Inception
Director: Christopher Nolan
Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Joseph Gordon-Levitt, Ellen Page, Marion Cotillard, Ken Watanabe, Tom Hardy, Cillian Murphy, Michael Caine.
Gènere: Ciència-ficció, drama, thriller. USA, 2010. 150 min.
Dom Cobb és el millor especialista del món en una estranya i poderosa tècnica anomenada “extracció”: entrar al subconscient d’una persona mentre està somiant i robar-li informació, aprofitant que la seva ment és vulnerable. No obstant, aquesta virtut ha convertit Cobb en un fugitiu que ha de viure completament allunyat de la seva família. Un dia, un gran empresari del Japó li ofereix la possibilitat de refer la seva vida i poder tornar amb la seva família a canvi d’una última missió en què haurà d’invertir la seva especialitat: entrar al subconscient d’una persona i implantar-hi una idea. És el que s’anomena “origen”.
Quan un es troba amb avanços de Piratas del Caribe 4, Torrente 4, Scream 4 o Furia de Titanes 2 (tot en 3D, òbviament) en una mateixa setmana, hi ha indicis suficients per pensar que el món del cinema comercial sembla caminar cap a l’autodestrucció. Però llavors arriba el senyor Christopher Nolan i et retorna de cop tota la fe en l’espectacle del setè art. Un art que, entre molts altres, rep l’apel·latiu de “fàbrica de somnis” per la seva capacitat d’introduir-nos a través dels sentits en realitats que no existeixen, fins al punt de creure que en formem part. Origen és possiblement la pel·lícula que millor il·lustra aquest concepte. Nolan construeix un laberint hipnòtic i multi dimensional que t’atrapa i t’arrossega de principi a fi, amb una estructura complexa, però accessible amb un mínim d’atenció per part de l’espectador. Un film al qual alguns detalls priven d’arribar a la perfecció, però que ja forma part de les grans obres del cinema contemporani.
Era difícil anar a veure aquesta pel·lícula mantenint la prudència, les expectatives eren massa altes i les reaccions plasmades a tots els mitjans massa bones, però el resultat ha estat tan impressionant que, aquest cop sí, va valdre la pena estar insistint amb ella durant tots aquests mesos previs. Christopher Nolan demostra amb Origen que és una de les ments més privilegiades i úniques del cinema actual, ja que ell solet ha estat capaç d’escriure i dirigir una història increïble, magnètica i visualment fascinant. Sense exposar gaires contextos (en el fons, la majoria no els necessita ni vénen al cas), el film pren un ritme trepidant des del primer minut, un recorregut que Nolan controla a la perfecció en tot moment i que es va bifurcant a mode de nines russes (una realitat dins de l’altra) sense que l’espectador es trobi perdut en cap moment. En aquest sentit, el muntatge és magistral, especialment a la part final, on més complex és el procés i més s’aprecia la solidesa i convicció del guió de Nolan.
Com passa en tota la filmografia del director londinenc, Origen és una pel·lícula clarament subjectiva, que mai posa totes les cartes sobre la taula i reserva part de la interpretació a l’espectador. L’intercanvi d’impressions i opinions sobre diversos aspectes del film en sortir del cinema estan garantides, i això no deixa de formar part del propi film en si. I és que Origen no és una pel·lícula matemàtica, no tot segueix una norma establerta, i fins i tot algun detall es pot considerar un pèl rigorós, però en el fons és el mateix que passa al nostre subconscient. Els propis personatges s’encarreguen d’anar-ho explicant. I l’espectador s’identifica amb gran part del que diuen perquè tots hem experimentat els somnis i tots ens hem aixecat algun dia condicionats pel que acabem de somiar. Per això és fàcil comprendre tot el que exposa Origen i el film resulta molt més proper del que sembla.
El treball dels actors, sense ser extraordinari, és notable. Leonardo DiCaprio segueix consagrant-se com un actor molt sòlid i amb una capacitat de donar credibilitat als seus personatges que abans no tenia, tot i que segueixo pensant que els seus papers s’assemblen molt entre si (aquest i el que interpretava a Shutter Island, sense anar més lluny). Al seu costat, la nombrosa i prestigiosa llista de secundaris està encapçalada per un Joseph Gordon-Levitt que cada cop m’agrada més i una Ellen Page que va madurant i que aconsegueix desprendre’s de la seva imatge de Juno, que ja té prou mèrit. La resta compleix sense una brillantor especial, però, en tot cas, no estem davant d’una pel·lícula pensada pel lluïment dels actors. Nolan evidencia que la construcció dels personatges secundaris no és la prioritat d’Origen, perquè la gran majoria apareixen i marxen sense que sapiguem res d’ells. Però, com ja he dit abans, tampoc acaba sent una informació que després es trobi a faltar.
