Mr. Nobody
Director: Jaco Van Dormael
Intèrprets: Jared Leto, Diane Kruger, Sarah Polley, Linh Dan Pham, Rhys Ifans, Natasha Little, Toby Regbo, Juno Temple.
Gènere: Drama, ciència-ficció, fantàstic. Bèlgica, 2009. 130 min.
És l’any 2092 i Nemo Nobody és l’últim humà mortal que queda en un món ningú mor. Acaba de fer 118 anys, però els doctors que el cuiden segueixen sense saber res del seu passat ni de com era la vida terrenal a principis de segle. Nemo intenta recordar, però els seus records el situen en diferents vides cada vegada, algunes d’elles entrecreuades. Per ordenar-les i comprendre-les, haurà de tornar a la seva infància.La vida ens planteja situacions que requereixen la presa d’una decisió, i aquesta ens pot condicionar la vida molt més del que pensem. Ens fa triar un camí i deixar-ne enrere uns altres, convertint en una incògnita tot allò que hagués comportat una decisió diferent. Mai sabrem si els altres camins ens haurien conduït a una vida millor o pitjor, la resposta només la podem trobar a la nostra imaginació o als nostres somnis. Las Vidas Posibles de Mr. Nobody gira sobre aquest plantejament, i quan dic “gira”, ho dic literalment, perquè presenta una de les estructures més caòtiques que he vist els últims anys, amb continus salts en el temps, l’espai i, per sobre de tot, en la imaginació. En el fons, què és la nostra imaginació si no un gran caos il·limitat d’idees i desitjos, on la realitat es converteix en un concepte totalment indefinit. Si aquest paràgraf us ha semblat confús, però teniu ganes de llegir la resta, us esteu acostant a la sensació que produeix exactament aquest film.
No resulta fàcil simplificar i plasmar de forma escrita el contingut de Las Vidas Posibles de Mr. Nobody (per quina estúpida raó no podien mantenir el títol original de Mr. Nobody?), perquè la pel·lícula no es pot entendre sense la seva espectacular factura visual i sonora. Dormael sorprèn amb una immensa varietat d’estils i gèneres, i un ús molt ambiciós dels efectes especials. Com ja he dit l’estructura ja no és només no-lineal, sinó un autèntic mosaic sense regles que ens va arrossegant i que ens acaba atrapant de forma inevitable. Estem davant d’aquelles pel·lícules davant les quals ens hem de deixar portar, perquè, a banda de la seva estructura i rerefons, conté un munt d’imatges precioses i demostra que Jaco Van Dormael, al qual no tenia el plaer de conèixer, és un cineasta amb un do especial, ja que, a banda de la direcció, també és responsable del guió i la banda sonora.
La pel·lícula és una successió de fragments que van passant i es van entrellaçant, a vegades de forma coherent, a vegades de forma totalment brusca i a vegades sense saber ben bé on acaba un i comença l’altre. Tot i aparèixer, de tant en tant, la sensació que ens estem perdent coses o no podem seguir el ritme, de seguida ens adonem que no tot ha de tenir un sentit o una explicació, com passa amb bona part de tot allò que surt de la nostra imaginació. En tot cas, la pròpia pel·lícula ens ho indica en alguns fragments de caràcter més metafísic i fins i tot científic. Les dimensions espai-temps són molt relatives a Las Vidas Posibles de Mr. Nobody. Com passava a Big Fish, una de les tantes referències d’aquest film, al cap i a la fi la credibilitat d’una història pot dependre de quant se la cregui qui l’explica, i nosaltres no som ningú per negar-li, menys encara si té 118 anys.
Pel que fa a les interpretacions, s’ha de dir que el nivell global és força destacable, sobretot pel que fa a l’apartat femení del repartiment, amb menció especial a Sarah Polley i una Diane Kruger un pèl desaprofitada. Com a protagonista, Jared Leto es troba davant el seu primer gran paper des de Réquiem por un Sueño i respon de forma més que correcte, tot i que no pot evitar provocar-me la sensació que sempre posa la mateixa cara. Ja que he citat un film de Darren Aronofsky, s’ha de dir que el director és una de les grans inspiracions d’aquesta peli, juntament amb la superposició de diferents realitats tan pròpia de Charlie Kaufman (és difícil no pensar en Adaptation i Olvídate de Mí! en més d’una ocasió). També m’atreviria a citar El Club de la Lucha i alguna cosa em diu que l’esperada Inception també hi tindrà alguna cosa en comú.
