The New Pope
Creador: Paolo Sorrentino
Intèrprets: John Malkovich, Jude Law, Silvio Orlando, Cécile De France, Javier Cámara, Ludivine Sagnier, Massimo Ghini, Henry Goodman, Mark Ivanir, Ulrich Thomsen, J. David Hinze, Kika Georgiou, Maurizio Lombardi.
Gènere: Drama, comèdia. Itàlia, 2019. 9 capítols de 50-60 min.
Amb el Papa Pius XIII sumit en un son profund, el Vaticà es veu necessitat a trobar un substitut, però la divisió entre els cardenals fa que les votacions no avancin de cap manera. Finalment, es decideix triar un candidat neutre i de perfil baix. Sota el nom de Francesc II, el nou pontífex agafa tothom per sorpresa imposant uns nivells d’austeritat que incomoden gran part de l’Església. És per això que el secretari Voiello acudeix a Londres per a mirar de convèncer Sir John Brannox, a qui ell considera idoni per a passar pàgina.
La irrupció de grans directors al món de les sèries s’ha convertit en un fet recurrent durant els últims anys, però també és veritat que en la majoria de casos la seva incidència directa en el resultat no ha anat més enllà de la direcció del primer o segon capítol. Per sort, alguns d’ells com David Fincher (Mindhunter), Nicolas Winding-Refn (Too Old to Die Young) o, per descomptat, David Lynch (Twin Peaks) han estampat el seu segell durant una temporada completa, o bona part d’ella. Però si hi ha un cas que cal celebrar especialment, és el de Paolo Sorrentino, primer amb The Young Pope i ara amb The New Pope. A la primera, el director italià ja va traslladar tota la seva irreverent elegància a l’interior del Vaticà per a posar-lo potes enlaire en un munt de sentits, i ara repeteix amb una continuació que reforça alguns dels conceptes i també n’explora de nous amb la mateixa mala llet. Tot i resultar un pèl menys rodona que la seva antecessora, The New Pope torna a erigir-se com una sèrie netament superior a la immensa majoria.
La temporada arrenca amb el que podria ser un autoimposat pal a la roda: l’absència del seu personatge central. No obstant, Sorrentino no només planteja una història paral·lela i complementària que està perfectament a l’alçada, sinó que aconsegueix que la figura de Lenny Belardo (o Pius XIII) mantingui la seva influència en tot moment. Ja sigui per part del seu successor, de la resta de cardenals, de l’entorn mediàtic o de la comunitat de fidels, les referències són constants. D’aquesta manera, The New Pope continua fent créixer el personatge interpretat per Jude Law fins a situar-lo en una òrbita gairebé mística, i subratlla el missatge de la sèrie com una clara al·legoria sobre la creença religiosa en totes les seves facetes: des de la font d’esperança fins al fanatisme, passant pel pes que suposa actuar-ne com a representant, fins i tot amb l’objectiu de fer-lo oblidar. És aquí on agafa el relleu l’altre pal de paller de The New Pope, i on Paolo Sorrentino ens torna a enganxar amb un personatge també complex i magnètic, però des d’un altre angle.
La de John Brannox (o Joan Pau III) és una figura clarament distant a la de Belardo, sobretot pel misteri del qual Sorrentino l’envolta des d’un bon inici. A través d’ell, The New Pope passa de parlar de la gran influència que un Papa pot tenir sobre el seu entorn a parlar del desig d’influència que tot l’entorn del Papa li vol infligir, especialment quan el percep fràgil. En tot cas, tant el propi director com la gran feina de John Malkovich construeixen un personatge sòlid, enigmàtic i, en certa manera, entranyable. I és a través d’ell que la sèrie ens parla de tot el concepte de poder que rodeja l’Església. Per a fer-ho, Sorrentino incrementa les trames secundàries, amb protagonisme particular per als personatges de Cécile de France i Ludivine Sagnier. Una, movent tots els fils que pot, i l’altra, arrossegada pels esdeveniments. Un pes femení, al qual cal sumar-hi el paper de les monges, amb què The New Pope aprofita per a atacar també la condició tan poc paritària ni igualitària de la institució.
En aquest aspecte, com en tota la resta, Paolo Sorrentino segueix oferint una mirada carregada de transgressió, sàtira i també provocació. Això sí, al contrari que a The Young Pope, on Lenny Belardo centrava tota l’atenció, aquí contrasta el fet que el Papa és a qui més respecta. The New Pope ja aprofita els títols de crèdit (que, aquest cop, són variables) per a escandalitzar més d’un, però també hi afegeix, un cop més, la mala llet amb què utilitza la banda sonora que acompanya alguns moments clau, així com el fet de capgirar tots els simbolismes religiosos. I el director italià segueix demostrant que és únic a l’hora de trobar aquesta elegància, sovint tan extravagant, de les seves imatges en conjunció amb la música -aparentment desubicada- que les acompanya. The New Pope subratlla, doncs, la capacitat de Sorrentino de moure’s i retratar amb aquesta mescla de sàtira i ganivetades tot allò relacionat amb la grandesa, la riquesa o l’excés.
En tot cas, també és veritat que el director es conté quant a enfocament humorístic; una mica en consonància amb el canvi de protagonista, que duu a un increment de la solemnitat i la reflexió. D’aquí que The New Pope aporti coses noves, visions complementàries i, a la vegada, una evolució dels diferents personatges. En aquest sentit, cal distingir l’inestimable paper de Silvio Orlando com a cardenal Voiello, que tot i aportar el contrapunt sarcàstic en moltes ocasions, també agafa un rumb força dramàtic. És així com Paolo Sorrentino completa una segona part que s’acaba confirmant com a necessària i inevitablement associable a la primera. I tot i que li quedi alguna subtrama menys definida o algun personatge més testimonial del que semblava que havia de ser, The New Pope torna a ser tota una joia immensa enmig d’aquestes desenes de sèries de bijuteria.