La direcció de Christopher Nolan, sense ser un prodigi (es nota que li costen una mica les escenes d’acció), regala plans realment espectaculars i sap mantenir la tensió, i de quina manera, en els moments clau. L’ús dels efectes especials és impressionant, però moderat, de forma que s’integren perfectament. De la banda sonora, només es pot dir que és una de les més contundents que he escoltat, i que juga un rol molt important a potenciar les diferents escenes. Pel final, Nolan ens reserva una escena genial, controvertida i un punt cabrona en què demostra aquesta voluntat de no donar res mastegat a l’espectador. No per enganyar-lo, ni subestimar-lo, sinó per fer-lo participar de la seva idea, per convertir-lo en el primer nivell d’aquest procés anomenat “origen”.
I és que, per sobre de tot, Christopher Nolan és el primer que executa aquest “origen” a l’espectador, com si, mentre mirem el film, estiguéssim connectats a la màquina utilitzada per Dom Cobb i la resta de personatges. Com si estiguéssim somiant, Nolan entra al nostre subconscient i va inculcant aquesta idea anomenada Origen. Dues hores i mitja que semblen molt menys (el mateix que passa al film entre els diferents nivells) i on la nostra ment no para de treballar per intentar trobar la sortida al laberint que ens plantegen (el mateix que fan els personatges del film). La única diferència podria ser que Nolan duu a terme aquest “origen” estant nosaltres conscients, però això no és del tot segur si recordem que estem al cinema, a la “fàbrica de somnis”. S’acaba la pel·lícula i ens despertem, però la idea està implantada a la nostra ment i ja no desapareixerà. Això és Origen.
Martí
M.A.Confidential 
Enhorabona pel post! La veritat és que tens raó que veient el film sembla que estiguem dins d’un somni. M’agrada molt que les pelis no em deixin indiferent i Origen és de les que fan pensar. Et convida a tornar-la a veure per descobrir les incògnites. Origen serà un gran tema de debat!
M'agradaM'agrada
Gràcies Laura!
I benvinguda oficialment al blog, espero que sigui el primer comentari de molts 😉
Jo també crec que quan una peli perdura mentalment després d’haver-la vist ja denota que especial i que està per damunt de la resta. Origen despertarà un munt d’opinions i contraopinions, d’això no hi ha cap dubte.
No tinc cap dubte que la tornaré a veure d’aquí poc, i qui sap si hauré de canviar alguna cosa del post…
M'agradaM'agrada
i jo pregunto? estem davant d’una nova temàtica de cinema, com parlàvem del gènere del western, o del cinema negre o bé de cinema romàntic, que podríem anomenar ONÍRICFICCIÓ ?
M'agradaM'agrada
no estic molt segur si faig bé això dels comentaris… ho he intentat 2 cops…
només proposava si aquest tipus de pel·lícules (que també m’ha encantat) haurien de constituir un nou gènere cinematogràfic que proposo anomenar ONÍRICA FICCIÓ
M'agradaM'agrada
Jordi, els teus comentaris havien quedat pendents d’aprovació per la url que has posat amb el nom (no em demanis per què), o sigui que no has fet res malament.
Realment és difícil parlar de gèneres amb pelis com aquesta o com “Mr.Nobody”, que vaig comentar també fa poc. És veritat que, estrictament parlant, no pertanyen al gènere de ciència-ficció. Estem davant d’un gènere que es centra en la ment, el subconscient, els somnis… onírica-ficció podria ser un nom, o psique-ficció…
M'agradaM'agrada
Home, Origen és un peliculón, una passada, sí…pero no crec que suposi un abans i un després en el gènere, ni res semblant. Al contrari, la bona ciència ficció ha jugat sempre amb el subjectivisme i els somnis. Recordem tota la part final de 2001, l’unicorn de Blade Runner…
I per suposat recordem Matrix. Sí Martí, ja sé que sóc un pesat amb Matrix, jeje, però no em negaràs que Origen li deu quasi tota la seva iconografia. Canviem les “patades” per trucades de telefon, les sondes per endolls a la nuca, el “subconscient militaritzat” per Agents… Fins i tot la fotografia i alguns escenaris són similars.
Però bueno, també és cert que avui dia ja està tot inventat i que Matrix, al mateix temps, era un reciclatge de mil influències anteriors.
De totes maneres, sí estaria bé que suposés un abans i un després en la indústria, i que Hollywood se n’adoni ya que un taquillazo també pot ser complexe i intel·lectual! Que no som tontos! 😉
Per cert, el Nolan que faci el favor de contractar YA als Wachowski perque li rodin les escenes d’acció! A El caballero oscuro molava molt la persecució del camió i la moto, però la resta d’acció no valia res. I aquí passa el mateix: només mola una escena, la baralla gravitatòria a l’hotel, la resta és mediocre. La part de la neu, especialment lamentable. Hi havia una peli del James Bond als anys 70 amb millors persecucions en esquís. I tot plegat encara em fa més ràbia veient les enormes possibilitats que una peli així té per a grans escenes d’acció, clar.
