Una de les notícies més comentades aquests dos últims dies és la proposta que la Generalitat de Catalunya vol fer per implementar una nova Llei del Cinema. El seu punt principal defensa que totes les pel·lícules que s’estrenin a Catalunya siguin distribuïdes en versió doblada al castellà i també al català, amb el mateix número de còpies per cadascun dels dos idiomes. D’altra banda, el govern també diu, paradoxalment, que a partir d’ara es farà una aposta molt més forta pel cinema subtitulat, en base a fomentar el coneixement d’idiomes (aquesta és bona també).

A nivell personal, poc m’afecta el fet que les còpies doblades de les pelis siguin en català o castellà, bàsicament perquè no veure ni unes ni altres quan vagi al cinema, però un cop més crec que és important destacar el que suposa el doblar un film. Com ja vaig dir en un post anterior (Sobre doblatges i remakes…), d’entrada crec que la qualitat d’una pel·lícula baixa de forma considerable només pel fet de ser doblada, sigui en l’idioma que sigui, per tant sóc totalment contrari a aquesta tradició, que per cert compartim amb molt pocs països més i que prové d’unes èpoques no gaire agradables de recordar.

Ara bé, també entenc i respecto que la gran majoria de consumidors de cinema vulguin pel·lícules doblades, ja sigui per costum o perquè els és igual que baixi la qualitat mentre tinguin la comoditat d’entendre-ho tot sense problema. En aquest sentit, que a Catalunya es pugui escollir en quin idioma veure cinema em sembla molt coherent, però suposa un cost econòmic molt elevat i, sobretot, requereix abans un important replantejament del doblatge en català, sobretot pel que fa al vocabulari.

Una traducció d’un film no es pot fer amb el diccionari al costat, bàsicament perquè no ha estat escrit així originalment i perquè en distorsiona completament el contingut. I tampoc pot ser que els personatges cinematogràfics parlin un català amb el qual no s’identifica pràcticament ningú. No pot ser que un policia dur digui “t’has begut l’enteniment?” quan a la versió original sentim “are you fucking crazy?” i a la castellana “¿qué coño estás haciendo?”, s’ha d’abandonar ja aquesta mania del català correctíssim i sense sortir-se de les normes (mireu qualsevol pel·lícula a TV3 i ho veureu…). Així doncs, si volen invertir en doblatge al català, que ho facin només si es canvien aquests aspectes, perquè si el castellà que tenim ara ja devalua el cinema, aquest ho accentua encara més.

Pel que fa a aquesta suposada potenciació dels subtítols, i que també estiguin disponibles en català, doncs naturalment em sembla fantàstic. En realitat, és una mesura que ja havia proposat fa temps quan sortia aquest tema. Això sí, repeteixo la qüestió del vocabulari utilitzat, perquè caure en el mateix error no serviria de res. D’altra banda, que em diguin que és per fomentar l’aprenentatge d’idiomes em sembla totalment desencertat, ja que, tot i que realment és una molt bona eina per fer-ho, crec que la gent no ha d’anar al cine a aprendre anglès, francès o alemany. La virtut del cinema en versió original és que, precisament, veus l’obra original, sense cap modificació, i per tant la pots apreciar tal com és. Els idiomes ja els aprendràs després…

Com a conclusió, em quedo amb la segona part d’aquesta proposta i espero que suposi un augment de les sales en versió original, que ara mateix són mínimes. Pel que fa al doblatge en català, només ho veig factible si es reconsidera la forma de traduïr i adaptar dels textos. De totes formes, penso que són molts diners per finançar una activitat que per mi perjudica al cine.