M.A.Confidential

Un cop repassades les primeres deu pel·lícules que formen part d’allò més destacat del 2019 que acabem de tancar, arriba la flor i nata. I aquest cop, de forma especialment contundent, ja que el que semblava un any fluixet s’ha recuperat, i de quina manera, gràcies a bona part d’aquests títols. D’una banda, els principals blockbusters han respòs a les expectatives, però a la vegada els grans directors no han fallat i el cinema espanyol ha entrat amb molta força. Tot plegat, encapçalat per les dues grans sorpreses de l’any. En resum, un any notable, especialment gràcies a una fantàstica temporada de tardor. Aquestes són les 10 millors pel·lícules estrenades el 2019 segons un servidor:

La pel·lícula cabdal del cinema català d’aquest any ens ha traslladat a l’extraradi barceloní per a conèixer la Sara, una jove mare soltera que tindria mil i una raons per a queixar-se, però que tira endavant de forma decidida. És aquesta la mentalitat de La Hija de un Ladrón, que retrata de forma propera i curosa tots els obstacles a la vida d’una dona que, a pesar de totes les dificultats i del dolor que porta a dins, no deixa de caminar. Hauria pogut ser un melodrama o dur un evident missatge de denúncia social, però acaba sent una pel·lícula més subtil i, en el fons, més completa. [crítica / tràiler]

Les possibilitats del cinema d’animació són pràcticament infinites quan es combinen amb la màxima creativitat. És llavors quan surten obres tan aclaparadores i inclassificables com Ruben Brandt, Coleccionista. Una mescla de gèneres i referències artístiques per tots els costats que acaben conformant un conjunt incomparable amb res que haguem pogut veure fins ara. Des d’una trepidant persecució, fins a escenes de pur cinema negre, passant per una paròdia dels thrillers de robatoris o un profund drama psicològic. En resum, cinema d’animació en tot el seu esplendor. [crítica / tràiler]

A banda de tenir una de les seqüències d’obertura més impressionants de l’any, Lo Que Arde s’ha convertit també en la principal descoberta d’aquest 2019. Pel·lícula extremadament humil, de ritme pausat, però que poc a poc va construint una poderosa història sobre la relació d’amor-odi entre home i natura en una regió tan característica com Galícia. Oliver Laxe aprofita tot el seu entorn per a oferir-nos de fantàstiques escenes de naturalesa, però a la vegada camufla les dificultats que els seus habitants poden arribar a tenir amb tot això que els rodeja. Un film que, un cop vist, triga molt a esvair-se. [crítica / tràiler]

La gran pel·lícula/esdeveniment d’aquest 2019 era sens dubte la conclusió de la saga que ha marcat el cinema de masses d’aquesta dècada. I cal reconèixer que el resultat va ser espectacular. Vengadores: Endgame ens va fer patir, vibrar, riure, plorar i, sobretot, emocionar una i altra vegada. Marvel va superar, i amb nota alta, el seu repte més important de tots aquests anys gràcies a un tancament que va ser capaç de donar-nos el que volíem, però que fins i tot es va permetre sorprendre’ns una i altra vegada. Una fabulosa conclusió que marca un abans i un després en el cinema d’entreteniment. [crítica / tràiler]

Qualsevol any en què Quentin Tarantino estrena pel·lícula ja es converteix en un bon any pel cinema. Fins i tot quan ho fa amb una que s’aparta lleugerament d’allò a què ens tenia acostumats. Érase una Vez en… Hollywood no té tota l’acció, la sang i els insults que podíem esperar, però en canvi es converteix en un testimoni brillant de la indústria del cinema i la societat nord-americana a finals dels 60, carregat de diàlegs impagables i escenes per a emmarcar. A més, Rick Dalton i Cliff Booth quedaran com dos dels grans personatges que ens ha donat aquest any. Esperem que, com diu ell, aquesta no sigui la penúltima de Tarantino, perquè en necessitem més. [crítica / tràiler]

