M.A.Confidential

[REC] 3: Génesis

Director: Paco Plaza

Intèrprets: Leticia Dolera, Diego Martín, Emilio Mencheta, Javier Botet, Mireia Ros, Àlex Monner.

Gènere: Terror, comèdia. Espanya, 2012. 80 min.

La saga de terror per excel·lència del cinema espanyol demostra que té corda per estona. Tot i els dubtes que va generar la fluixa [REC] 2 (2009), que va posar en dubte la necessitat d’allargar l’impacte que havia tingut la sorprenent [REC] (2007), els creadors de la saga Jaume Balagueró i Paco Plaza han sabut reinventar-ne l’enfocament i oferir una tercera entrega (en aquest cas, dirigida només per Plaza) que sap mantenir-se fidel al concepte inicial, però amb una personalitat diferent i uns objectius renovats. [REC] 3: Génesis no abandona el gènere terrorífic, però s’acosta de forma molt més clara a la comèdia que no pas al suspens i tensió constant que buscaven les seves dues antecessores. També l’apartat visual és diferent, ja que l’efecte de la càmera en mà es reserva tan sols pels primers minuts del film i queda definitivament abandonat just després de l’aparició del títol de la pel·lícula. Tota una declaració d’intencions.

Després de la revolució que va suposar el plantejament de [REC], l’efecte càmera en mà i el recurs anomenat “found footage”, que simula gravacions de caràcter domèstic o de cintes de vigilància, va començar a calar dins del gènere de terror amb gran èxit (sense anar més lluny, la saga Paranormal Activity és una de les més rendibles dels últims anys). És per això que, amb bon criteri, els responsables de [REC] 3: Gènesis decideixen prescindir d’aquest element tan definitori de la saga, però que ha esdevingut ja tan recorrent, per a centrar-se en les particularitats de la història. Tot i que el plantejament es fa un pèl llarg, un cop fa la primera mossegada, la pel·lícula ja no abandona el seu ritme trepidant. A les ja habituals escenes de suspens i persecucions per part dels infectats, el film inclou un gran nombre d’elements humorístics, ja sigui a través de personatges pintorescos, diàlegs enginyosos i situacions realment gracioses.

Sense desmerèixer el dramatisme de la història que explica, [REC] 3: Génesis fa un exercici d’autoconsciència i aprèn a no prendre’s massa seriosament a si mateixa. El mateix procés fa l’espectador, qui ja no espera l’espant sobtat (tot i que n’hi ha un parell) i quasi s’oblida de passar por per disposar-se a gaudir de les escenes passades de rosca i viure el film amb intensitat, però de forma diferent al que ens tenia acostumats la saga. La pel·lícula es podria situar a mig camí entre Planet Terror (Robert Rodríguez, 2007) i Zombies Party (Edgar Wright, 2004), més propera a la primera, i també conté un gran nombre de referències cinematogràfiques força descarades, entre elles a El Resplandor, Indiana Jones o Amanecer de los Muertos. Fins i tot dóna cabuda a una nostrada llegenda catalana. En tot cas, el desenllaç evidencia que això segueix sent la saga [REC] i que en el moment de la veritat no s’estan per tonteries.

En l’apartat interpretatiu, sobresurt Leticia Dolera, l’autèntica ànima de [REC] 3: Génesis. El seu aspecte aparentment fràgil i inofensiu es converteix en un contrast perfecte quan comença l’acció i s’oblida de qualsevol pietat, convertint-se en una espècie d’evolució de “La Novia” de Kill Bill, però serra mecànica en mà i encara amb el vestit blanc posat. Diego Martín comparteix protagonisme amb ella, però el seu paper quasi es podria considerar secundari, ja que, a més, la seva actuació tampoc destaca especialment. La resta de secundaris, la majoria relativament desconeguts, compleixen a la perfecció a l’hora d’aportar el seu granet de sorra (o més aviat de sang i vísceres). Tot i que el film no destaca per la riquesa de personatges, Plaza juga amb el costumisme i introdueix els típics personatges que podem trobar a qualsevol casament, i fins i tot hi introdueix una autoparòdia en la figura del càmera.

[REC] 3: Génesis té força clars els seus objectius i també les seves pretensions. Potser no tots els girs són igual d’efectius, alguns elements queden una mica a l’aire i el guió s’enreda una mica a l’hora d’incloure un cert apartat religiós dins l’explicació de l’origen i la naturalesa de la infecció, però els escassos 80 minuts de pel·lícula són un divertiment fresc, gamberro i sense complexos, i demostren que la saga ha sabut evolucionar amb el temps, evitant caure en la reiteració i buscant nous camins, però al mateix temps conservant el seu esperit. Els detractors o especialment patidors amb el cinema de terror ja no tenen excusa, ja que el que es trobaran aquí és diferent. I això no acaba aquí, ja que [REC] 4: Apocalipsis, on Jaume Balagueró agafarà el testimoni de Paco Plaza, hauria d’arribar entre finals de 2013 i inicis de 2014 per tancar la saga.