Drive
Director: Nicolas Winding Refn
Intèrprets: Ryan Gosling, Carey Mulligan, Barney Cranston, Ron Perlman, Christina Hendricks, Albert Brooks, Oscar Isaac.
Gènere: Thriller, cine negre, drama. USA, 2011. 100 min.
Nicolas Winding Refn és un nom molt poc comercial: massa llarg, difícil de pronunciar i de sonoritat poc atractiva. Doncs més val que ens hi anem acostumant, ja que aquest director danès és el responsable d’una de les millors pel·lícules de l’any, possiblement la millor, i qui sap si un futur clàssic del cinema. Després de prendre la sàvia decisió, quasi d’última hora, d’anar-la a veure el darrer dia del Festival de Sitges 2011, ara gairebé em sento un privilegiat per poder-ne parlar abans que la gran maj0ria de gent i, per què no dir-ho, posar les dents llargues al personal fins que no s’estreni a les sales comercials, a finals d’any. I és que surts de veure Drive, amb la tornada de “A Real Hero” de College (cançó que tanca el film) encara al cap, i ja ets plenament conscient que acabes de veure un tros de pel·lícula, una obra capaç de convertir un guió eminentment convencional en una petita obra d’art gràcies a un tractament quasi d’orfebreria.
Drive basa el seu èxit en una mescla cinematogràfica perfectament dosificada i harmonitzada, plena de classicisme i també de modernitat. Així doncs, Winding Refn comença prenent els cànons més purs del cinema negre dels anys 50 i dóna a la pel·lícula una expressivitat visual freda, obscura i quasi hipnòtica, que acompanya a cada personatge com un element més de la seva personalitat i el seu paper a la pel·lícula. A tot això, hi afegeix una banda sonora majoritàriament electrònica amb clares reminiscències “vuitanteres”, capaç de crear una atmosfera envoltant des dels mateixos crèdits inicials, i alguns símbols icònics tan propis dels 90. També hi trobem evidents símils amb el western i fins i tot alguns tocs d’ultraviolència tan recurrents actualment. I tot i això, tot i alimentar-se de tants referents, Drive aconsegueix forjar una forta personalitat pròpia i acaba sent un paradigma del cinema post-modern del segle XXI.
La direcció de Nicolas Winding Refn (millor director a Cannes) és senzillament impecable. Cada pla i enquadrament sembla pensat i col·locat a mida, no només pel seu significat o qualitat visual, també per la seva funció dins el ritme narratiu del film. Després d’un pròleg magistral, el film arrenca contemplatiu, silenciós, sostingut, no apte per a impacients, per després animar-se i passar a l’acció amb la mateixa efectivitat. Em costa recordar res que em sobrés de la pel·lícula, excepte que potser corregiria l’escàs protagonisme d’alguns secundaris i donaria un puntet més d’intensitat al clímax final. No obstant, Drive t’arrossega de principi a fi gràcies a un magnetisme molt especial, fent gala d’una gran elegància i control de la situació en tot moment. No té un guió revolucionari, no trenca cap esquema, simplement és cinema executat de forma brillant.
Menció a part mereix la figura del protagonista, el perfecte retrat post-modern de l’anti-heroi, del “cowboy” solitari entregat inexorablement al seu destí, que no busca recompenses ni interessos, simplement complir amb la seva feina. No és estrany, doncs, que no es citi el seu nom en cap moment del film i que es caracteritzi per símbols com la seva jaqueta o un simple escuradents a la boca. Tot un hereu del Clint Eastwood dels westerns dels anys 60. L’actuació de Ryan Gosling és idònia; mancat de tota expressivitat o emoció, però amb una increïble sensació de confiança i seguretat en si mateix, especialment quan es troba al seu hàbitat natural, el cotxe. El contrapunt el posa Carey Mulligan, amb el seu aspecte delicat i vulnerable, però amb una gran força interior, mentre que Ron Perlman, Barney Cranston i Albert Brooks són secundaris d’autèntic luxe, donant un toc quasi romàntic i recuperant el clàssic gènere mafiós.
