M.A.Confidential

An Education

Director: Lone Scherfig

Intèrprets: Carey Mulligan, Peter Sarsgaard, Alfred Molina, Dominc Cooper, Olivia Williams, Emma Thompson.

Gènere: Drama, romàntic. Gran Bretanya, 2009. 90 min.

Després que Slumdog Millionaire i Danny Boyle arrasessin en la passada edició dels Oscars, sembla que l’Academia de Hollywood ha volgut redimir-se d’aquesta insultant superioritat britànica (no tinc cap dubte que va fer mal a més d’un ianqui) i ha reduït les nominacions provinents de les illes pràcticament a un sol film. An Education, la qual, per més inri, està dirigida per una danesa, Lone Scherfig, té l’honor d’estar entre les deu nominades a millor pel·lícula i també apareix a la categoria de millor guió adaptat en la persona de Nick Hornby (autor de Alta Fidelidad) i a la de millor actriu protagonista amb Carey Mulligan. Doncs vistes nou de les deu nominades, no tinc cap dubte que aquesta està entre les cinc millors, que té millor guió adaptat que les altres quatre i que Mulligan s’ha convertit en la meva gran actriu favorita. No és una grandíssima pel·lícula, però sí d’aquelles que flueixen gairebé sense entrebancs.

An Education posseeix la humilitat pròpia dels films que es sustenten bàsicament per la història que expliquen, i que no necessiten girs bruscos ni imatges espectaculars per seguir el seu curs. No hi ha floritures ni intencionalitats, ni tan sols la banda sonora s’atreveix a agafar excessiu protagonisme. Tot és molt terrenal i auster, però també molt àgil i accessible per l’espectador. Això, sumat a la seva curta durada, fa que sigui d’aquelles pel·lícules que passen quasi sense adonar-te’n, però no sense fer-te pensar i també acompanyar la protagonista en els seus dubtes i punts de vista vitals. El retrat de la tradicionalista Anglaterra d’inicis dels anys 60, és a dir, just quan les generacions que trencarien amb aquest tradicionalisme estaven a punt de sorgir, és revelador i il·lustratiu, tant a nivell familiar com escolar, però tampoc de forma excessivament censurable. No obstant, aquesta voluntat de rebel·lar-se contra tot això és la que marca la trama.

Qui es rebel·la és Carey Mulligan, el gran motor de An Education. Aquesta actriu londinenca de 25 anys, totalment desconeguda per un servidor, se’ns posa a la butxaca des del primer moment i ens deixa mig embadalits durant tot el film. La seva cara angelical i somriure irresistible, sumats al caràcter que li dóna el personatge de Jenny, entre rebel i ingenu, són la raó principal del magnetisme que desprèn la pel·lícula. Des d’avui, sóc el seu valedor número 1 per l’Oscar a millor actriu. Al seu costat, un Peter Sarsgaard acostumat a papers secundaris que compleix a la perfecció, però sempre a l’ombra de Mulligan. Menció a part mereixen Alfred Molina i Emma Thompson, dos teloners de luxe que destil·len experiència, sobretot Thompson en les seves breus aparicions com a directora de l’institut de Jenny (a mig camí de Meryl Streep a La Duda).

El film juga força amb la comparació entre classes mitges i classes altes de la societat d’aquells temps, propiciant certes atmosferes que m’ha recordat, relativament i salvant les distàncies, a les de Match Point de Woody Allen. En tot moment, l’ambientació als anys 60 és tan senzilla com efectiva, ja que es redueix a poc més que el vestuari, els cotxes i algunes peces d’art. La banda sonora, força subtil, però molt bonica, també posa el seu gra de sorra, encara que de vegades ni ens n’adonem. La trama avança molt ràpid i sense pausa, tal com aquests instants de la vida de la protagonista. An Education centra el seu missatge en les lliçons que ella rep de tot el que li passa, en una edat en què els dubtes i els impulsos acostumen a ser els qui marquen la direcció.

Tot i que el film presenta uns minuts finals una mica precipitats i que trenquen el ritme portat fins aleshores, i que potser ens adonem que no era tan atrevit com es algú podia esperar, An Education es converteix en un d’aquells productes que, tot i ser aptes per a absolutament tots els tipus d’espectadors, i amb altes probabilitats d’agradar a tothom, deixen una empremta especial. Per sobre de tot, em quedo amb aquesta certesa refermada que, a vegades, no es necessita més que una bona història i habilitat per explicar-la per fer una pel·lícula de cinema més que digna.