure com es desenvolupa al llarg de la temporada, però la veritat és q la idea que queda plantejada des del primer capítol ja resulta força insòlita i als dos següents se li treu suc de forma molt encertada. Suposo que la sèrie evolucionarà i apareixeran nous personatges i noves trames. Si és així, la cosa pinta realment bé.
La sèrie barreja fantasia i bon humor amb intriga i investigacions policials, una estranya mescla que de moment sembla funcionar prou bé. El cert és que les trames d’assassinats estan molt ben trobades i són més rebuscades del q es podria esperar. No obstant, tot està envoltat d’una atmòsfera de felicitat i ingenuitat que a vegades descoloca una mica pq no saps si prendre-t’ho en serio o no. Això, i algun que altre excés que frega una mica el “pasteleo” i la cursileria potser són aspectes que s’haurien de cuidar una mica més. No obstant, val la pena veure-la pq es passa un molt bon rato. No agradarà a tothom, d’això n’estic segur, però a mi, de moment, m’ha convençut.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: HANNIBAL : Diari Gran del Sobiranisme