Brave
Directors: Mark Andrews i Brenda Chapman
Veus originals: Kelly Macdonald, Billy Connolly, Emma Thompson, Julie Walters, Robbie Coltrane, Kevin McKidd, Craig Ferguson.
Gènere: Animació, fantàstic, aventures. USA, 2012. 95 min.
A l’Escòcia medieval, la jove princesa Mèrida creix amb el gran somni de convertir-se en una gran arquera, tot i els esforços de la seva mare perquè es comporti com li pertoca a la filla d’un rei. El dia en què arriba el moment d’escollir el seu futur marit entre els progenitors dels tres principals senyors del país, Mèrida es rebel·la i rebutja seguir els cànons tradicionals establerts. Només vol ser lliure i aconseguir que la seva mare canviï de parer, però aquests objectius li juguen una mala passada.Envoltada per primer cop a la seva història d’una atmosfera lleugerament dubitativa al voltant de la qualitat de les seves produccions més recents, la factoria Pixar ha presentat la pel·lícula que l’havia de fer remuntar el vol després de Cars 2, per molts considerada el títol més fluix de tota la seva filmografia. Brave no és precisament una pel·lícula que porti la firma de Pixar de forma inconfusible, tant per la seva temàtica com per les seves pretensions, que a priori són molt més atribuïbles a Disney (propietària de Pixar), però això no treu que sigui un notable film d’animació. Si bé és cert que no és equiparable a l’excel·lència narrativa de Wall·E o Up, ni a l’emotivitat de Toy Story 3 o Buscando a Nemo, ens trobem davant una història narrada amb un tacte especial i amb un fantàstic sentit aventurer. La trama pot resultar massa típica i previsible, cosa que li resta tensió, però l’execució segueix sent modèlica.
Brave parteix amb certs handicaps de sortida, ja que la seva condició de conte de fades i els tics més propis d’altres obres menors d’animació ja poden despertar recels entre els més puristes “pixarians”. No obstant, en realitat no és una obra que es diferenciï tant de la resta de la filmografia de l’estudi liderat per John Lasseter i companyia. Una protagonista (la primera femenina de Pixar) valenta i ingènua al mateix temps, que lluita per escapar d’allò establert i que per a aconseguir-ho ha de front a unes dificultats molt més grans del que ella esperava; un tractament que mescla humor, dramatisme i tendresa de forma equilibrada; i un extraordinari humanisme per part dels seus personatges. Brenda Chapman, guionista i codirectora, sap construir una meritòria història d’adolescència medieval que compensa els seus convencionalismes amb una tractament molt madur i més profund del que a priori pot semblar.
Tot això no treu que la pel·lícula no contingui tota la màgia o capacitat per tocar la fibra que sí que presenten els grans títols de Pixar, però tampoc podem pretendre que ens ofereixin una obra mestra cada any. Per aquesta condició de conte de fades i princeses, Brave no evita tenir un caire més infantil, especialment durant la seva primera meitat, però el desenvolupament no deixa de tenir trams força obscurs i de ben segur que els nens que se les prometien molt felices al principi no passaran una bona estona (a la sala, van acabar tots callats). Queda clar, doncs, que Pixar no ha decidit fer un gir cap al públic infantil i que Brave segueix sent un film molt adult. També molts dels tocs d’humor són indicatius que la pel·lícula busca la complicitat del públic més granadet, tot i que l’ambientació escocesa i medieval (amb tot el respecte del món) sigui susceptible també de gags més primitius i un humor més barroer.
Precisament, l’emplaçament de la història, situat a l’antiga Escòcia, es converteix en una de les perles de Brave. A aquestes altures, parlar de l’altíssima qualitat de l’animació és pràcticament innecessari, ja que fa anys que s’ha assolit un nivell enorme en aquest sentit, però s’ha de dir que tot el disseny de paisatges té un encant especial, sobretot si s’hi ha estat (com un servidor, recentment). Pel que fa al disseny dels personatges, la veritat és que en aquest cas la protagonista no té una gràcia especial, però també perquè no ho requereix, i en canvi sí que apareix molt més humanitzada, igual que la mare. Un fet que, curiosament, contrasta amb els secundaris, molt més caricaturitzats tant a nivell d’aparença com de comportament i responsables, òbviament, de la vessant més humorística de la pel·lícula. Un bon mètode per a separar i identificar les dues veritables protagonistes de la part més dramàtica i emocional del film.
Puc entendre als qui surtin decebuts de la sala, ja que aquell somriure i aquella complaença interior que Pixar ens ha provocat durant molts anys no arriba a materialitzar-se amb Brave, però no coincideixo amb els qui parlen d’una pel·lícula superficial. Crec que és un títol amb el qual Pixar ha volgut seguir explorant nous gèneres i nous reptes, encara que el resultat no sigui tan genial o original com podríem esperar donat el seu bagatge. Sí, és un “conte de fades” i té la seva veu en off moralista que ens parla del destí i aquestes coses (per mi, sobra del tot), però en realitat no és com la resta i parla de qüestions diferents a les d’aquest tipus de relats. Que s’acosta més a una pel·lícula de Disney, potser sí, però creieu-me que la Disney no l’hagués desenvolupat d’aquesta manera. No serà recordada com una de les millors produccions de Pixar, però tampoc mereix ser menystinguda.