Coherence
Director: James Ward Byrkit
Intèrprets: Emily Baldoni, Maury Sterling, Nicholas Brendon, Elizabeth Gracen, Alex Manugian, Lauren Maher, Hugo Armstrong, Lorene Scafaria
Gènere: Ciència-ficció, intriga, drama. USA, 2013. 85 min.
Després de força temps de no trobar-se tots plegats, un grup de vuit amics es reuneixen per sopar a casa d’una de les parelles i de pas presenciar un fet gens usual, el pas d’un cometa molt a prop del planeta Terra. Durant la vetllada, tot avança amb una relativa normalitat, fins que de sobte marxa la llum i dos dels amics decideixen sortir de la casa per anar a veure què està passant. A partir d’aquí, els esdeveniments comencen a enrarir-se.Quan parlem de cinema de ciència-ficció, és fàcil associar-lo automàticament a mons futuristes, efectes especials i grans floritures visuals, però és evident que el gènere abraça moltes més modalitats, algunes d’elles sustentades molt més en la història que no pas en l’espectacularitat de les seves imatges. És precisament en aquest grup on hi trobem, i de forma destacada, la sorprenent Coherence, guanyadora del premi a millor guió al Festival de Sitges 2013 i opera prima del jove director nord-americà James Ward Byrkit. Amb una posada en escena austera en tot moment i una estructura narrativa aparentment lineal i acotada, la pel·lícula ens va portant de forma progressiva cap al seu terreny, al costat d’uns personatges que d’entrada saben tan poc com nosaltres, però que poc a poc adquireixen la seva funció. Gràcies a l’augment progressiu de la tensió i les creixents incògnites plantejades, Byrkit aconsegueix mantenir-nos expectants fins l’últim segon.
Coherence és un film eminentment discursiu; la seva forma de plantejar enigmes, suposicions i interpretacions és quasi sempre parlada i discutida pels personatges, però això no converteix l’espectador en un simple element passiu, sinó que busca en tot moment la nostra complicitat per a avançar. Ens proposa un joc i ens convida a jugar-hi, i la veritat és que se les empesca per a convèncer-nos, encara que sigui només per la curiositat de veure on ens porta tot plegat. El text de Byrkit té la gran virtut de controlar en tot moment el seu grau de complexitat i també d’ajustar-se a les nostres càbales sobre tot el que va passant; ens posa a prova, però no es passa de llest ni pretén deixar-nos enrere. Això es reforça amb la solidesa del guió, que manté el seu rumb allà on moltes altres començarien a desvariejar, a descontrolar-se o a posar-nos trampes. Ho comprem o no, la pel·lícula té clar cap on vol anar des que comença fins que acaba.
En més d’una ocasió ens podríem parar a pensar si val la pena trencar-nos el cap amb tota aquesta gent que parla i actua sense saber exactament què estant fent, però la pel·lícula ho evita gràcies a la seva humilitat i també la seva absoluta falta de transcendentalisme. El que passa a Coherence no ens vol fer pensar sobre la nostra existència, ni sobre el destí, ni res metafísic, sinó que es queda a la pel·lícula. No obstant, això no treu que resulti estimulant traslladar-nos a les situacions plantejades i donar-hi unes quantes voltes. La posada en escena de James Ward Byrkit és pràcticament teatral, ja que els personatges amb prou feines surten de la casa dues o tres vegades, però el director ho enriqueix amb una molt bona direcció, sempre amb la càmera a l’espatlla i imprimint dinamisme a pesar de les limitacions de l’espai. Les imprecisions, els enquadraments difosos i els talls sobtats de muntatge fins i tot recorden a les propietats d’un vídeo domèstic.
El treball dels vuit actors que formen el repartiment de Coherence és també crucial per al conjunt. D’una banda, la seva condició de no populars –tots provenen bàsicament de sèries nord-americanes o han tingut papers secundaris a d’altres pel·lícules menors– ajuda a evitar que cap figura coneguda acapari l’atenció i facilita la identificació amb ells; de l’altra, es nota que s’entreguen per complet al guió que estan interpretant, i ajuden a reforçar-ne la credibilitat. Els diàlegs es trepitjen, s’acceleren i s’interrompen –tal com passaria a qualsevol sopar de vuit persones– i els comportaments en general respiren força espontaneïtat. Fins i tot cinc dels personatges es diuen igual que l’actor o actriu que els encarna, en el que no descarto que sigui un exercici del director per a ajudar-los a ficar-se encara més a la seva pell. No estem davant d’actuacions particularment lluïdes a nivell dramàtic, però sí que mostren una gran solidesa conjunta. S’agraeix també que cap dels protagonistes estigui descaradament esterotipat, fet que sol ser habitual en històries corals com aquesta.
James Ward Byrkit s’ajuda de l’ús d’objectes simbolics, enigmes, números, colors i deduccions lògiques, i ho mescla amb una estructura que ajuda l’espectador a tenir progressivament una visió aèria de tot el que passa. I aquest escenari proposat és estimulant, misteriós i fins i tot un punt angoixant. Ens el prenem seriosament, però fins a certa mesura, cosa que, en aquest cas, juga a favor de la pel·lícula. És cert que el guió de Coherence no està exempt de dreceres o recursos narratius que acomoden degudament el seu camí en algun moment puntual, i que algun detall de semi-culebrot sembla més un farcit que res, però sap evolucionar de forma molt digna i així ho manté fins la seva resolució. Segurament no és la més transgressora o impactant, però sí la més intel·ligent i coherent –fent honor al seu títol– d’entre les que podia escollir. Vist el seu plantejament i la seva naturalesa, no crec que li pugui demanar gran cosa més. Així doncs, missió acomplerta.
Li tinc moltes ganes, només em falta treure una miqueta de temps…
M'agradaM'agrada
Jo estava exactament igual. La tenia pendent de feia temps (en realitat des que va guanyar a millor guió a Sitges el 2013) i al final vaig trobar el moment. Són 1h 25min de res 😉
M'agradaLiked by 1 person