M.A.Confidential

Breaking Bad

Creador: Vince Gilligan

Intèrprets: Bryan Cranston, Aaron Paul, Anna Gunn, Dean Norris, Betsy Brandt, RJ Mitte, Bob Odenkirk, Giancarlo Exposito, Jonathan Banks.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2008-2013. 62 capítols de 45-55 min.

És sorprenent la relació emocional que podem arribar a establir amb una sèrie de televisió. I no em refereixo només al carisma dels seus personatges, la potència de la seva temàtica, l’enginy dels seus diàlegs, la seva capacitat per deixar-nos amb la boca oberta, l’atreviment del seu estil… sinó a un sentiment molt més global i intens d’admiració i, fins i tot, de gratitud. La millor mostra d’això és que la paraula utilitzada per tots els qui aquesta setmana hem vist el final de Breaking Bad és la mateixa: “Gràcies”. Ningú ens ho havia demanat ni suggerit, però a tots ens ha sortit el mateix. I ningú ens farà canviar d’opinió, per molts bastons a les rodes que es vulguin posar o acusacions d’exageració que es vulguin fer. Les raons, o algunes d’elles, les recullo a continuació.

Walter White

Ja s’ha convertit en una icona televisiva. Ni més ni menys. La de Walter White (o Heisenberg) és possiblement la millor evolució que mai s’ha vist d’un personatge entre el primer i l’últim capítol d’una sèrie. L’amigable professor de química i pare de família de l’inici és a les antípodes del despietat protagonista de la conclusió. Pel mig, un ascens progressiu cap a l’infern, un despertar del diable que el protagonista portava dins, i del qual ni ell mateix era conscient. Els motius personals, les ambigüitats morals i ètiques, la dicotomia entre bondat i maldat, el creixent orgull i el ball constant entre la generositat i l’egoisme que empenyen el personatge en les seves accions formen una mescla fascinant.

L’admiració del mal i el constant joc de dobles cares és un concepte molt recorrent amb els protagonistes de les grans sèries de televisió dels últims anys (Los Soprano, The Wire, Dexter, etc.), però el cas de Walter White és diferent, precisament perquè el nucli és el propi títol de la sèrie: ell no és així de partida, és la naturalesa del personatge la que va mutant cap a la maldat. El barret i les ulleres de sol de la seva imatge com a Heisenberg, una altra icona adjunta al personatge, també quedaran marcats per sempre a la nostra memòria. L’artífex de tot plegat, un Bryan Cranston que ja ocupa un lloc merescut a l’Olimp televisiu i que ha estat a anys llum de qualsevol altre actor protagonista en una sèrie.

La narrativa

El tractament de la narrativa a Breaking Bad és pràcticament de 10. Començant per la càrrega dramàtica, en constant ascens des del primer capítol i que assoleix cotes màximes en els tres últims capítols de la sèrie. Breaking Bad no necessita pics de tensió, girs inesperats ni “cliffhangers”; se salta tota estructura de manual de sèrie de televisió i funciona com li dóna la gana, allargant escenes tant com calgui i donant importància a allò que realment en té. La frase més impactant pot aparèixer en un simple diàleg a l’habitació abans d’anar a dormir, i el fet més important pot tenir lloc en l’escenari menys solemne que puguem imaginar.

L’altre aspecte a destacar són els personatges. Breaking Bad és una sèrie força acotada, amb una acció que rarament ha superat les dues o tres trames simultànies i el conseqüent número reduït de personatges. Però tots ells han tingut un pes vital, i tots han experimentat una evolució, el seu “breaking bad” particular, mostrant-nos cares que no esperàvem d’ells al principi. El paper de Skyler, tot i ser un personatge amb tendència a generar rebuig, ha estat formidable (merescut Emmy a Anna Gunn), per no parlar de Jesse Pinkman com el contrapunt perfecte a Walter White, l’inquietant impassibilitat de Gus Fring o l’excèntric Saul Goodman, entre altres. Tots ells han contribuït de forma indispensable a convertir aquesta sèrie en el que és.

