Durant aquest cap de setmana he llegit un parell de textos que m’han semblat força interessants i que m’agradaria compartir, ja que tracten dos temes que poden generar molt de debat.

El primer és El doblaje o la devaluación del cine, a càrrec d’un dels blogs amics de maconfidential, Medioplatillo Volante, on podeu llegir les opinions d’un dels teclats més afilats de la xarxa (què et sembla Miki? jeje). Com es pot desprendre del títol del post, el tema tractat és una de les “particularitats” que té el cinema en aquest país i que ja s’ha convertit en quelcom tan normal que ningú pensa en el poc sentit que té des del punt de vista de la qualitat cinematogràfica: el doblatge.

I és que està demostrat que una pel·lícula poc té a veure en la seva versió doblada si es compara amb l’original. No sé si sóc qui per dir-ho, perquè fa molt i molt temps que no veig cap peli doblada al cine, però diria que la qualitat dels doblatges cada cop és més baixa, i per tant aquesta devaluació de la qual parla el post encara és més alta. Jo tinc claríssim que, des d’aquí, sempre defensaré el cinema tal com està concebut i que l’Icària, els Renoir o el Verdi seguiran sent les meves sales, per molts comentaris estúpids que pugui rebre al respecte…

El segon text és un article anomenat L’art del remake, de la revista electrònica La Finestra Digital, un interessant espai sobre cinema on podem trobar tant crítiques de les últimes estrenes com articles de divulgació com el que cito aquí. En aquest cas, la responsable és una de les bloggers que podeu trobar a la llista d’enllaços sota el nom de Espejo Pintado. L’article defensa la postura d’intentar apreciar els remakes com a obres individuals, amb les seves pròpies qualitats, sense tenir en compte les versions originals i fugint del prejudici que es tracten de simples operacions comercials.

El cert és que costa evitar pensar en aquesta única finalitat de caràcter econòmic, sobretot per l’allau de remakes i remakes que s’estan fent a Hollywood últimament. Si abans era el cinema asiàtic el principal punt de mira de les productores americanes, ara sembla que també han posat els seus esforços a Europa i en concret a Espanya. Sense anar més lluny, El Orfanato, [REC] i Los Cronocrímenes ja tenen o tindran les seves versions ianquis. Personalment, segueixo atribuint els motius purament comercials a la gran majoria de remakes, però els motius que exposa l’article sí que ajuden a intentar no posar-los tots al mateix sac i demostra que alguns poden generar una nova visió o enfoc sobre una història ja creada que pot ser igual de rica que la original.