M.A.Confidential

Nebraska

Director: Alexander Payne

Intèrprets: Bruce Dern, June Squibb, Will Forte, Stacy Keach, Bob Odenkirk.

Gènere: Drama. USA, 2013. 120 min.

Tot i no ser tan prolífic com voldríem alguns -mitja dotzena de pel·lícules en 20 anys-, Alexander Payne s’ha guanyat el dret de ser un dels cineastes més respectats de l’actualitat. I no només per l’alta qualitat dels seus títols, tant en la faceta de director com la de guionista, sinó per la coherència que ha sabut donar a la seva filmografia. A Propósito de Schmidt (2002) era l’aventura d’un jubilat per retrobar-se amb si mateix i buscar aquelles experiències que li havien faltat durant la seva vida, Entre Copas (2004) ens portava de viatge en un redescobriment de l’amistat entre dos homes radicalment diferents, i Los Descendientes (2011) presentava un repte per un pare que de cop es troba amb l’obligació d’aprendre a ser-ho i de preservar la dignitat de la seva família. Ara, Nebraska torna a parlar-nos de reconstruccions afectives, però des del punt de vista d’un fill que busca esmenar la distància que el separa amb el seu pare.

Sobta que el guió original en aquest cas no sigui del mateix Payne, sinó del desconegut Bob Nelson, ja que la delicadesa i respecte, però a la vegada llibertat i desimboltura amb què tracta els personatges i les relacions entre ells és una virtut que podria signar perfectament el director. Nebraska parteix del distanciament afectiu que el pas del temps pot introduir a algunes famílies, i en concret de com la vellesa dels pares sovint és difícil gestionar per part dels adults, però fa el procés evolutiu necessari per explorar l’arrel del problema i demostrar que, al final, els llaços sanguinis són massa forts per desfer-se. Tal com passa als títols mencionats anteriorment, Alexander Payne planteja com en ocasions un viatge és la millor solució per veure les coses des d’una altra perspectiva, per fer el punt i part necessari. I destaca també que el motiu del viatge sigui aliè, com si el destí jugués a favor del reconciliació entre els protagonistes.

La pel·lícula també mostra la seva riquesa narrativa en la forma en què el fill va coneixent poc a poc el seu pare, i no és precisament pels diàlegs directes entre els dos -ell és poc accessible, rondinaire i tremendament tossut-, sinó a través de les persones que té al seu voltant i que han conviscut amb ell al llarg de la seva vida. Nebraska dóna així un gran pes als personatges secundaris, que en aquest sentit actuen com a mirall i també com a contrast perquè el fill vagi descobrint coses que desconeixia. És així, seguint un ritme pausat, però sense que deixin de passar fets importants per al desenvolupament de la història, com Alexander Payne se’ns va ficant poc a poc a la butxaca. Els continus tocs d’humor, aportats per la comicitat més directa d’algunes escenes (hi ha personatges en concret que hi contribueixen força) o per l’agudesa del guió en segons quin diàleg, encara ajuden més a connectar emocionalment amb el film.

L’ànima de Nebraska és el veterà Bruce Dern, que ens regala una interpretació magistral, carregada de naturalitat i també de talent. Sap construir un protagonista entranyable i commovedor, per qui val la pena conduir fins Nebraska o fins on sigui, però que en cap cas desprèn fragilitat o ens demana que ens apiadem d’ell; brillant de principi a fi. Al seu costat, sorprèn un Will Forte molt més habitual del gènere comèdia i que aquí sap transmetre de forma sòbria, però emotiva els canvis que el personatge té en la percepció del seu pare. El contrapunt la posa una June Squibb de qui em declaro força fanàtic; als 84 anys, es mostra brillantment expressiva i sense cap pèl a la llengua, i és la responsable d’algunes de les escenes i diàlegs més memorables del film. Entre els secundaris, destaca l’aparició de Bob Odenkirk (Saul Goodman a Breaking Bad) i també el bon paper de Stacy Keach.

Alexander Payne fa un ús molt elegant i en cap cas arbitrari del blanc i negre. D’una banda, s’equipara en certa forma a la situació vital del protagonista, per qui els colors fa temps que semblen haver-se esvaït, i de l’altra accentua l’inhòspit i monòton entorn de l’Amèrica profunda i freda, de la qual Payne també fa un retrat social carregat d’ironia. És evident que si el film es titula així, és perquè el propi estat de Nebraska acaba esdevenint un personatge més. Un escenari on les inacabables i avorrides carreteres en línia recta, encara que sembli el contrari, poden unir tot allò que el temps ha separat. Els minuts finals de Nebraska són brillants, i probablement els que donen més sentit al conjunt, sobretot el pla que Payne utilitza per concloure la pel·lícula, amb la seva exquisida banda sonora acompanyant-lo subtilment. Un viatge que no acaba, sinó que intercanvia els rols per seguir endavant, d’una generació a la següent, com la vida mateixa.

(Text original publicat a Gent Normal)