M.A.Confidential

Satanás

Director: Andrés Baiz

Intèrprets: Damián Alcazar, Marcela Mar, Blas Jaramillo, Teresa Gutierrez, Martina García, Marcela Valencia.

Gènere: Drama. Colòmbia, 2007. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Puc dir amb orgull que acabo de fer el meu debut a la indústria cinematogràfica colombiana. En efecte, Satanás és la primera producció que he vist provinent d’aquest país sudamericà, i la veritat és que, com a primer contacte, ha resultat sorprenentment positiu. Això sí, també s’ha de dir que la seva nacionalitat és un aspecte força circumstancial, en el sentit que poques particularitats referents al país podem trobar en aquest film i que l’argument es podria localitzar perfectament en molts altres països. I això és perquè Satanás tracta de la naturalesa humana en si i no de la naturalesa que el rodeja. Un autèntic, tot i que extrem, exercici d’autoexploració.

Estem davant d’una peli dura, força dura, amb imatges força provocadores i escenes que no poden deixar indiferent a ningú. De totes formes, tot i que el que veiem a la pantalla ens pot deixar força tocats, el que de veritat impacta és posar-se a pensar en què haurà passat pel cap dels protagonistes per portar-los a tal situació, si realment la vida ens pot fer arribar a ser així. Doncs només cal veure les notícies un parell de dies per comprovar que no n’estem tan distants; sense anar més lluny, la pel·lícula està construïda a partir de fets reals. Naturalment, Satanás no et diu que el que veus està a l’ordre del dia, ja que posa uns exemples en què es porta al límit la desgràcia i la desesperació, però el grau de realisme és extraordinàriament alt i per això un no pot evitar prendre’s tot el que passa amb absoluta seriositat.

El director Andrés Baiz no només demostra un gran domini de la narrativa (també ha escrit el guió, basat en una novel·la de Mario Mendoza), sinó que aconsegueix combinar les tres històries de forma generalment molt compensada gràcies a un molt bon muntatge i també deixa detalls de bona qualitat darrere la camera. Els plans de la part del desenllaç són especialment brillants. A nivell de ritme, potser la peli té algun petit entrebanc a la seva part central, sense poder evitar que alguna de les històries quedi un pèl eclipsada o faci frenar l’avanç de la resta, però no hi ha dubte que l’atenció es manté de principi a fi. La veritat és que les tres històries són, ja de per si, molt atraients. Només li podria retreure els moments en què es troben aquestes tres línies, ja m’ha semblat que quedava una mica forçat i deixat massa de la mà de la casualitat.

Pel que fa a les actuacions, magistrals totes elles, bàsicament tenint en compte l’immens dramatisme de tots els personatges. A destacar el que acaba sent el protagonista, el mexicà Damián Alcázar, que dota a Eliseo d’una actitud totalment inquietant, pertorbada i imprevisible. En realitat, es podria dir que l’evolució emocional d’aquest personatge és el veritable pal de paller de Satanás, una evolució molt lligada a cert llibre que es cita durant la peli i que ens ajuda a trobar algun tipus d’explicació al que passa. Amb tot, el missatge principal que se’n pot desprendre és com certes circumstàncies extremes poden fer que la vida sigui tan desgraciada o despiadada que ens porti a fer coses realment terribles. A vegades, tot pot tornar a solucionar-se, però a vegades només queda una profunda sensació d’odi a tot el que ens envolta.

Així doncs, no em queda altra que alegrar-me d’aquesta descoberta i animar a tothom que s’oblidi de prejudicis al veure certes nacionalitats de pel·lícules i convence’ls que cinema de qualitat se’n pot fer a tot arreu. Satanás n’és un molt bon exemple. Doncs bé, es va estrenar divendres passat; sí, sí, primera notícia suposo… coses del cinema en aquest país. Dubto que divendres que ve encara resisteixi a gaires sales. Que consti que un no és traïdor.