Tot i que Las Vidas Posibles de Mr. Nobody destaqui per ser fascinant, quasi hipnòtica, a nivell visual, també és molt profunda i amb un potent missatge sobre l’existència humana que t’obliga a reflexionar sobre diverses coses i que t’evoca sensacions i situacions molt concretes. I és que tots podem ser el protagonista d’aquest film (per alguna cosa es diu “Mr. Nobody”), tots tenim aquell moment “i si…” que ens ha deixat una incògnita per sempre, aquella estranya i inquietant vibració que suposa pensar en qui seríem ara si en cert moment haguéssim pres una altra decisió o donat una resposta diferent. Imagineu aquestes vides possibles i per un moment penseu que podrien ser la real, si més no, alguns dels seus elements. Complicat, eh? Doncs benvinguts a Las Vidas Posibles de Mr. Nobody. Aneu a veure-la, potser és una decisió que us canvia la vida.
Pero qué son todas estas películas???
Toy Story 3!!!
Cómo puede ser que yo ya la haya visto dos veces y tú ninguna?
M'agradaM'agrada
Jajajaja, voy a verla este sábado! No me presiones…
Podrías ver esta, por cierto, creo que te molaría.
M'agradaM'agrada
Doncs a i mhan quedat ganes de veure-la!
M'agradaM'agrada
Val molt la pena!
M'agradaM'agrada
Ahir la vaig anar a veure! I no puc negar que la puntuació que li vas donar hem va donar una empenta per anar-hi.
La pel·lícula és una de les paranoies més grans de les que he vist desde fa mooolt de temps.
El millor de tot és que quan arribes a mitja pel·lícula et sents igual de confús que l’avi jajaja. Després la cosa ja s’aclara… minimament ^^
SPOILER:
Hi ha una cosa que no entenc del tot o que trobo que s’ha inclòs a la peli només per donar un final feliç… Al final, quan l’espai-temps es comença a contreure, o sigui, tot comença a anar marxa enrrera, es veu que en Nemo -versió casi vagabundo- es troba amb l’Anna mentre l’espera al banc.
A això li trobeu algún significat o simplement és per dir que aquella història acaba bé? Ho pregunto perquè això passa al final de la peli, quan ja tot comença a anar marxa enrrera… No sé. Si no té cap sentit especial, trobo que no té sentit encabir-ho allà, que bé s’ho podrien haver estalviat o haver-ho posat abans… Però no tot just al final quan et venen amb la paranoia de l’espai temps.
Que a més a més, el tema de l’espai-temps és una altra anada d’olla. A veure si podeu treure alguna conclusió d’això o almenys pensar-hi… En la història del futur -la del vell, que acaba sent només la imaginació del nen- no hi ha res que afecti al seu present. Tot el que li pasa al vell és producte dels seus records. No podem saber quines han sigut les decisions que ha pres el nen -si és que ja les ha pres- a partir del que sabem del vell. Tot i això, al final de la pel·lícula, quan el temps es comença a contreure, és la ÚNICA cosa afecta directament al present i al ‘futur’ del vell, confirmant que la predicció de l’Anna és correcta.
Pot ser que això ens confirmi la decisió que pren el nen? O simplement, de nou, no és res més que la seva imaginació que ha anat un pas més enllà?
Apa, allà us ho deixo!
M'agradaM'agrada
Albert, m’alegro que el post t’animés a anar a veure-la, perquè és d’aquelles pel·lícules que passen completament desapercebudes o que la gent no va a veure perquè no sap res d’ella. Així doncs, per part meva, missió complida!
SPOILERS:
Respecte el que dius sobre l’escena del banc, em costa trobar una explicació raonable de per què apareix en aquell moment, però, en tot cas, mostra un final feliç que en el fons no és més que un dels tants finals de les diferents històries. Vull dir que no crec que ho hagi forçat per a fer un “happy ending”.
Pel que fa a la relació espai-temps i el sentit de la peli en general, jo crec que és bàsic partir de l’escena dels àngels, en què sabem que Nemo serà un nen especial que podrà conèixer el futur. Gràcies a això, pot visualitzar què passarà cada cop que es troba amb un dilema davant seu, o corregir els errors, sabent que si els repeteix la cosa no anirà com ell vol. Tot això, mentre el cicle de la vida i la llei espai-temps segueix com sempre.
Una d’aquestes vides, és on Nemo arriba a Mart i es compleix la predicció de l’Anna. A l’hora de recordar el seu passat, té tantes “vides possibles”, que els records s’entrellacen i es confonen. Quan comença la contracció del temps, les lleis espai-temps canvien i Nemo deixa de tenir aquest poder especial, per això pren una decisió que no havia pres abans. Oblidar-se de pare i mare i córrer cap al bosc. En aquest cas, no sap què li espera perquè encara no ho ha viscut, i aquesta serà la seva vida definitiva.
FI de SPOILERS
És la meva interpretació, no sé si vàlida o no, però espero que t’hagi clarificat alguna cosa!
Gràcies per la teva aportació! No hi ha dubte que la peli té tema per conversar una bona, bona estona…
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: LES 10 MILLORS PEL·LÍCULES DE 2010 « M.A.Confidential