Drive és una pel·lícula pessimista, marcada per la fatalitat com a aspecte comú en tots els seus personatges, però també coherent i fidel als seus principis, fins i tot en la seva resolució, la més sensata de les possibles. En tot moment, Nicolas Winding Refn mostra una inigualable cura per la forma, sembla que tingui estudiat cada “frame” de la pel·lícula, però treballa al servei de la història i els personatges. Si cal un pla estàtic de 10 segons, el posa; si cal un trepidant muntatge durant una persecució, també. El resultat es podria resumir com a cinema comercial cuidat com si fos cinema d’autor, a càrrec d’un director amb una capacitat narrativa i visual innata. Potser parlar de “futur clàssic del cinema”, com he dit al principi, pot resultar massa ambiciós a aquestes altures, però no hi ha dubte que estem davant d’un film imprescindible i d’un nou i obligat exemple en qualsevol curs magistral sobre com fer una fantàstica pel·lícula de cinema.
Martí
M.A.Confidential 
Doncs sí, peliculón. Però nen, et dic lo mateix que amb Toy Story 3: mira que ets exigent eh! Els 10 són només per Blade Runner o què? jeje
Veig que, només pels problemilles amb el clímax (que com saps, comparteixo i fins i tot accentúo), fas baixar fins al 9 la “possiblement millor peli de l’any”…
M'agradaM'agrada
Home, és que fa una mica de respecte posar un 10 a una peli, no? Ho concebeixo com que no li canviaria absolutament res, i estrictament parlant tampoc és el cas. Que quedi clar que els meus petits retrets al clímax no són per com es resol la peli (ja vaig dir que em semblava la forma més idònia i coherent per resoldre-la), sinó perquè a l’escena li falta una mica d’èpica, però res més.
No descarto posar-li mig punt més quan la torni a veure. En tot cas, quina mania en quedar-vos amb el número, quan és algo més orientatiu que res… el que compta és el text, que per algo me’ls curro!
PD: A “Blade Runner” ni la toquis, eh? 😉
M'agradaM'agrada
Pues dabáis tanto el coñazo que ayer, en contra de mis principios, me bajé un screener (en contra de mis principios va ver screeners, cutreros, no bajarme pelis)… Y yo la pondría bastante más lejos del diez. De acuerdo en que la historia no es nada del otro jueves y que lo que hace la peli diferente es la dirección y la banda sonora. Le pasa un poco como a Hanna, cogen la típica historia y le dan un barniz modernete para que mole más. Dejando de lado que a veces me parecía un poco la estética por la estética, un rollo un pelín superficial, lo que no me coló ni de coña y me jodió bastante la peli es el cásting. No me trago ni al Gosling ni a Carey Mulligan (de la cual era bastante fan y a la que me encuentro en todo lo que veo últimamente, incluido un capitulazo de Doctor Who que se llama Blink). Su relación es el motor de la peli y de las acciones de todos los demás y no me la creo. Son un par de lánguidos blanquitos modernos metidos en un ambiente en el que no pegan ni en pintura. Les falta sentimiento y realismo por todas partes. Esas medias sonrisas y miradas de soslayo a mí no me decían nada. ¿Qué clase de mujer de un convicto y camarera/madre soltera es ésa? ¿Y ese especialista/mecánico/Clint Eastwood/conductor de atracos? Si parecía que en cualquier momento iban a entrar en una sala de versión original a ver Al Final de la Escapada. Cuando se besan en el ascensor no sentí nada, Muy bonito, pero vacío.
Están mucho mejor, por ejemplo, las relaciones con los secundarios. Me creo más que al moñas del Gosling le afecte la muerte del padre de Malcom (que parece que desde Brteaking Bad ya sólo puede hacer de acabado) que el hecho de que la chica no quiera hablar con él por teléfono. Hay más verdad en cualquiera de esos secundarios pasados de rosca (eso sí, la tetona de Mad Men aún no sé qué pinta en la peli) que en la pareja protagonista.
M'agradaM'agrada
Solo voy a decir que ver Drive en un screener guarro desacredita cualquier opinión que venga después…
M'agradaM'agrada
Buuuh! Lo que pasa es que sabes que tengo razón.
