San Andreas
Director: Brad Peyton
Intèrprets: Dwayne Johnson, Alexandra Daddario, Carla Gugino, Paul Giamatti, Hugo Johnstone-Burt, Art Parkinson, Ioan Gruffudd, Will Yun Lee
Gènere: Acció, aventures, drama. USA, 2015. 110 min.
Després de detectar un parell de moviments consecutius, un laboratori d’investigació sísmica de Los Angeles troba el que podria ser una pauta per a aconseguir preveure quan es produirà un terratrèmol i amb quina intensitat. L’alegria, però, es transforma en pànic quan veuen que el territori afectat és tot el que recorre la falla de San Andreas, al llarg de tot Califòrnia fins arribar a San Francisco. És allà on Ray, un expert pilot especialitzat en rescats, haurà d’acudir si vol salvar la seva família de la destrucció a què s’exposa la ciutat.Viure a San Francisco no surt massa a compte últimament. Primer va arribar la destrucció provocada pel rescat de Godzilla, després la despoblació quasi completa per culpa del virus de El Amanecer del Planeta de los Simios, i ara és la falla de San Andrés la que amenaça deixar-ho tot en runes. Definitivament, Hollywood ha posat el seu punt de mira en la ciutat californiana com a diana del seu cinema més catastròfic, i és precisament en aquest últim exponent on s’hi recrea més. La pel·lícula de Brad Peyton es presenta com una successora directa de perles com 2012, El Día de Mañana o Deep Impact, i aquest cop escull els terratrèmols com a font de devastació a gran escala per a poder desplegar tot el seu arsenal visual i sonor mentre les boques dels espectadors s’omplen compulsivament de crispetes.
Les mancances d’una pel·lícula com San Andrés es poden preveure a anys llum; i sí, totes es materialitzen de forma sistemàtica. No obstant, la seva raó de ser, la de l’espectacle catastròfic purament sensorial i superficial, també queda completament assolida. Sí se sap prioritzar aquesta vessant i donar per descomptades –o fins i tot prendre’s amb humor– totes les qüestions discutibles a nivell narratiu, artístic, científic, racional i fins i tot ideològic, el film té un potencial de diversió que val la pena. És cinema per deixar-se portar, sense parar-se a qüestionar el per què dels fets ni la coherència del conjunt, ja que aquest seria un exercici estèril davant una pel·lícula com aquesta. El director Brad Peyton vol saber si t’has divertit, si pràcticament has sentit els edificis caient sobre teu; no l’importa massa si t’ha meravellat la qualitat dels diàlegs o t’han impactat els girs de guió.
La gran arma de San Andrés és la capacitat immersiva que proporciona a l’espectador en aquesta lluita contra el costat més mortífer del nostre planeta. I aquí no falla (mai millor dit), ja que trasllada el terratrèmol als nostres propis peus. La qualitat visual dels efectes especials quasi es dóna per sobreentesa, però és sobretot el treball sonor el que aporta més sensorialitat a l’experiència, fent que la pròpia butaca vibri al mateix temps que ho fan els carrers a la pantalla. Peyton, que dirigeix per primera vegada un projecte d’aquestes dimensions, executa de manual les típiques situacions límit, com els preceptius salvaments a l’últim segon, però també mostra una certa versatilitat, la qual ens reserva més d’una sorpresa. Quan intenta el “més gran encara”, se’n surt amb prou èxit.
Tot i ser eficaç en la seva diversió, el que no aconsegueix sempre la pel·lícula és trobar un veritable tret diferenciador en relació a les seves predecessores, que he citat anteriorment. Possiblement és que el gènere no doni gaire més de si, però els pensaments de l’estil “això és com a 2012” o “això és com a Deep Impact” són força constants; i no només parlo d’imatges concretes, sinó a nivell d’estructura argumental. I és que la història de San Andrés torna a ser la mateixa: pare de família separat/divorciat, exdona amb una nova parella de butxaques carregades, i filla que intenta trobar el millor equilibri dins de tot plegat. L’evolució a partir d’aquí és tant flagrantment conservadora en l’objectiu de tornar a unir la família i d’acabar definint l’heroi i el malvat de la pel·lícula, que millor agafar-s’ho amb cert humor, ja que una interpretació ideològica massa desenvolupada del missatge podria portar les mans al cap.
A banda d’aquesta deixadesa argumental, que no per previsible ha de ser obviada, la principal pega que se li pot atribuir a San Andrés és la falta d’humor en el seu plantejament. En films com aquest, l’autoconsciència traduïda en forma de petits tocs autoparòdics és un bon recurs per indicar a l’espectador com s’ha de prendre el que està veient, i és una llàstima que San Andrés no ho faci; més encara, quan compta amb Dwayne Johnson al capdavant, qui ja ha demostrat que s’hi pot prestar sense cap problema. Pensar que la pel·lícula es pren de forma seriosa i transcendental tot el que passa tira un pèl enrere, però, com ja he reiterat, al cap i a la fi compta allò que cadascú s’emporta en sortir de la sala. Personalment, agraeixo que la gran pantalla del cinema serveixi, de tant en tant, per a entreteniments com el de San Andrés; també em queda un cert recel a trepitjar San Francisco, esperaré que el perill passi.