La càmera

Breaking Bad no ha descobert res a nivell formal, però ha aconseguit com cap altra sèrie forjar una identitat pròpia a nivell estilístic. Els picats i contrapicats, totalment verticals, els plans detall buscant percebre els moviments i les textures de la forma més propera possible o els enquadraments carregats de significat (l’últim capítol conté un dels més brillants que he vist mai) són part inequívoca de la seva signatura.

D’altra banda, l’ús del color també és clau a la sèrie. Els colors càlids i saturats –quasi sufocants– del desert contrasten amb la fredor metàl·lica del laboratori on Walter cuina la metamfetamina. Moltes escenes transmeten una temperatura especial. A més a més, és obvi també que els colors són presents de forma simbòlica: el blau és el predominant, primer com a senyal d’esperança per a Walter, i després com a fita per aconseguir la màxima puresa de la droga. Que els cognoms de la parella protagonista siguin White i Pinkman tampoc sembla casualitat.

La ciència

“Tècnicament, la química és l’estudi de la matèria. Però jo prefereixo veure-ho com l’estudi del canvi. És el creixement i després la decadència; i després… la transformació. La vida és així!”. La lliçó del professor Walter White als seus alumnes de l’institut en el capítol pilot de Breaking Bad ja resumia el que seria el futur de la sèrie. En realitat, els 62 capítols estan pensats i planejats al més mínim detall, amb un munt de referències creuades, paral·lelismes i continuïtats narratives. Fins i tot els títols dels capítols tenen un significat molt concret, ja sigui de forma individual o combinada. Poques coses queden en l’arbitrarietat.

Exceptuant els dos últims, la durada de tots els capítols sempre s’ha trobat entre els 47 i els 48 minuts. En el penúltim, anomenat “Ozymandias” i considerat de forma quasi unànime com el millor de la sèrie, els títols de crèdit no comencen a aparèixer fins al minut 19 per no distreure’ns de l’inici del capítol, clau en la història i d’una enorme intensitat dramàtica. Detalls com aquest demostren també el gran respecte cap a l’espectador. D’altra banda, el capítol final s’ha titulat “Felina”, que resulta ser la protagonista d’una cançó que Walter escolta al cotxe, però que al mateix temps sorgeix de la unió de Fe (ferro-sang), Li (liti-droga) i Na (sodi-llàgrimes) i també és un anagrama de “Finale”.

El fenomen

Breaking Bad és com aquell futbolista que comença de suplent i passant desapercebut, i cinc anys després acaba guanyant la Pilota d’Or. Mai se’ns va presentar com la sèrie que marcaria una època, ni en la seva estrena ni en cap moment, tot i l’espectacular augment de la seva popularitat. Tampoc els mitjans n’havien parlat fins fa pocs mesos. Reconeixem-ho, poca gent l’ha seguit al dia des del seu inici (jo m’hi vaig enganxar quan portaven tres temporades), i la seva massificació és fruit de l’efecte boca-orella. Estem davant d’una sèrie que va començar sent minoritària, gairebé de culte, sense pretensions de cap mena, i que s’ha acabat convertint en un autèntic fenomen global.

El millor de Breaking Bad és que aquest canvi en la seva dimensió i repercussió mai li ha fet perdre la seva identitat. Sempre ha estat fidel a si mateixa, i amb un llistó sostingut a un nivell altíssim, capítol rere capítol. El més significatiu és que el seu final, tot i ser segurament l’esdeveniment televisiu de l’any, en el fons no determinava res, ja que el seu èxit ja era inamovible. Tot i això, ha conclòs amb la brillantor i elegància que tots esperàvem. Una rúbrica només a l’alçada dels millors. Com he dit anteriorment, no queda altra opció que donar les gràcies per aquesta excel·lència de la qual hem pogut gaudir durant tot aquest temps i guardar Breaking Bad com una de les sèries que va marcar les nostres vides.

No podia fer altra cosa que tancar el text amb la cançó que sona, una i altra vegada, al cap de tothom qui acaba de veure final. Gràcies, Vince Gilligan! Gràcies, Bryan Cranston! Gràcies, Breaking Bad!