En mi defensa he de decir que era un screener más o menos decente
Y en defensa de Ryan Gosling… En defensa de ese no hay nada que decir, porque encima el tío es cabezón y manipequeño (da mucha pena cuando está señalando a la tetona de Mad Men con el dedo). Epic fail de cásting y punto.
Eso sí, ya me he bajado la BSO.
Por cierto como algún día uno de la SGAE revise estos comentarios se me va a caer el pelo (sobre todo ahora que ya no soy socio)
M'agradaM'agrada
Lo que han hecho en esta peli es coger a los dos chinos de In the Mood for Love y meterlos en los bajos fondos de Los Ángeles
M'agradaM'agrada
Antes que nada, no me pongas links de descarga! Que me van a cerrar el blog por incitación a la piratería…
Respecto a Ryan Gosling, yo nunca he dicho que fuera un actorazo, ni mucho menos (léete el post del tráiler de The Ides of March). Al contrario, siempre he creído que es un soso de cuidado. Sin embargo, creo que encaja muy bien en este papel.
SPOILERS
Que la historia amorosa es algo pastelosa por momentos, vale, pero yo sí que me la creí. No me imagino una relación apasionada entre ellos, ambos tienen miedo de hacerse daño mútuamente, y especialmente él sabe que tarde o temprano tendrá que irse. Por eso la escena del ascensor me pareció muy buena como despedida.
Y estoy de acuerdo en que la estética a veces supera al contenido, pero, aún consciente de ello, a mí me encantó. Me metí de lleno en la peli y ya no salí.
Y sí, estoy de acuerdo con el paralelismo de In the Mood for Love, pero no veo por qué esto tiene que sera algo criticable. Por cierto, no lo puse en el post porque ya me extendía demasiado (y porque soy un pesado con ella, vale), pero en más de una ocasión me vino “Blade Runner” a la cabeza…
M'agradaM'agrada
Perdón por linkear!
Y no, el referente de In the Mood for Love no tiene nada de malo si los protagonistas viven en el Hong Kong represivo de los 50 o se mueven en los ambientes molones y lánguidos de París. Ahora, Los Ángeles, talleres mecánicos, convictos, atracadores… Se puede contar una historia de amor tierna y muy bonita entre un tío duro y una camarera madre soltera, llena de silencios y miedo a comprometerse, pero a mí personalmente así, con estos dos, me parece de mentirijilla. Pero bueno, que parece que no me gustó nada y la verdad es que sí, a base de tanto intentarlo, consiguen que sea molona.
M'agradaM'agrada
Perdonado! Pero que no se repita… 😉
Vamos, que en el fondo te moló pero estás explotando al máximo lo de que no te pega la historia amorosa para no admitirlo, jeje. No, en serio, puede que sea un aspecto discutible de la peli, pero la verdad es que a mí no me pareció que desentonara mientras veía la peli, y tampoco el entorno, que no deja de ser como muy frío en todo momento…
No sé, que a mí sí que me encajó todo, llámame ingenuo, pero esto ya es un tema subjetivo, claro…
M'agradaM'agrada
http://www.funnyordie.com/videos/c1105f672c/quiet-ryan?playlist=featured_videos
He’s just nice to look at.
M'agradaM'agrada
Jajaja, no sé yo si le darán el Oscar alguna vez…
M'agradaM'agrada
gran sorpresa de peli. Una història maca. L’amor portat a l’extrem, sense cap petó, genial. molen molt les escenes de cotxes (primera escena fantàstica), tot acompanyat d’una banda sonora que m’ha agradat molt.
Super recomanable, ara ja en format no screener.
M'agradaM'agrada
Molt d’acord! (spoilers) Però sí que hi ha un petó eh… a l’escena de l’ascensor!
S’estrena el 28 de desembre i jo penso anar a veure-la un altre cop. Imprescindible veure-la al cine!!!
M'agradaM'agrada
oh és veritat! SPOILER es que jo quan veig que ajuda el novio de la noia perquè vol que la noia i el nen siguin feliços, encara que sigui amb el burro aquell, se’m va oblidar tot l’anterior.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: ONLY GOD FORGIVES : Diari Gran del Sobiranisme
Retroenllaç: EN REALIDAD, NUNCA ESTUVISTE AQUÍ | M.A.Confidential