Ah Martí (i Breixo, donde sea que estés), com a nota personal, tot això d’una màquina amb la que es manipulen somnis i tíos que deambulen entre somni i realitat i tal, no et recorda a cert guió de certs alumnes de la uni? xD
M'agradaM'agrada
Osti, és veritat!!!! Ens han robat la idea de “Desvanecer”!!! només faltava un gos que parlés i ja està… jejeje.
No et nego el tema de Matrix perquè jo també ho vaig pensar. Els paral·lelismes són molts. També vaig pensar en eXistenZ del Cronenberg. I és veritat que la part de la neu és igual a una peli del James Bond, llàstima que no es tregui tot el suc a les escenes d’acció. En realitat, hi ha un pèl de sobredosi de tirotejos, pel meu gust…
De totes formes, partint de l’evidència que té diverses imperfeccions, segueixo pensant que és una peli enorme i que la relació de l’espectador amb ella ha de ser sensorial per sobre de tot. Jo vaig sortir de la sala fascinat, amb això em quedo…
M'agradaM'agrada
Com s’ho curra la peña (i quina poca feina també):
http://dehahs.deviantart.com/art/Inception-Infographic-172424503
Veient el gràfic em sobrevé un dubte: el “Cobb’s dream” i el limbo no haurien de ser el mateix?? Merda, la hauré de tornar a veure… xD
M'agradaM'agrada
SPOILERS
Aquí va una altra, i aquí sí que ho situen com un mateix nivell:
De totes formes, jo crec que realment son dos nivells diferents. Un és el somni del Cobb, el nivell dissenyat per ell i la Mal, i l’altre és el limbo, on es troba amb el Saito de vell, no?
Per cert, estic llegint un munt d’interpretacions del final i m’estic rallant una mica perquè s’hauria d’analitzar molt bé cadascun. Això sí, vull aportar el detall que la roba dels nens a l’última escena NO és la mateixa que porten a les projeccions de Cobb durant la resta de la peli. Sí molt semblant, però no idèntica. Per tant, jo descartaria la teoria de que tot és un somni de Cobb.
Jo la tornaré a veure segur!
FI DE SPOILERS
M'agradaM'agrada
Ey!
Desvanecer (aka Perro qué dices!)! Y si no recuerdo mal, el giro final…
SPOILERACO
…también era que Sombra se había cargado a la tía que le molaba. Esto lo denunciamos y nos forramos ^___^
A mí tamnién me ha molado mucho, pero hay cosas que no me han acabado de convencer.
Creo que todos los problemas de la peli se personifican en el personaje de Ellen Paige. No sé si soy sólo yo, pero no entiendo para qué narices hace falta un “arquitecto”. Desde que aparece Michael Caine y dice que tiene un alumno estrella para que haga el trabajo todo se me hizo muy raro. ¿Qué estudia? ¿Arquitectura?
El arquitecto es un tío que no sueña, que diseña los escenarios en los que suceden los sueños de los demás. Esto de por sí me parece ya un concepto raro. ¿Qué hace, introduce los planos en la máquina? ¿Hace que los soñadores se los estudien para que luego los reproduzcan en detalle en los sueños?
A parte de esos detalles de funcionamiento, digo que personifica los problemas de la peli porque es el elemento que introduce la lógicqa y la racionalidad extrema en un terreno en general totalmente ajeno a ellas como son los sueños. Nolan explora el subconsciente como si fuesen niveles de un videojuego diseñados por la arquitecto (que es también una especie de máster en un juego de rol). He leído muchas críticas que lo señalan y creo que tienen razón, los sueños de esta peli son lo menos surrealista y onírico que existe. Nolan ha hecho en muchos aspectos la peli contraria de la que habría hecho David Lynch con el mismo material. Todo está regido por unha lógica férrea, cada pieza forma parte de un engranaje perfecto. Y no es que esté mal, para nada, pero resulta extraño hacer ese tipo de película es un escenario tan poco propicio como el subconsciente. El concepto de arquitecto tenía más sentido en Matrix, por ejemplo, donde no se jugaba tanto con el tema de los sueños y vivían en uan realidad diseñada y programada artificialmente.
A parte de eso, Ellen Paige me pareció un recurso de guión más que un personaje. Aparece para hacer las preguntas adecuadas en el momento adecuado. Para dar pistas sobre lo que le pasa a Dicaprio y verbalizar sus problemas y conflictos… pero no tienen ni personalidad ni ninguna implicación personal en la trama.