Indubtablement, era una de les pel·lícules més esperades d’aquest any, i el mestre Scorsese no ha fallat. A pesar dels seus llargs 210 minuts, El Irlandés recupera i reinterpreta tots els elements del cinema de mafiosos que sempre han dut la firma del director novaiorquès, però a més a més trena una fantàstica història sobre el pas del temps, sobre la redempció dels fets del passat i sobre la moralitat d’uns personatges que no han pogut evitar ser qui són. Potser no serà l’obra més rodona de Scorsese, però sí la més monumental, ambiciosa i reflexiva sobre el seu propi cinema durant tots aquests anys. I, a sobre, ens hi ajunta De Niro, Pacino, Pesci… en fi, tota una joia.  [crítica / tràiler]

A aquestes alçades, gairebé tothom ja sap com se les gasta Lars von Trier cada vegada que es posa darrere d’una càmera. Polèmiques, provocacions, obsessions, bogeries i, en general, excessos de tota mena són ingredients que no hi falten mai. A La Casa de Jack, es compleixen absolutament tots, però de forma tan astuta i explicada amb tanta mala llet, que és difícil no caure-hi rendit. El director danès ens encara amb el nostre costat més fosc de forma freda i maliciosament còmplice, i s’atreveix a posar sobre la taula el paper que la maldat ha jugat en tota la història de la humanitat. Tot plegat, encapçalat per un renascut Matt Dillon en un dels seus millors papers. Un film que només pot sortir de la pertorbada ment de Von Trier. [crítica / tràiler]

A mida que es van anar coneixent els seus primers detalls, ja s’ensumava que Joker seria una pel·lícula sensiblement diferent a tot allò que havíem vist fins ara dins de les adaptacions de còmics. I realment així ha estat, fins al punt que fins i tot es va atrevir a guanyar el Festival de Venècia. Amb un to trist, desesperançat i cada vegada més malaltís, la pel·lícula ens presenta l’aflorament de la bogeria del personatge de forma brillant, en bona part gràcies a un Joaquin Phoenix senzillament espectacular des de la primera fins la última escena. Sens dubte, Joker és una d’aquelles pel·lícules que et fa sortir del cinema amb la sensació que t’han remogut per dins i que acabes de veure alguna cosa única. [crítica / tràiler]

Bong Joon-Ho ja havia demostrat fins ara que era un dels directors punters del cinema coreà del segle XXI, però aquesta condició ja ha quedat totalment consolidada gràcies a Parásitos. Es pot parlar d’ella com a drama social, com a comèdia, com a thriller… i en tots els casos seria vàlid, ja que la pel·lícula és una extravagant mescla de gèneres que funciona a la perfecció, i que és capaç de descol·locar-nos una i altra vegada. Joon-Ho construeix un retrat de lluita de classes de forma insòlita i tremendament divertida, i li dóna un caràcter universal que permet que tothom s’hi senti identificat. La seva Palma d’Or a Cannes i la unanimitat de reaccions positives no són un fet casual. Ha estat la gran sorpresa d’aquest 2019. [crítica / tràiler]

Hi ha pel·lícules que tenen la capacitat de fer-ho tot senzill, encara que el seu rerefons sigui d’una gran profunditat. Una imatge, un petit moviment, un enquadrament de càmera, una frase, un intercanvi de mirades… cada detall serveix per a explicar alguna cosa. És això el que aconsegueix Retrato de una Mujer en Llamas, una història d’amor cuinada a foc lent on la directora Céline Sciamma demostra una sensibilitat increïble, caminant sempre en equilibri entre l’efectisme dramàtic i l’edulcoració, i trobant el punt just per a explicar allò que necessita. A més a més, la seva interpretació del paper de l’amor al món de l’art -com per exemple a la pintura, la literatura o la música- encara hi afegeix més valor. De fet, Retrato de una Mujer en Llamas és plena d’imatges que podrien ser quadres emmarcats i penjats a qualsevol museu. Una obra d’art? Si no arribar a ser-ho, la veritat és que s’hi acosta molt. [crítica / tràiler]

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 (20 a 11)

Un cop més, els títols de totes les pel·lícules que conformen la llista del millor de l’any han estat reinterpretats per la Susana, que n’ha modificat o afegit algun element a partir de detalls i elements clau de cadascuna. Alguns són molt subtils, però si s’ha vist la pel·lícula en qüestió, es poden desxifrar. Fent clic a cada imatge, es pot veure en alta resolució.

De nou, proposo que voteu la vostra pel·lícula preferida de 2018, ja sigui una de les incloses a la meva llista personal o qualsevol altra. Si voleu compartir els vostres Top10 particulars o valoracions del meu, endavant!