The Kite Runner
Director: Marc Forster
Actors: Khlaid Abdalla, Ahmad Khan Mahmidzada, Zekeria Ebrahimi, Saïd Taghmaoui, Atossa Leoni.
Gènere: Drama. USA, 2007. 120 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Amir i Hassan són dos nens units per una forta amistat. Amir és fill d’una família benestant de Kabul, mentre que Hassan, provinent d’una ètnia diferent, és el fill del servent de la família d’Amir. Són inseparables, van junts a tot arreu i també formen parella en el popular concurs de volar estels, que consisteix en una espècie de duels entre dos estels fins que un aconsegueix tallar la corda de l’altre. A pesar de tot això, Amir i Hassan són molt diferents, però també complementaris. El primer és un enamorat d’escriure i ja crea les seves pròpies històries, mentre que el segon és analfabet; contràriament, el segon sempre és qui surt a defensar al primer si es troben en problemes. Amb tot, el concepte de l’amistat que tenen els dos no és exactament el mateix, i això tindrà unes conseqüències que marcaran per sempre la seva relació.Marc Forster és d’aquells directors difícils de classificar, ja que les seves pel·lícules més conegudes quasi no tenen elements en comú. Des del dramatisme més cru de Monster’s Ball, passant pel barroquisme edulcorat de Descubriendo Nunca Jamás i acabant amb el que serà el pròxim James Bond, Quantum of Solace. Abans d’aquesta, el director americà ens presenta un drama força poètic ambientat a l’Afganistan, en què posa a prova els límits de l’amistat entre dos nens que viuen a Kabul. El principal problema d’aquesta pel·lícula és que presenta dues parts, separades per una el·lipsi temporal, que presenten moltes (excessives) diferències entre si, ì no només pels 25 anys de distància, sinó també a nivell cinematogràfic. Així doncs, una primera part que jo qualificaria de força brillant, en què se’ns presenta la infantesa dels dos protagonistes al seu país natal, marcada per una estreta amistat i lleialtat, però fortament influenciada per la diferència social entre els dos, desemboca en una segona part en què la peli sembla perdre la seva identitat, ja que cau en els convencionalismes més típics i tòpics de forma incomprensible i fins i tot es torna ambigua en el seu missatge final.
Queda clar, doncs, que aquesta segona part fa que la peli perdi tot l’atractiu que havia adquirit en la primera i que també es deixi pel camí el rigor i la qualitat tant del guió com de la direcció. Casualment, tot això passa quan l’acció es trasllada d’Afganistan a Estats Units, cosa que em fa pensar que no sigui tan casual i que s’explica per allò de “Dreamworks presents…”. Amb una productora nordamericana com aquesta posant els diners, no m’estranyaria que haguessin agafat el guió i li haguessin aplicat totes les pautes que marca el seu manual del bon guió de cine. Una llàstima, ja que una trama amb originalitat, tendresa, cruesa, fatalitat i perfectament ambientada, es converteix en una trama en què els fets es van succeïnt un darrere l’altre, sense cap aprofundiment ni interès, i acaba amb un intent de sensibilització que per mi resulta forçat i en ocasions una mica gratuït.
Tota la primera part de Cometas en el Cielo es caracteritza per un alt contingut poètic de les imatges, en què ajuden molt els impressionants paisatges d’Afganistan i també les estètiques i colorides imatges de desenes d’estels sobrevolant la ciutat de Kabul. Tot plegat acompanyat d’una deliciosa banda sonora, per la qual Alberto Iglesias va rebre una nominació a l’Oscar. També conté escenes molt boniques, com en la que Amir llegeix contes a Hassan o en la que els dos van a veure Los Siete Magníficos al cine tot i que ja se’n saben de memòria els diàlegs. Pel que fa a la segona part, se’n salva una mica el seu component històric i com et mostra el canvi que pateix un país en 25 anys i les sensacions que això provoca en algú que hi retornar després d’haver-ne estat al marge.
De totes formes, tot i que la cruel imatge que es dóna dels talibans es correspon amb la realitat, hi ha detalls que semblen inclosos amb calçador només amb la voluntat de mostrar-los perquè sí i generar un plus de dramatisme. Pel que fa al missatge final, com ja he dit queda una mica en mans de cadascú, però a mi se’m va quedar cert regust de “a Amèrica és on es viu millor” que no em va agradar gaire. A més a més, tot el poetisme de la primera part potser s’hauria d’haver convertit en una actitud una mica més compromesa amb la brutal situació que se’ns descriu després, però quan es resol la trama i arriba el final, sembla que la peli s’oblida de tot el que hem vist fa només uns minuts. Això sí, un cop vista és quan es pot captar la bonica metàfora que el títol de la peli (l’original, perquè la traducció és, un cop més, incorrecta i nyonya) i tota la història dels estels representen respecte la relació entre els dos protagonistes.
En resum, tot i ser una peli irregular, Cometas en el Cielo no és una proposta a descartar ara mateix, ja que resulta molt més sòlida que qualsevol de les estrenes d’aquests dies i només per gaudir de la primera hora ja val la pena.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: GUERRA MUNDIAL Z : Diari Gran del Sobiranisme