En general, creo que la peli se podría haber “dejado llevar” más. Ser un poco más lúdica, algo de lo que Crsitopher Nolan parece incapaz y creo que es uno de los motivos por los que sus secuencias de acción nunca acaban de molar. Es como si las tuviese muy bien pensadas, pero no se lo pasase bien haciéndolas. No disfruta como James Cameron en Mentiras arriesgadas (otra secuencia de nieve mucho mejor que la de ésta peli).
Por ejemplo, el tío escoge para estructurar la peli el modelo de grupo de profesionales se reúne para dar un golpe en apariencia imposible, a lo Ocean’s Eleven, The Italian Job y tantas otras… pero le quita toda la diversión a ese tipo de estructura. No les da carisma a los personajes y no explota bien la gracia de hacer planes y contraplanes cada vez más complejos para lograr sus objetivos. El momento en el que hacen lo de Charlie y convencen a Cillian Murphy de que está en un sueño para que él mismo entre en otro es un ejemplo muy claro. A lo mejor me lo pareció sólo a mí, pero me dio la impresión de que estaba un poco tirado, de que podía haberlo disfrutado mucho más.
Eso sí, aunque parezca que la pongo a parir, no es así. Creo que si Nolan fuese un tío más “suelto”podría haber hecho que una peli que ya es la ostia, fuese aún mejor, sólo eso. Me ha flipado como consigue crear un mundo totalmente nuevo y que entres en todas las normas que lo rigen a la primera (auqnue el momento en que se sacan de la manga el limbo y lo de “en este sueño no se puede morir” me pareció pelín patillero) y me alucina cómo construye el misterio y va desveleando la información hasta llegar a un clímax ACOJONANTE. Porque sí, las secuencias de acción podrían ser mejores, pero ese paralelo cuádruple a distintas velocidades y con Joseph Gordon Lewitt flotando por ahí a lo Cristopher Walken en el vídeo de Fatboy slim… es de lo mejor que he visto en mucho tiempo. Sólo por esos tres cuartos de hora, la peli ya es la leche.
Y lo remata con un final ambiguo y también cojonudo. Es que encima es lo que dice el Xavi, no toma a nadie por imbécil y arrasa. A ver si toman ejemplo y se dejan ya de adaptaciones y remakes cutreros y vuelven a hacer pelis curradas.
PD: Ah y sí, yo entendí que el sueño en el que entra Cobb (el del ascensor) es suyo, una “arquitectura” construida por él y no tiene nada que ver con el limbo, por el que no pasa desde que se fue de allí con su mujer.
PD2: Por cierto, vas a comentar este cutrerío?
http://vimeo.com/13979994
M'agradaM'agrada
SPOILERS
Veo tu punto de vista en el tema de la estructuración y jerarquización de los sueños como algo que no pega con el surrealismo que acostumbra a acompañar a un sueño, pero no olvidemos que estamos hablando de sueños inducidos por una máquina, y en los cuales se meten más personas, además de la que sueña. Son sueños predefinidos, no entran y esperan a ver qué pasa… otra cosa son las proyecciones, donde aquí sí que influye el subconsciente del soñador. Por eso no me pareció tan raro este aspecto.
En relación a Ellen Page, pues no te voy a quitar la razón del todo. El tema de que vaya a la universidad a buscarla y todo eso a lo mejor se lo podría haber ahorrado, o planteado de otra forma, porque la semi-rebelión de ella antes de entrar en el proyecto no se la cree nadie, por ejemplo. Luego, su función durante la película la verdad es que no da para mucho hasta su decisión cuando Cillian Murphy se está muriendo… Aún así, a mí me pareció una potencial sucesora de Cobb, no crees?
Luego, como tú dices, creo que se nota mucho la personalidad de Nolan en la película por esta necesidad u obsesión de tenerlo todo bajo control. Concibe las historias de forma muy personal, por eso creo que, aunque sí que hubiera podido recrearse mucho más en este mundo onírico, no creo que sea una crítica que atribuir a la película, porque creo que Nolan no la hubiera sabido hacer de otra forma…
Para acabar, y en relación con esto último (pero sin referirme a tí, Breixo), estoy viendo un montón de críticas a la película del tipo “tendría que haber sido así” y creo que la gente se equivoca por completo. Lo primero es intentar entender lo que quiere explicar Nolan, qué hay detrás, y analizar si realmente los defectos que tiene son tan significativos como para cargarse la peli.
Origen es de estas pelis que suelen provocar que ciertos espectadores se pongan a la defensiva y se olviden de disfrutarla, allá ellos…
PD2: Luego le dedico un post a ese off-topic
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: LES 10 MILLORS PEL·LÍCULES DE 2010 « M.A.Confidential
Retroenllaç: INTERSTELLAR – Tràiler | M.A.Confidential
Retroenllaç: DOCTOR EXTRAÑO | M.A.Confidential
Retroenllaç: TENET | M.A.Confidential