Rocky Balboa
Director: Sylvester Stallone
Intèrprets: Sylvester Stallone, Burt Young, Tony Burton, Milo Ventimiglia, Antonio Tarver.
Gènere: Drama. USA, 2006. 100 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
El que va ser dues vegades campió del món de boxa, Rocky Balboa, viu ara de forma humil i tranquila, i amb la vida força ben organitzada. És el propietari d’un restaurant q porta el nom de la seva difunta esposa (Adrian’s), per qui guarda sempre un record especial, i es passa les nits explicant antigues anècdotes dels seus millors combats. No obstant, el delicat moment pel q passa la boxa i un desig interior que creix cada cop més fan que es replantegi tornar a boxejar.Digne retorn d’una de les icones del cine dels anys 70 i 80. Stallone s’ha tornat a posar a la pell del personatge que tothom identifica amb ell i ha dirigit i protagonitzat aquesta sisena entrega de la saga. Això sí, després de veure la peli, un es queda amb la sensació de que aquesta serà la definitiva. Si més no, espero q així sigui, pq llavors podrem dir q Rocky acaba amb el cap ben alt i amb un bon gust de boca. Si decideix fer-ne una altra, té tots els números per cagar-la un altre cop, com ja va fer amb les seqüeles anteriors.
Dic això pq m’he trobat amb una peli molt correcta, i q compleix a la perfecció el q s’espera d’ella, i si m’apures, els 20 minuts finals fan q inclús superi aquestes espectatives. No defrauda en el sentit q la història és simple i profundament previsible de principi a fi, i q segueix tots els tòpics haguts i per haver en aquests casos, però desprèn alguna cosa q li dóna un encant especial i converteix al protagonista en un home entranyable i agradable d’acompanyar en tot moment. Tot això fa que en cap moment et penedeixis d’haver-te decidit a mirar-la.
No he vist totes les pelis de la saga, en realitat només he vist sencera la primera, però pel q he llegit la resta van ser bastant desastroses i segurament per això Stallone ha decidit recuperar el mite de Rocky i donar-li el final q es mereix. Posats a puntualitzar, crec q a vegades la peli viu un pèl massa del passat i de forma innecessària, fins i tot incrustant plans de les pelis anteriors, i q aquests tocs de flashback acaben quedant una mica cutres.
També abusa de la musiqueta sentimental facilona perquè a tots ens entri la nostàlgia, però bé, com ja he dit, és el q realment es podia esperar d’una peli així i dintre lo q cap, està prou bé. Deixeu-vos portar per la peli i tots els records q evoca i quedareu satisfets, i més quan comença a sonar aquesta mítica melodia….
Martí
M.A.Confidential 